Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els Güell, model dels senyors de Barcelona

Una biografia repassa la trajectòria d'un dels cognoms més influents de Catalunya

El primer comte de Güell, Eusebi Güell, als jardins de casa seva, al Park Güell.
El primer comte de Güell, Eusebi Güell, als jardins de casa seva, al Park Güell.

Si s’hagués d’escollir una nissaga representativa del que ha estat la burgesia catalana en els darrers 200 anys, no hi hauria dubte: la família Güell és el model que va inspirar la figura dels senyors de Barcelona, fortunes fetes de manera arriscada, que van saber aprofitar els diversos tràngols de la història per augmentar el seu capital i la seva influència en la societat. Sobre ells, el periodista Andreu Farràs ha escrit Els Güell (Edicions 62), on fa el retrat de cinc generacions d’homes de negocis, mitjançant els quals es pot resseguir l’evolució de Catalunya.

Fent el capital. Segons l’antropòleg nord-americà Gary Wray McDonogh, autor de l’imprescindible Las buenas familias de Barcelona (Omega) es poden distingir diverses fases en la conquesta del poder per part de la burgesia catalana. La primera correspondria a l’aparició de la burgesia mercantil que, aprofitant l’obertura del comerç amb Amèrica, es va enriquir amb negocis de tota mena. A finals del XVIII, els burgesos van ocupar el buit que va deixar una noblesa que havia marxat a Madrid. La riquesa començava a estar en mans de personatges com Joan Güell Ferrer, el patriarca, que va emigrar a Cuba. Diversos historiadors, com Miquel Izard, Ricard Vinyes o Isabel Segura, afirmen que una part molt important del capital va fer-lo amb el comerç d’esclaus.

Poc després de retornar ric a Barcelona, va invertir els diners a aixecar la gran fàbrica del Vapor Vell de Sants. També va participar en la fundació de La Maquinista Terrestre i Marítima, i va ser part de l’anomenat “Grup català” a Madrid, lobby format pels Girona, Arnús, Ferrer Vidal, Serra o Juncadella. Gràcies a la seva defensa dels interessos industrials, a Joan Güell li van aixecar una estàtua a la Rambla de Catalunya amb la Gran Via de Barcelona. Monument enrunat el 1936 i refet el 1941 per l’escultor Frederic Marés.

Ennoblint el cognom. Eusebi Güell ha estat, probablement, el més conegut de la nissaga. Es va casar amb Isabel López Bru, filla d’Antonio López López, primer marqués de Comillas, que havia conegut Joan Güell a Cuba i que, com ell, havia participat en el tràfic d’esclaus. Eusebi pensava com el seu pare i el seu sogre, i va formar part de la Lliga Antiabolicionista que defensava l’esclavatge. Va aprofitar les colònies espanyoles a les Filipines, Guinea Equatorial i al nord d’Àfrica per generar empreses com el Banco Hispano-Colonial o la Compañía General de Tabacos de Filipinas. La Setmana Tràgica va començar com a protesta per la lleva de soldats enviats a defensar les mines del Rif, propietat, entre d’altres, dels Güell.

Els que tallen el bacallà

La bibliografia sobre els que tallen el bacallà a Catalunya tampoc és tan extensa, a banda de la de Gary Wray McDonogh. Segons el mateix Andreu Farràs, el seu llibre Els Güell és una seqüela d’un treball anterior, L’oasi català (Planeta, 2001), fet amb el periodista Pere Cullell, on explicaven l’entramat de cognoms que dominen la vida econòmica, política i cultural de Barcelona.
Allà reflexionaven sobre aquelles "quatre-centes persones que ens trobem a tot arreu", de les quals parlava Fèlix Millet, el mateix número al qual arribava el polític Lluís Rabell, en declaracions del 2015. Manca unanimitat: Núria Gispert, directora de Càritas, diu que en són només cent, d’altres parlen de cinc-centes. I en el llibre 1000 famílies catalanes (Dopesa, 1977), Enric Jardí els elevava fins a aquella xifra. Com deien Farràs i Cullell: "És més fàcil que canviïn les cares que no pas els cognoms que les acompanyen".

