Bacon el jugador
S’obre a Montecarlo la primera part de l’exposició del pintor, que continuarà a la tardor a Bilbao; entre totes dues posen al dia les seves relacions amb la cultura francesa i amb la pintura espanyola
En una carta del 1952 Francis Bacon escriu a Sir Colin Anderson, el seu mecenes aleshores, molt preocupat per les repetides pèrdues de l'artista al casino de Montecarlo: “Un dia m'agradaria explicar-li el vici del joc. Per mi, està íntimament lligat a la pintura”. Li explica que de la mateixa manera que de vegades sent com el crupier apel·la al número que finalment guanyarà un gran pot, les seves teles més reeixides són un assumpte de “sort” i “casualitat”. No perquè les imatges se li hagin imposat de manera automàtica, sinó perquè són el resultat d'un desafiament a la pintura en què la sort és “el moviment accidental del pinzell”. És bonic, oi?
Són algunes de les coses sobre el pintor, avui d'altíssima fama, que es poden aprendre i apreciar en l'excel·lent exposició que el Fòrum Grimaldi i la Fundació Francis Bacon presenten a Montecarlo fins al 4 de setembre, una mostra esplèndida a càrrec de l'historiador Martin Harrison, autor així mateix del catàleg raonat de l'artista editat aquest mateix any. Per als qui creiem en moments culturals de provada importància, aquest any Bacon n'és un. Pel catàleg raonat i per aquesta exposició de doble recorregut. A la capital monegasca, Harrison presenta les relacions de Bacon amb la cultura francesa. Al Guggenheim bilbaí presentarà a l'octubre la relació baconiana amb la pintura espanyola, a la qual caldrà tornar perquè certament és d'envergadura: Picasso, Velázquez, Goya, Miró, Zuloaga...
Si la desgràcia que s'ha abatut sobre Niça i la Rivera francesa no és impediment per comentar aquesta exposició i animar a veure-la, tampoc no es pot pensar que el principat de Mònaco es dediqui en matèria cultural a programar qualsevol cosa per ser el que és en altres aspectes. Més aviat la política cultural i l'oceanogràfica en són el contrapès. Mònaco no és Marbella, per dir-ho suaument. Sens dubte, molts resideixen aquí per blanquejar diners. Altres, com Bacon el 1946, per jugar al casino.
El pintor de naixement irlandès el 1909 i mort madrilenya el 1992 va passar llargues temporades aquí. Se sap molt poc de la seva vida artística fins aleshores. Explica Harrison que, tot i que va començar a pintar el 1927, es conserven únicament vint-i-set dibuixos i teles dels dinou anys que van transcórrer fins que el juliol del 1946 es va instal·lar a Montecarlo. Bacon va fer creu i ratlla. Va arribar a la ciutat mediterrània gràcies a la primera tela que va vendre aquell mateix any i amb una imatge al cap: el retrat de Velázquez del papa Inocenci II. Una de les obres que per primera vegada es veuen en exposició és Paisatge amb Papa/Dictador, realitzada ja a Mònaco. Aquí pintaria les altres teles que parteixen del quadre de Velázquez en diàleg amb el crit d'una dona al film El cuirassat Potemkin, d'Einsenstein. Icones perdurables, eternes.
Paisatge amb Papa/Dictador produeix un calfred baconià en estat pur. Fosc, molt fosc, al centre hi ha un papa de color morat desdibuixat que crida, mentre a la seva dreta voletegen batallons alats i, a l'esquena, el panteó de la civilització clàssica no pot protegir-lo. És clau la data, després de la II Guerra Mundial, i el títol, que per primera vegada, però també l'única vegada en Bacon, apel·la de manera forta que després d'Auschwitz i Hiroshima no hi ha representant de Déu a la Terra que valgui. Mirar pintures com si fossin fora del temps no és acceptable.
La mostra és en gran manera una revelació de conjunt. Tantíssimes obres són inèdites, que per alguna cosa Harrison les coneix totes. Ho són fins i tot per a la veïna França, que creu sense raó que ho sap tot sobre Bacon. París el va consagrar el 1971 al Grand Palais, un museu que prèviament només s'havia obert a Picasso (els museus aleshores no acollien artistes vius). Però molt de Bacon havia passat a Mònaco.
Així la casualitat, l'atzar, l'accident, resultat del joc. Bacon es passava les nits al casino i sovint sortia sense un cèntim. En tornar a casa pintava. Però un dia, sense diners i sense teles preparades per pintar, va girar un quadre i es va posar a treballar en la tela sense preparar. De la rugositat i les moltes capes de pintura necessàries per apaivagar-la, que van donar una textura gairebé de cuir, va néixer a Montecarlo el Bacon definitiu. Déu n'hi do.
Si aneu per allà, no us perdeu una visita (concertada) a la Fundació Bacon, en una petita vila urbana que acull indicis molt interessants del pintor. Així, la porta del lavabo d'un dels seus estudis parisencs, amb dibuixos pornogràfics dels seus convidats pintors, Soulages un d'ells.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.
