_
_
_
_
_

Català genuí, català espuri

Cal corregir expressions ben catalanes que, gràcies al pes del castellà, han augmentat d’ús?

Les fitxes manuscrites de Fabra.
Les fitxes manuscrites de Fabra.

De vegades, al tuitòdrom hi ha debats interessants, d’aquells d’aprofundir-hi més del que donen 140 caràcters. Fa poc vaig tenir un intercanvi de parers amb un sòlid lingüista (molt més que jo) i a la vegada poderós tuitaire a tomb de la locució en breu, avui dia en constant implantació per significar que alguna cosa passarà aviat, d’aquí poc temps, més d’hora que tard. “En breu informarem de les novetats” és una frase perfectament audible als mitjans de comunicació en català.

Hi ha qui sosté que aquest en breu és una forma forana, una interferència del castellà, un calc contra el qual bé farem de combatre, tot i que fa temps que les fonts lexicogràfiques ens indiquen el contrari. Sóc incapaç de determinar fins a quin punt és o no una importació hispànica, però els exemples que dóna el diccionari Alcover-Moll de català medieval semblen avalar que la locució és més patrimonial del que s’hi entreveu, i el fet que aparegui en les fitxes manuscrites de Fabra fa pensar que la seva presència al diccionari normatiu no és fruit d’una eixelebrada ampliació posterior. Si res suggereix que ells dubtessin de la catalanitat de la fórmula, no em crec ningú per impugnar-la.

Ara bé, qualsevol que tingui un mínim de memòria del català que es parlava fa trenta anys, o menys i tot, pot concloure que si avui la locució en breu té una incidència tan alta és perquè el castellà hi coadjuva a través del bilingüisme. La forma, doncs, no sembla espúria, però el seu ús sí, en una mena de poderosa paradoxa per la qual un terme aculat, però propi, acaba revifant i prenent el lloc a d’altres, també propis però possiblement més naturals. La pregunta, arribats en aquest punt, és si igualment hem de lluitar contra aquests termes i etiquetar-los amb una doble llufa (la primera el desús, la segona la interferència) a través del pretext de la genuïnitat, que permetria de bandejar termes que, tot i ser presents al diccionari i gaudir del favor de la història, són també prescindibles per la sospita que, a través del castellà, experimenten una segona joventut.

La gràcia d’això no és només el cas d’en breu. El fenomen s’escampa, i n’hi ha més casos, cosa que hauria de dur a una certa reflexió superior sobre la llengua d’avui, no només de minúcia diccionarial. En posaré un parell d’exemples, tots dos reals. Sé d’un nen de deu anys que fa servir el verb contar per explicar. És impossible que sigui producte d’haver-lo sentit a casa (no l’hi fan anar), ni tampoc dels mitjans de comunicació, els quals l’han apartat de l’estàndard mediàtic, i l’explicació més plausible és el calc manifest del castellà contar, llengua en què el mateix verb té una freqüència d’ús molt més alta. Què cal fer en aquests casos? S’ha de corregir l’emissor apel·lant a la noció de registre lingüístic? O cal deixar que ho digui perquè fins i tot, segons com, resulta simpàtic que empri el verb amb naturalitat?

Passa el mateix en el segon dels exemples, un calc que és molt més criminal però que gaudeix, avui, de gran extensió entre la canalla: la freqüència del verb saber per referir-se a la percepció del gust, en frases com “això no sap a res” o “que malament que sap”. Ens trobem davant d’un atemptat a qualsevol oïda sensible malgrat les bondats del verb saber (“Tenir tal o tal sabor. Aquest llard sap a ranci”, DIEC), fossilitzat en una frase ben habitual com “em sap greu” i que cantem per Nadal quan ens preguntem què li darem al noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo. Altre cop la interferència rescata un terme, li dóna extensió i qui sap si farà que torni a arrelar. Hem d’intervenir-hi? Per mi, en aquest cas sens dubte. Però on és el límit entre el català genuí i el català espuri? Puc dir que me’n vaig de vacacions?

La tradició ha nodrit la bibliografia del català de manuals de dubtes i incorreccions, devem ser la llengua que en té més. I potser caldria operar a la inversa, per disposar d’alguna mena de Diccionari del català genuí, amb el recull exhaustiu dels termes i els usos més patrimonials, com una gran hipòtesi del català que hauria pogut ser i no és. Prometo comprar-me’l.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_