_
_
_
_
_

La Garriga, vila d’historiadors i ‘bisbes’

Aquí floreixen les cansaladeries que van consagrar la botifarra entronitzada pel fill adoptiu Manuel Vázquez Montalbán

Xavier Vidal-Folch
La Doma de la Garriga.
La Doma de la Garriga.M. MINOCRI

Aquest indret destaca pel seu microclima, que va atreure ibers, romans, reis medievals, com Martí l’Humà, i burgesos de la revolució industrial. Diu un antic retall de diari –el meu pare el guardava com un tresor de color sèpia– que la Garriga és la “tercera localitat en clima d’Europa”. L’aireja la gorja del riu Congost. I la bressola aquesta falda assolellada del Montseny, amb unes aigües soterrades que alimenten els balnearis des de l’inici dels temps. Aquesta muntanya que és en si mateixa un meteoròleg: si el cim del Tagamanent està serè, farà bon temps. Si està cobert pels cúmuls cavalcant presses, plourà ben aviat.

Aquest és el lloc d’estiueig, en declivi, d’una burgesia il·lustrada amant de prendre les aigües medicinals, com van fer els seus antecessors ja fa vint segles, i com fan els executius d’avui, els aficionats a les curses del pròxim Montmeló, i aquests viatgers que no són turistes. Una burgesia que ja ha passat a millor vida, i de la qual resten sòlids traços al cementiri lligat a l’ermita gòtica de la Doma.

Però les cuidades torres modernistes que va encarregar a arquitectes pioners –alineades a la vora d’un passeig singular, com la Cour Mirabeau d’Aix-en-Provence–, les seves desmesurades cases eclèctiques i les al·lucinades pèrgoles conquerides per glicines centenàries com un poema de Gil de Biedma, encara hi són, salvades d’una destrucció incompleta. Avui acullen professionals, entitats culturals, gent gran, autistes, restaurants modernistes com l’Edelweis, serveis socials i canviants temptatives del tercer sector. Afanys contemporanis.

Un lloc per menjar

A La Garrafa es menja la tradició actualitzada i inventiva, sense exagerar: suaus pastissos de verdures, bacallans amb mussolines confitades, suculents calamars amb ceba, acompanyats sempre d'una digníssima coca, crrc, crrc, amb tomàquet. Preus no exagerats.

Els modernistes són l’Edelweiss, amb un bell paratge i boniques vistes; i el profund Villa Luanik, en obres. Entre els populars, el Carrilet, l’Alambí i l’Esvet, ple de càntirs i simpatia: ella servint, ell a la cuina. Per als croissants, tortells i braços de gitano, sempre Can Mario.

Un lloc per dormir

Als balnearis, el clàssic Blancafort (malgrat que s’hi han entestat, no l’han espatllat completament) i el Termes Victòria, avui La Garriga, també supervivent dels coneguts patriotes especuladors. En tots dos ofereixen tractaments corporals, salutífers i a preus convencionals.

A més, el Calàbria, al costat del restaurant La Garrafa, més actual, sense pretensions, molt correcte.

Un lloc per visitar

A la Garriga cal perdre's-hi amb ganes: flâner, com es perden els francesos. Pels carrerons del centre, i sorprendre's per una finestra modernista, una reixa insòlita, una gàrgola neogòtica, entre orxateries, gelateries i pizzeries; fixeu-vos en el terra, en les ceràmiques que indiquen on van caure les bombes de la Guerra Incivil. Pel llarg Passeig, per descobrir les torres modernistes –refrescar-se al Casino–, i seguir per les seves proximitats, com la ronda del Carril, al costat de la via del tren. Pels boscos que hi ha al voltant i que va immortalitzar Galwey: la Muntanyeta, Can Terrers o Malhivern. Últim i principal: per la Doma.

Aquí s’ha aturat el temps per gaudir del no-res. Però per sota d’aquest aire suspès, que ens suggereix la imperturbabilitat del tedi retratat pel visitant Xènius, encara segueixen dempeus, tot i que maltractades per la crisi i la revolució digital, manufactures ecològiques com les empreses de la fusta. Encara hi bateguen indústries culturals hereves de l’efímera fàbrica de “rotlles de pianola” (ara es recuperen), creada pels Blancafort, com la Fundació Universitària Martí l’Humà, un esqueix de l’Autònoma que va plantar l’inoblidable Santi Cucurella, mascaró de proa de tants historiadors.

Tants? Infinits. Si en cada català nia un poeta, cada garriguenc acull un historiador. Potser per influència d’aquell mític notari, Josep Maurí Serra, que va dedicar mitja vida a recuperar la Doma i el seu retaule gòtic dels Vergós, l’altra a alliçonar els aprenents del catolicisme social, i la resta a escriure una monumental Història de la Garriga. De fet, el llegat de Maurí va forjar una activa fundació que porta el seu nom. I la seva trajectòria enciclopèdica reneix en la Història gràfica del fotògraf Albert Benzekry i Fortuny. O en les suggestives guies de la secreta, una vintena d’agitadors divertits, conspiradors irònics, que fabriquen successius lliuraments de La Garriga secreta, la guia més fàcil i plena de gestos de complicitat.

Aquí es viu, i és ben bé que la vida ofereix sorpreses esplèndides. Aquí floreixen les cansaladeries que van consagrar la botifarra entronitzada pel fill adoptiu Manuel Vázquez Montalbán –per consort d’Anna Sallés, una altra gran historiadora garriguenca–, i que avui ofereix coartada a animats concursos de tapes. I quina delícia de bulls, bisbes i fetges, cada un més gustós que el del costat. Un goig sempre present als saraus de les festes majors de cada barri, a les jornades de portes obertes, a les nits dels aparadors, a les setmanes modernistes o als Corpus, amb els seus veterans concursos de catifes de flors, rivals de la també modernista Sitges.

Aquí les mosses refinen la seva coqueteria en una nodrida processó de desenes de perruqueries, comptats establiments de manicura i mitja dotzena de botigues d’una jove emprenedora de la moda versàtil, fundadora de la casa Krisbel, de la qual se’n parlarà molt. I els mossos, a l’austera barberia del rocker Rafael.

Aquesta retirada població, comandada en democràcia per alcaldesses –Núria Albó, Neus Bulbena, Meritxell Budó– tant o més que alcaldes, amaneix, en una mescla discreta, tradició i modernitat. Els músics se succeeixen, de Manuel Blancafort i Narcisa Freixes als Dusminguet i els seus epònims de la fusió rock-flamenc-rumba catalana; els artistes plàstics, dels grans Pau Gargallo i Enric Galwey a Montserrat Gudiol i els Fornells-Pla, incloent-hi el comerciant Lluís Plandiura, amb una col·lecció que es troba al nucli dur del MNAC; els arquitectes, del patriarca del modernisme d’estiueig Manuel Raspall (ben recuperat per Lluís Cuspinera), amb Emili Sala i Lluís Planas, als noucentistes Adolf Florensa, Xavier Turull o Raimon Duran i Reynals, culminat amb obres d’Oriol Bohigas; els escriptors, d’Eugeni d’Ors i Carles Sindreu a l’Albó i Anna Ballbona. Tot un goig.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_