Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

Histèria sota les palmeres

Aquests arbres recorden que aquí va haver-hi un pati que pertanyia a l'escola d'electrònica per correu

Les palmeres del passadís entre Pelai i Ronda Universitat.
Les palmeres del passadís entre Pelai i Ronda Universitat.

Davant de la façana del modern Hotel Jazz hi ha dues palmeres, situades en un passadís modest que comunica la Ronda Universitat amb el carrer de Pelai. Aquests arbres, supervivents de la remodelació que va tenir aquest espai a principi del segle actual, recorden que aquí va haver-hi un pati que pertanyia a l'escola d'electrònica per correu Radio Maymó i a la companyia d'autobusos Alsina Graells. Però, molt abans, les dues palmeres van formar part d'un jardí que donava respir a una fàbrica de barrets, la llibreria Sintes, el consultori oftalmològic del doctor Durand i l'Institut d’Electroteràpia del doctor Galcerán, que, com deia la seva publicitat, disposava de “consultori especial per a malalts del cervell”. El seu creador, Arturo Galcerán Granés, havia treballat al manicomi Nueva Belén de Sant Gervasi, va ser director del manicomi de Sant Boi de Llobregat i president de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona. En la seva clínica es practicaven tècniques com la galvanització, la faradització i la franklinització per al tractament de la histèria femenina, una malaltia que llavors estava molt de moda.

Des de la segona meitat del segle XIX, a Barcelona es van estendre els tractaments amb electricitat, basats en l'aplicació de corrents d'inducció. Aquestes teràpies pseudocientífiques havien arribat a través de revistes com la Gaceta Médica Catalana, i aviat van suscitar debats intensos, com el que va organitzar el 1879 l’Ateneu d’Interns a l’amfiteatre clínic de la facultat de Medicina de Barcelona. Aquests mateixos anys van començar a fabricar-se els primers aparells de corrents, tan grans i pesants que només estaven a l'abast de pocs centres terapèutics. Aquest va ser el cas del Gran Establiment Terapèutic Funcional, del doctor Eusebio Nunell, obert des del 1872 a la rambla d’Estudis i pioner a aplicar tècniques com la cinesiteràpia, la hidroteràpia, la balneoteràpia i l’electroteràpia, aquesta última modalitat, a càrrec del doctor Bertrán Rubio, que havia treballat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, un dels primers metges que va disposar d'un servei d'electroteràpia. Aquest metge també va tenir la primera consulta privada a Barcelona, al carrer de Mendizábal (avui, la Junta de Comerç), i va guanyar una medalla d'or a l’Exposició Universal del 1888 amb un aparell magnetofaràdic de la seva invenció.

Entre els segles XIX i XX, Barcelona va mostrar una gran eufòria cap a aquesta classe de teràpies. El 1885 la Casa de l’Auxili del carrer del Marquès de Barberà va obrir un consultori gratuït pensat per a captaires i pobres de solemnitat, que incloïa l'electroteràpia. Uns anys més tard, començava a funcionar un servei igual al dispensari de la facultat de Medicina. Al carrer de Casp es va instal·lar el Gran Establiment Terapèutic Sulfurós dels doctors José Puigcarbó i Agustín Bassols, amb secció d’electroteràpia, dutxa elèctrica i bany electrostàtic, “com els que funcionen a París, a la clínica de la Salpêtrière del malaguanyat doctor Charcot”. Entre els molts terapeutes que es dedicaven a aquestes tècniques, van gaudir de fama el Gabinet Electroterapèutic de la rambla de Canaletes, l'Institut de Fisioteràpia del doctor R. Sampera, de la rambla de Catalunya i la Casa de Curació del doctor Lloret, a la rambla del Centre, per a malalties de l'estómac, fetge i intestins. També destacava la clínica del doctor Crous, al carrer del Carme, amb “moderns aparells d'electroteràpia, fototeràpia, sismoteràpia i inhalacions”.

Entre les aplicacions principals de l'electroteràpia figurava la histèria i el que llavors es deien malalties secretes (avui venèries). Aquesta era l'especialitat de la Clínica Salut, al carrer d’Escudellers, que tenia sales d'espera individuals, i atenció especialitzada per a senyores. En el Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdica, que es va celebrar el 1910 a Barcelona, el doctor Arturo Galcerán va presentar una ponència sobre l’abast de l'electrostàtica en la histèria. Una preocupació semblant mostrava el doctor Francisco de Paula Xercavins, que va tenir consulta a la ronda de Sant Antoni i al carrer de Pelai, i que el 1910 va obrir consulta a l'edifici que avui acull la seu del Col·legi d’Enginyers de Barcelona, a Consell de Cent. Aquest psiquiatre tractava la paràlisi convulsiva, el goll exoftàlmic, la corea, tics, epilèpsia, histèria i neurastènia. En els seus llibres esmenta diversos casos, com el d'una jove de Sant Andreu que si no podia dormir tenia un fort dolor al dit gros del peu: “Un altre, obsessionat que tenia una malaltia greu de l'estómac, sentia dolor en aquest lloc, i si s'imaginava que tenia mal de coll o en un altre lloc, també li feia mal allà. Una altra jove es quedava cega a casa o al mig de la Rambla uns minuts; després, sorda; més tard afàsica o afònica”.

L'electroteràpia va entrar en decadència a partir dels anys trenta, quan va començar a tenir un lent declivi en favor d'altres mitjans terapèutics, i la histèria va deixar de diagnosticar-se. Pel que fa a la clínica del doctor Galcerán, només van quedar aquestes palmeres, alienes als canvis, com a testimonis muts i verds d'uns altres temps.