Rajoy parla català en la intimitat
L'abstenció de Convergència en la votació de Pastor obre una expectativa d'investidura insospitada fins ara
No és clar si els diputats van arribar a marejar-se després de tantes vegades que van passar per la urna. Uns cavallets mecànics sense emoció que van conduir a l'elecció d’Ana Pastor com a presidenta del Congrés. No en la primera votació, però sí en la segona. I celebrada amb alegria per les senyories populars. Un ritu propiciatori que Mariano Rajoy pensa convertir en la inèrcia de la seva pròpia investidura.
Afavoreix la hipòtesi haver-se allunyat el perill d'un president socialista a la Cambra baixa, sobretot perquè a Patxi López se l’observava des dels escons blaus com un sabotejador, un obstacle institucional als plans del cap del Govern espanyol.
Ana Pastor és el contrari. Representa una prolongació del líder popular. Una fórmula femenina del marianisme, fins i tot una versió millorada en el seu expedient impol·lut de corrupteles, de manera que la presidenta, el Congrés i el president del Govern central han creat un matrimoni orgànic al qual ha donat vida el polze d’Albert Rivera.
Es pot explicar així l'optimisme amb què els populars identifiquen l'acord de Ciutadans com un presagi inequívoc i immediat de la investidura, però aquestes expectatives es ressenten d'un problema d'aritmètica i de tempismo, com dirien els italians. Ni està madur el sí de Ciutadans a la investidura de Rajoy ni sembla que ho estigui l'abstenció dels socialistes, dues raons que es contraposen a la imatge de Rajoy alçat en la data supersticiosa del 5 d'agost.
És massa aviat, com és també probable que el president mediti seriosament abstenir-se d'anar a una cerimònia d'investidura sense la garantia de les xifres. Per treballar-les necessita donar temps i arguments als seus interlocutors. La novetat és que s'ha incorporat a ells l'antic tabú de Convergència.
Resulta que Rajoy parla ara català en la intimitat. I que ha obert un camí d'entesa d'interès recíproc des de l'eix de l'abstenció. S'ha abstingut Convergència en la segona votació d'aquest dimarts. I podria abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy, especialment si el líder popular ja ha negociat el sí de Ciutadans i atreu per afegiment el vot en blanc del PNB.
És una carambola que permet que el PSOE perseveri en el no. I que Convergència podria utilitzar perquè el PP es posi de perfil en la moció de confiança a la qual Puigdemont s'exposa el mes de setembre en el Parlament.
Es tractaria d'un desenllaç estrafolari, insòlit, tenint en compte la ruptura de relacions, de la qual han presumit populars i convergents aquests últims anys de batalla identitària, però el cinisme i la conveniència predisposen a un exercici d'amnèsia.
La sorpresa va concedir interès a una cerimònia menys pintoresca del que va resultar la constitució de la XI legislatura. Ja havíem vist la funció, per entendre'ns. Ni cridaven l'atenció les rastes ni calia localitzar els trànsfugues darrere de les columnes. Es va imposar una litúrgia d’estar per casa. Poques corbates. Força màniga curta. I una captura visual dels neodiputats més iconoclastes.
Allà hi havia Diego Cañamero "arremangat" demanant amb la seva samarreta la llibertat d'Andrés Bódalo, com hi havia Felisuco (Ciutadans) demostrant que el club de la comèdia proporciona sessions memorables al teatre de la Carrera de San Jerónimo.
