_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La mania de prohibir

Prohibir el burquini perquè molesta la vista, va contra la moral pròpia, o produeix alarma social, no té cap fonament

Francesc de Carreras

Essaouira, l’antiga Mogador portuguesa, és una petita ciutat situada a la costa atlàntica marroquina, a l’altura de Marràqueix. Durant segles, Mogador va ser el gran port d’aquella zona. La seva posició geogràfica, i algunes riqueses naturals, la van convertir ja en un port important durant el domini romà. En l’època moderna, va ser un enclavament colonial portuguès al servei del comerç britànic. Aquesta situació va canviar a principis del segle XX quan França es va fer càrrec del protectorat d’aquella zona i la petitíssima ciutat a la qual els francesos van anomenar Casablanca es va anar transformant en la gran urbs actual.

Fa vint anys, Essaouira amb prou feines havia estat descoberta pel turisme, tan sols alguns hippies l’havien freqüentat seguint l’empremta de Jimmy Hendrix, que hi va passar alguna temporada. Llavors era una ciutat còmoda, de mida reduïda, tranquil·la, refugi d’artistes. A més, des del punt de vista urbà, estava ordenada amb traç racional a causa que, després d’un incendi que la va devastar, va ser reconstruïda per un arquitecte francès.

A la platja, al costat de la porta de la ciutat, era freqüent veure com caminaven per la vora de l’aigua, amb els peus descalços i agafades de la mà, representants de tres generacions d’una mateixa família: àvia, mare i filla. L’àvia vestida de negre, una part del seu rostre tapat amb mocador que li arribava al cap i amb faldilla fins als peus. La mare, quarantina, amb vestit de bany complet, dissenyat amb estil antiquat per a nosaltres. La néta, una adolescent, anava amb un biquini, exactament igual als quals podem veure a qualsevol platja espanyola. Com he dit, les tres agafades de la mà, passejant i parlant, amb total naturalitat, contentes d’estar juntes.

Molts anys abans, en els primers cinquanta, l’agutzil de Llafranc, una pedania de Palafrugell, llavors un minúscul poblet de la Costa Brava, sempre caminava preocupat per les seves dificultats a fer complir la llei. Havien aparegut a la platja les primeres estrangeres en biquini i un bàndol del Ministeri de la Governació prohibia l’ús de tal peça per considerar-la ofensiva per a la moral i els bons costums. El pobre home, Cipriano es deia, feia tot el possible per fer veure que no les veia, era un vell liberal empordanès, caminava a poc a poc amb bastó vell, un braç i diversos dits de l’altra mà amputats.

Contrabandista de tabac en altres temps, Cipriano, molt volgut per tots, explicava històries fascinants sobre l’ofici de contrabandista, que llavors se seguia practicant a Llafranc amb assiduïtat i eficàcia. Un any, en sorprendre’ls en una batuda, van detenir a tots els homes de Llafranc, no devien ser més d’una dotzena, amb l’alcalde pedani, fill de Cipriano, al capdavant. Escena de Berlanga, no em diguin! Precisament, la seva minusvalidesa física es devia al fet que un petard de pesca va explotar abans d’hora, mètode ja llavors no permès.

Com havia de prohibir aquest bon home que unes senyores de bon veure es tiressin a l’aigua en biquini? “He vist una francesa, prefereixo no mirar”, deia i deia bé. Ja s’ho farà cadascú amb els seus costums. Total no feien cap mal. Al primer dia els estiuejants d’una certa edat, dissimulant, feien una passejada per on hi havia la francesa en qüestió i ho comentaven amb els amics perquè també fessin un tomb per allà. Al tercer dia ja ningú feia cas dels biquinis, formaven ja part del paisatge. Dècades després, amb el topless va succeir el mateix. Costums. No estan ni bé ni malament: simplement canvien.

Doncs bé, en aquesta època de puritanisme que ens ha tocat viure, alguns municipis francesos, a causa de l’alarma provocada pels atemptats terroristes!, han decidit prohibir el burquini, aquesta peça que ho tapa tot excepte la cara, les mans i els peus. El criteri d’aquesta prohibició és a primera vista el contrari, però en el fons es tracta del mateix que tenia com a conseqüència prohibir el biquini.

“Prohibit prohibir” deien els nois francesos de maig del 68. Home, no tant! Cal prohibir quan l’acció d’un vulnera els drets d’un altre. Aquest el principi bàsic que s’ha d’observar per protegir la llibertat de tots. Però prohibir perquè molesta la vista, va contra la moral pròpia, o produeix alarma social, no té cap fonament. La tolerància s’exerceix amb els altres, no amb els teus ni amb tu mateix.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_