_
_
_
_
_
OPINIÓ

Les places i els carrers

Rajoy ha estat coherent. Ha mentit el que és normal per a un president i s'ha mantingut ferm en el que més ven a Espanya, la unitat. Amb això, el futbol i un camp de carxofes en aquest país es triomfa

El president espanyol en funcions, Mariano Rajoy.
El president espanyol en funcions, Mariano Rajoy.PHIL NOBLE (REUTERS)

Fa avui una setmana em vaig aturar en un bar de carretera a prop de Fraga. Després d'una estona de conversa amb alguns clients sobre la calor, l'Eurocopa i la collita del préssec, vaig comentar les converses gravades entre el ministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau. Havien sentit alguna cosa, però hi van mostrar poc interès, i una altra vegada la calor, el futbol i el préssec.

Tot i que Fraga és al costat de Lleida, els missatges es perden amb el canvi d'emissores o d'edicions dels diaris. En només vint quilòmetres la tempesta política catalana es va evaporar sota la calor de Sant Joan i es va allunyar com el Brexit. Això sí, la gent del bar sabia que Rajoy havia anat a Lleida a recuperar un diputat d'aquells de la vellíssima política. No va servir de res que els electors escoltessin la notícia que ens havien destrossat la sanitat. Rajoy va arribar, va veure i va recuperar el diputat Llorens, i la gent ho va saber.

Más información
Veure altres articles de l'autor

Mentre la nova política confiava els seus resultats a les enquestes andorranes, Rajoy es va emocionar amb un camp de carxofes i va viatjar fins a Lleida i Terol. Rajoy, aquest marxador còmic, el que s'equivoca quan vol pronunciar frases solemnes, l'home que dirigeix un partit que ha organitzat l'Estat a través de la corrupció, aquest senyor, ha guanyat les eleccions i el seu partit ha augmentat vots i diputats. També a Catalunya i malgrat les gravacions. Demagògia? Manipulació? Cansament? Per descomptat, que som a Espanya, però hi ha alguna cosa més, proximitat: Rajoy guanya perquè se'ns assembla.

A l'altre costat, Iglesias i la nova política no s'han assabentat que són en un país amb la població envellida i que es preocupa pel preu de les carxofes, que les places no són el carrer. Pot ser que des de les finestres del departament universitari el món tingui aquest color complutense i assembleari, però teoritzar sobre l'espai públic no significa que es conegui la gent que hi viu. Ningú no diu espai públic, ni àgora, ni bé comú i és molt probable que molta gent desconnecti si se li parla així. La gent no sap qui va dir allò de tot per al poble però sense el poble, però ho té interioritzat, ho ensuma. Pot ser que la gent no hagi llegit Gramsci, però porta Delibes a dins.

Es tracta de canviar el punt de vista. Un dels nostres millors assagistes, Iván de la Nuez, diu una cosa semblant sobre la cultura popular i alguns bons artistes: no és que ells sàpiguen el que el poble necessita, sinó que necessiten el que el poble sap. L'exhibició de superioritat citant Piketty, Laclau, Zizek o Arendt funciona a la plaça o a l'assemblea, però és letal fora del cercle dels escollits.

Això passa amb els votants d'aquí, del Regne Unit i dels Estats Units. Que n'hi ha de vells, n'hi ha d'illetrats, n'hi ha que viuen en aquests indrets que els més llestos del lloc qualifiquen de profunds, n'hi ha que parlen de carxofes i préssecs... I tots tenen un tret comú, absolutament característic. Ensumen l'arrogància a desenes de quilòmetres perquè fa segles que la pateixen. És gent que se sent exclosa per Brussel·les, Londres o Washington; gent que per aguantar els fums de Hillary Clinton o de l'antiglobalitzador amb Fair Phone i compte a Triodos, es queden amb Trump. Per què haurien de canviar una exclusió coneguda per una altra per conèixer?

La superioritat que no suportaran és la del professor universitari o la de l'evangelitzadora d'assemblea. El que no compraran gaires treballadors d'esquerres o dretes, encara que s'apel·li a la seva classe, és un programa electoral en un catàleg d'Ikea en el qual no surt ningú treballant. Molts d'ells comproven que la supèrbia intel·lectual de l'esquerra s'assembla molt a l'arrogància de l'autoritarisme de dretes. Podem ha dit a massa gent que no hi compta fent-se incomprensible. Les seves paraules diuen una cosa i el seu estil el contrari.

A més, malgrat tot, Rajoy ha estat coherent. Ha mentit el que és normal per a un president i s'ha mantingut ferm en el que més ven a Espanya, la unitat. Amb això, el futbol i un camp de carxofes en aquest país es triomfa. Viatgeu i ho comprovareu, cremeu gasoil i soles de sabata. Aquí es guanya així, encara que es presumeixi d'haver destrossat el sistema sanitari. No a les places, als carrers.

El cert és que molta gent aguanta millor la malaltia que el menyspreu o les cursives.

Francesc Serés és escriptor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_