Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Amistat i civisme segons Aristòtil

Catalunya i Espanya són conglomerats de ciutats i ruralia ingovernables amb “concòrdia” homogènia

Orestes i Pílades, parella de la mitología grega.

No podríem començar aquest article sense afirmar que, de les moltes ètiques a Nicòmac que coneixem d’Aristòtil, en diverses llengües, no n’hem vist cap de tan ben feta, tan completa en l’estudi introductori i en les notes abundantíssimes, i tan precisa en el lèxic de la traducció, com aquesta de què parlem avui. Igual com el llibre sobre la Ilíada, de Jaume Pòrtulas, va significar una fita en els estudis dels clàssics grecs; així com van assolir un zenit les dues edicions que ja tenim dels fragments dels filòsofs presocràtics, així mateix aquesta Ètica que comentem avui ha de perdurar, en la bibliografia catalana, com un gran esdeveniment en el camp de la filologia i de la traducció. Catalunya té aquestes coses: té una escassa i mediocre tradició en el camp de la novel·la, per exemple, però té una tradició fenomenal en el camp de la filologia clàssica, quasi inexplicable si no fos pel llegat de la Fundació Bernat Metge o les grans figures dels nostres estudis clàssics, de Riber o Riba fins a Carles Miralles. Ens referim al llibre, acabat de publicar, Aristòtil, Ètica nicomaquea, text establert, traduït i anotat per Josep Batalla (Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum, 2016).

A Aristòtil solien atribuir-se tres rotlles dedicats a l’ètica: l’anomenada Ètica eudemea, la dita Ètica magna —qualificatiu inexplicat— i l’Ètica nicomaquea, o a Nicòmac, avui dia considerada l’únic tractat d’aquesta qüestió que es pot assignar sense discussió al mestre d’Estagira. Nicòmac s’anomenava el pare d’Aristòtil, i també el seu fill; de manera que els estudiosos han suposat que aquesta Ètica és alhora un tribut dels editors antics del “llibre” tant al progenitor del filòsof, com una endreça al seu fill.

Cap articulista s’atreviria a parlar dessús dessús d’aquesta Ètica, de manera que ens limitarem a parlar del concepte d’“amistat” que s’hi analitza, que és, comptat i debatut, el pinyol de tota la teoria moral i política del deixeble de Plató. L’autor mateix d’aquesta edició, Josep Batalla, inclou a tall d’incipit el següent passatge de la Política d’Aristòtil, que té molt a veure amb la concepció de l’amistat que ell mateix desenvoluparà, en especial, als llibres vuitè i novè de la seva gran Ètica: “Considerem que un ciutadà és el qui té la capacitat de participar en els debats i les decisions judicials d’un estat que, format per un nombre suficient de ciutadans, pot assegurar allò que cal per viure de manera independent”. La citació sembla molt oportuna, i diu més sobre el traductor i editor del llibre que sobre el llibre mateix, perquè Aristòtil, en un passatge del capítol novè de la seva Ètica, té prou cura d’establir que “deu homes encara no són una ciutat, i cent mil ja no són una ciutat”. Em sap greu pel nostre país, com em sap greu per la ciutat d’Atenes posterior a la batalla de Queronea, l’any 338: ni l’una ni l’altra compleix o complia amb aquests requisits. Atenes ja s’havia convertit en una ciutat vençuda i difícil de governar, i les actuals Catalunya, Espanya o Europa sencera són conglomerats de ciutats i ruralia que no poden governar-se com una ciutat on pugui regnar aquesta “concòrdia” homogènia, de comuna benvolença i d’amistat basada en la virtut compartida, tal com era el desig d’Aristòtil.

Sigui el que sigui, és bonic llegir les pàgines del filòsof grec dedicades a aquest fenomen entre cordial, virtuós, plaent i savi que ell anomena “amistat”, philia, categoria en la qual inclou des dels amics que es troben per jugar a les tabes o anar a l’estadi, fins a la unió entre marit i muller —unió i convergència que lloa en especial si tenen fills, perquè un casal és la prefiguració de l’ordre i de l’economia de la ciutat—, passant per la relació entre amos i esclaus, pares i fills, i per allò que Josep Batalla tradueix, molt lògicament i molt lul·lianament, com l’amic i l’amat, és a dir, l’erastés i l’erómenos, la parella d’amics per excel·lència de la cultura —ai!, finida— de la Grècia clàssica. Presents en la memòria del filòsof eren aquelles parelles d’amics tan elogiades pels grecs (vegeu la pàgina 873 del nostre llibre d’avui) que van ser Aquil·les i Pàtrocle, Orestes i Pílades, o Teseu i Pirítous, tan preuades com a exemple de civisme, gosadia i noblesa de caràcter per Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

D’aquesta Ètica, molt especialment, ens vénen els llocs comuns que diuen que l’amic és un àlter ego per a l’amic, o que l’amic virtuós —que, per a Aristòtil, també vol dir “intel·lectual”, res de sentimentalismes romàntics en aquell temps— busca el seu semblant entre els altres. Encunyat en llatí: similis simili gaudet. Per a la nostra desgràcia, les ciutats estat actuals es forgen, més aviat, seguint la dita de Quintilià: Ubi amici, ibi opes —que es podria traduir com: “Qui té un amic, té una mina”—, que no per la virtuosa, filosòfica i política idea de l’amistat d’Aristòtil.