Barcelona lliure de TTIP
Els qui s’oposen al tractat en bloc s’equivoquen en bloc. Però l’encerten quan demanen més transparència en la negociació o que no s’ignorin els instruments crucials de cada cultura nacional
Quan els gossos borden, alguna cosa senten: en poc més d’un any, el projecte d’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP) ha rebut les crítiques del candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, de l’Ajuntament de Barcelona, de la presidenta del Front Nacional francès i del mateix president de la República Francesa.
Aquesta sorprenent harmonia de contraris s’entén sense gaire dificultat: si el TTIP s’arribés a signar, totes les persones esmentades (i moltes més) perdrien poder (polític). El 21 d’abril passat es va signar a la meva ciutat la Declaració de Barcelona (una més), per la qual es convida autoritats locals europees a declarar els seus ajuntaments zones lliures del TTIP (https://www.ttip-free-zones.eu/), una cosa que Barcelona ja havia fet mesos abans.
Ara com ara el TTIP és inversemblant i continuarà així, com a mínim, fins a finals del 2017, moment en què ja s’hagin celebrat les eleccions presidencials franceses i les generals alemanyes.
Però el TTIP, vist en el seu conjunt, també és una idea molt bona. Proposa un acord comercial entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea amb el triple objectiu de reduir les barreres aranzelàries i regulatòries, establir estàndards comuns i facilitar les inversions d’empreses europees als Estats Units i viceversa. Deixem-nos d’abstraccions i anem a pams.
No hi ha gaires aranzels en vigor, però la majoria són ridículs: els americans cobren aranzels d’un 14% sobre les importacions de vagons de tren europeus (nosaltres, un 1,5%), d’un 30% sobre les importacions de tèxtils i d’un 130% sobre cacauets. Això, en clau d’interès general, no té sentit. Després totes dues zones afavoreixen subsidis a les exportacions agrícoles, en perjudici clar de tercers països pobres.
El més seriós són les barreres regulatòries. Una bona amiga, ecologista convençuda, em recita com si fos una lletania la llista dels 1.372 productes químics prohibits a Europa. No se m’acut objectar ni un sol ítem, però quin àngel rebel·lat ens impedeix establir un sistema de llistes positives i negatives i, a continuació, acordar el reconeixement mutu de les inspeccions realitzades per les agències regulatòries respectives (americana o europea), de manera que s’evitaria així la doble inspecció?
Si continuem baixant a l’avorriment dels casos concrets, comprovarem que n’hi ha mil sobre els quals podem arribar fàcilment a acords en comparació amb, potser, cent que es poden debatre (serveis públics, educació i cultura, pesticides, cosmètics, fruits de l’enginyeria genètica, etc.). Per descomptat, dir “no” a tot és el més fàcil i, a més, permet que el polític pugui obviar l’expert, sempre elitista i no triat. No us deixeu portar, sisplau, i penseu en l’arquitecte europeu que, amb poca feina aquí, vol intentar projectar i dirigir l’execució del seu projecte a Alabama. No se m’acut cap bona raó per la qual hàgim d’impedir acords sobre el reconeixement mutu de títols i capacitats professionals. I si passem ara als serveis públics, molta de l’oposició sorgida deriva de l’oposició dels governs locals a perdre el monopoli de la seva prestació o concessió i no només (encara que també) de la tutela dels treballadors i usuaris del servei.
Després hi ha les diferències d’estàndards. De nou, tots hi guanyaríem si ens poséssim d’acord en la majoria d’ells. No tindria sentit que els endolls per recarregar cotxes elèctrics fossin diferents a cadascuna de les ribes de l’Atlàntic. Tampoc seria raonable que la manca d’acord entre Europa i els Estats Units acabés facilitant que tercers països molt poderosos, per exemple, asiàtics, ens imposessin els seus propis estàndards.
I, finalment, hi ha els acords en matèria d’inversions. Aquí la crítica més coneguda és l’oposició a la proposta originària que els conflictes els resolguessin tribunals arbitrals. Ara, la Comissió Europea ha proposat tribunals formats per jutges professionals europeus, americans i de tercers països. Hi ha molts altres sistemes específics raonables, ja que és innegable que moltes judicatures nacionals són casolanes (us poso un exemple extrem: imagineu que Turquia accedeix a la Unió, confiaríeu en la independència i neutralitat dels seus jutges?).
Els qui s’oposen al tractat en bloc s’equivoquen simètricament en bloc. Però l’encerten quan demanen més transparència en la negociació o que no s’ignorin els instruments crucials de cada cultura nacional, els parlaments triats pels ciutadans de cada país. I la noció que ciutats fins ara molt obertes com la meva acabin proposant la reconstrucció de les seves muralles ens empobriria a (gairebé) tots.
Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.
