_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Escenari postprocés

Entestats en la idea d’una Catalunya ja independitzada d’Espanya, els secessionistes van caure sota foc amic, quan no van distingir el probable de l’impossible, com li ha passat a Artur Mas, avui en una via morta

En la seva fugida endavant, Artur Mas ha generat un efecte dòmino pel qual peces tan conspícues i heterogènies com Junts pel Sí, Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana han caigut, sense parlar de la cruenta desaparició de Convergència i, en un altre registre, un efecte col·lateral que ha deixat a l’expectativa la incògnita futurible d’Unió, tan tardanament desvinculada del seu aliat habitual.

En una fase tan atzarosa per a la governabilitat d’Espanya, el catalanisme ha perdut el seu pes a les Corts Generals perquè, tot i que és cert que, amb la desconnexió, ser-hi o no semblava que no importava gaire, el que queda de Convergència deixa de tenir marge de maniobra i negociació a Madrid, cosa que alegra els qui desitjaven la desaparició del catalanisme de transacció i també, en un arravatament d’irresponsabilitat històrica, els qui pretenien passar de la política de pacte a la inevitabilitat de la ruptura. Segons com es miri, això pot ser bo o dolent, però el que és evident és que en una circumstància com l’actual el catalanisme clàssic hauria pogut tenir un valor d’arbitratge o d’equilibri parlamentari.

La passió pel procés ha portat a una desconsideració de la política com a art del possible. Entestats en la idea d’una Catalunya ja independitzada d’Espanya, els secessionistes van caure sota foc amic, quan no van distingir el probable de l’impossible, com li ha passat a Artur Mas, avui en una via morta. Per això hi ha un efecte dòmino que ha afeblit els vincles entre la ciutadania de Catalunya i la representativitat institucional, mentre que, de manera indirecta, ha buidat el motlle catalanista, amb el propòsit fallit que el maximalisme acabés d’una vegada per sempre amb el mètode possibilista. A hores d’ara, és possible que es redimensionin, de forma explícita, les tendències contraposades que representen Barcelona i una Catalunya profunda que perd potència.

Amb certa morbositat, hi ha qui es demana què diran ara els que fins al moment han aparegut com el suport intel·lectual i mediàtic del procés. Si considerem descartats l’autocrítica o el reconeixement dels errors polítics del secessionisme, què ens diran els qui anunciaven que demà passat arribaria l’inici d’una Catalunya fora d’Espanya i, per tant, de la Unió Europea?

La política de la irrealitat sempre té un cost, però no està escrit que l’hagin de pagar els qui l’han sustentat. En comptes de l’autocrítica, queda el recurs del victimisme, del gueto resistencialista i la denigració de qualsevol oposició política, especialment per part de l’entorn digital subvencionat per la Generalitat. Amb excepcions, es pot preveure una llarga etapa dissimulada per cortines de fum. En qualsevol cas, el més probable és que els costos de l’error secessionista els hagi de pagar la societat catalana.

En l’escenari del postprocés, ni els actors ni els guions estan dibuixats amb prou claredat. Potser veurem una lenta reconfiguració d’una societat civil a la qual la política secessionista ha intentat monopolitzar amb els seus objectius, però abans caldrà passar per moments de certa confusió, com s’ha vist a les urnes. En realitat, la societat catalana no està dividida en termes tectònics, sinó que ha passat un llarg temps reflectint de manera directa o indirecta, a favor o en contra, la idea d’una independència que havia de caure del cel. És la política qui ha de buscar formulacions que aclareixin els estats d’opinió i garanteixin un fair-play recentment trastocat.

L’accelerada secessionista va dislocar la manera en què l’opinió pública sedimenta i es regeix per un equilibri entre valors i interessos. El nou mapa polític de Catalunya no està ni molts menys definit, però en qualsevol cas necessita dosis de racionalitat. És una cosa que els pòsits de l’independentisme més radicalitzat, encara que només sigui per instint, intentaran esquivar.

La intriga prèvia a una sessió d’investidura al Congrés dels Diputats subordinarà, encara que només sigui temporalment, el maremàgnum de la política catalana i els debats al Parlament autonòmic. El més sorprenent és que el secessionisme no tenia previst que els seus càlculs de mobilització social i d’adhesió massiva poguessin fallar. Algun dia se sabrà per quins motius el secessionisme no considerava l’eventualitat que les seves metes i els ritmes socials no coincidissin, que tot el procés quedés encallat i la societat catalana es trobés en la perplexitat.[PIEPAG]

Valentí Puig és escriptor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_