_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Gestionar el que és irremeiable?

El monocultiu turístic no té futur. És un sector dominat per operadors globals i gent local amb perspectives molt a curt termini. Una combinació que posa Barcelona al límit

Joan Subirats

Moltes ciutats i altres enclavaments estan sotmesos a una gran pressió turística. Una combinació complexa de visitants, transportistes, proveïdors de béns i serveis i reguladors de tot l'entramat d'anades i vingudes. Un sector econòmic amb llarga tradició a la costa, però no a Barcelona, que en els últims anys s'ha forjat una imatge atractiva que vincula clima, arquitectura i gastronomia. La combinació de tarifes aèries barates i la possibilitat d'operar a Internet i fora dels circuits tradicionals ha ampliat clarament les possibilitats de viatjar. Si hi afegim les tensions polítiques en zones turístiques alternatives i el creixement exponencial que ha tingut el turisme de cap de setmana a les ciutats, entendrem que les zones més turístiques de Barcelona estiguin arribant aquest estiu a una situació propera a la saturació.

Ho deia Der Spiegel fa pocs dies en un reportatge sobre la creixent hostilitat que desperta la invasió turística a ciutats com Berlín, Amsterdam, Praga o Barcelona. Ciutats en les quals encara és possible reaccionar i prendre mesures, ja que en el cas de Venècia (60.000 habitants, 27 milions de visitants l'any) el diagnòstic apunta a una mort futura com a espai habitable més enllà de la seva funció de parc temàtic. El reportatge fa referència a les reflexions de Hans Magnus Enzensberger quan, ja fa 60 anys, afirmava que el turisme acaba destruint precisament allò que busca: l'originalitat i vitalitat especial d'un lloc. Però, malgrat tot això, ningú vol renunciar al que sembla la part positiva de l'assumpte: feina, negoci, taxes.

En un recent informe publicat per l'Ajuntament de Barcelona sobre les remuneracions salarials mitjanes el 2014 es constata que el sector econòmic amb el nivell salarial més baix és el de l'hostaleria (la meitat del sou mitjà a la ciutat), essent les dones d'aquest sector les pitjor pagades del conjunt de treballadors de la ciutat (14.500€ any). Es crea feina, d'acord, però, en quines condicions? El nivell de precarietat del sector és endèmic. La pregunta és: es redistribueix riquesa o es distribueix pobresa?

Más información
Veure altres articles de l'autor

D'altra banda, les dades de comercialització d'Airbnb a Barcelona donen un llistat de 40.000 apartaments i 135.000 llits. D'aquests, 19.000 estan actius, i cada setmana s'hi incorporen diversos centenars. Gairebé la meitat són de pis sencer i els qui els ofereixen disposen de més d'un apartament. El nivell d'ocupació del cap de setmana passat va ser del 92%. Els càlculs disponibles assenyalen que un 20% dels habitatges actius al mercat de lloguer de renovació anual a la ciutat els comercialitza Airbnb. I no és l'única plataforma. Lògicament això afecta els preus, ja que la rendibilitat del lloguer de vacances és clarament superior al residencial. Les conseqüències són evidents. Segons el portal Idealista, el preu mitjà de lloguer a Barcelona ha arribat als 16 euros m2, quan l'any passat estava situat als 13 euros. Una cosa insòlita en altres grans ciutats espanyoles. Estem davant d'una nova “gentrificació”. Ja no és la que substituïa gent sense recursos per gent acomodada, sinó la que expulsa tot tipus de gent per col·locar-hi visitants que van i vénen, sense cap mena d'arrelament.

Estem atrapats. Subsistim amb el turisme, però les conseqüències són temibles. Barcelona guanya, però molts barcelonins assumeixen massa costos, mentre uns pocs acumulen bona part dels beneficis. I no és clar cap a on anem. És normal que molta gent es remogui inquieta i digui: “Qui s'ocupa d'aquest embolic?”. Molts coneixem algú que lloga un apartament o una habitació, o que treballa ocasionalment de cambrer o de guia. No podem culpar-los a ells del embull en el qual ens hem ficat. Però les institucions tampoc ho arreglaran soles. El monocultiu turístic no té futur. És un sector dominat per operadors globals i gent local amb perspectives molt a curt termini. I aquesta combinació està posant al límit la ciutat. Està bé que l'Ajuntament busqui noves maneres de localitzar i multar els apartaments que operen sense llicència o que la Generalitat intenti regular el lloguer d'habitacions en habitatge habitual. Però necessitem una mobilització social, econòmica i institucional que reverteixi la tendència. No podem reaccionar només davant el que és irremeiable. Està en joc el futur de la ciutat.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_