Si el seu sogre havia estat mecenes de mossèn Cinto Verdaguer, Eusebi Güell va patrocinar l’arquitecte Antoni Gaudí, que va edificar per al seu protector el Palau Güell, la Colònia Güell i el Park Güell. Com deia el bohemi Albert Llanas: “Gaudí és un somiatruites, i en Güell li paga els ous”. Aquesta segona generació de prohoms va buscar la respectabilitat i netejar les llegendes fosques dels seus cognoms.

La Restauració va ser molt generosa amb ells, i els va premiar. Entre el 1872 i el 1931, la monarquia va atorgar 548 títols nobiliaris nous, la majoria concedits a burgesos. A Eusebi, el rei Alfons XIII el va fer comte de Güell el 1908. Deu anys més tard va morir i va ser enterrat al monestir de Pedralbes, restaurat gràcies al seu mecenatge.

Els senyors de Barcelona. La tercera generació de la família correspon a Joan Antoni Güell López, Gran d’Espanya, marquès de Comillas, comte de Güell i militant de la Lliga Regionalista. El seu germà era Eusebi Güell López, un despreocupat esteta que residia a l’hotel Ritz, i que va ser un dels primers cinc europeus que van visitar la tomba de Tutankamon, per amistat amb el germà de lord Carnarvon.

Joan Antoni Güell va ser amic íntim i conseller del general Primo de Rivera, i el principal impulsor i financer del seu Cop d’Estat, el 1923. Monàrquic convençut, una vegada el seu amic es va consolidar al poder, va cedir uns terrenys per a la construcció del palau de Pedralbes. També va col·laborar en l’Exposició Internacional del 1929, i va ser alcalde de Barcelona. En esclatar la Guerra Civil, va fugir en un vaixell de guerra anglès. Però en acabar la Segona Guerra Mundial es va enfrontar a la dictadura franquista i va acabar exiliat a la Costa Blava. Va tornar el 1952 i es va instal·lar a Mallorca, on va morir el 1958.

Les bones famílies. Mentre el seu pare agafava el camí de l’exili, el seu fill Juan Pablo Güell Churruca va ser un dels catalans del primer govern de Burgos. Acabada la guerra, va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona i fundador del Banco Atlántico. El franquisme va permetre la supervivència de la burgesia catalana, però la seva influencia va perdre força. Juan Pablo es va haver de vendre el palau Güell, la colònia Güell i el jardí del palau Moja. En el camp de la política, el 1954 va ser l’amfitrió d’una de les reunions que van celebrar Joan de Borbó i el general Franco. Fins i tot va conspirar amb el capità general de Catalunya, Juan Bautista Sánchez González, per fer un Cop d’Estat monàrquic. Quan el 1958 va morir el seu pare, va heretar els títols i es va traslladar a viure a Madrid. Però el mateix any el van trobar mort a la llitera del tren on viatjava quan tornava del bateig de la princesa Carolina, filla de Grace Kelly i de Rainiero de Mònaco.

Un club exclusiu. A la dècada de 1950 es va iniciar un canvi econòmic, amb l’entrada de capitals estrangers a les empreses catalanes. En aquells anys, la nova burgesia educada sota el franquisme va recuperar el control del govern municipal de Barcelona. McDonogh considerava Carles Güell de Sentmenat com la síntesi d’aquest procés, com l’home de negocis que combina el seu patrimoni industrial amb diversos càrrecs administratius i polítics. Va ser diputat per Democràcia Cristiana de Catalunya, va participar en l’elaboració dels Pactes de la Moncloa, i en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de 1979. Més tard, el govern d’Adolfo Suárez el va nomenar president del Consorci de la Zona Franca, i després president del Port Autònom. Amb Carlos Ferrer Salat va fundar el Cercle d’Economia i va modernitzar el Cercle Eqüestre, que va presidir... Són entitats que formen part del conglomerat de poder que governa Barcelona, juntament amb les directives del Barça i l’Espanyol, el Foment del Treball, l’Orfeó Català, Òmnium Cultural, el Cercle del Liceu, la Cambra de Comerç, o el Reial Club de Polo. Va morir el 2012, mentre les antigues nissagues de la burgesia s’adaptaven als nous temps.