_
_
_
_
_
Brou de llengua

Quant val que un jutge parli català?

Els fruits de la normalització lingüística dels tribunals són tan escassos que no val la pena

Judici a uns Mossos d'Esquadra, el 2015.
Judici a uns Mossos d'Esquadra, el 2015.Albert Garcia

L’ús de la llengua catalana a la justícia està sobrevalorat. Au, ja ho he dit. És periòdic el neguit mediàtic que genera el percentatge de sentències que es fan en llengua catalana, amb el ridícul 8,4% que hem sabut aquests dies, en una davallada progressiva en l’últim decenni, quan estàvem en el 18%. I sempre, sempre, es pren aquesta dada com a baròmetre de l’avenç o reculada de la normalització lingüística.

És indiscutible l’efecte simbòlic i polític que té per als ciutadans tenir garantit el dret a la justícia en català. I és aquest, de fa dècades, un dels objectius essencials per a la dignificació de l’idioma. Ja lamentava Ramon Picó el 1892, en el discurs de defensa de la Base de Manresa relativa a la llengua, que «quan anem als tribunals, en castellà se’ns interroga», mentre que Àngel Guimerà, en el seu històric parlament a l’Ateneu Barcelonès de 1895, es preguntava «per què no s’ha de manar igual coneixement a tothom que desempenyi càrrec en los Tribunals de Justícia, en cas que no sigui fill de Catalunya?». En definitiva, sempre s’ha vist en l’obligació d’expressar-se en castellà davant dels jutges un emblema de la subordinació endèmica de la llengua.

Dit això, però, convé demanar-nos quin és l’efecte que, més enllà de la defensa del dret de l’individu a ser jutjat en la seva llengua, té el món de la justícia en l’equilibri sociolingüístic, o en allò que anomenem l’ús social de la llengua. Perquè alguna cosa em diu que és molt poc. Servidor ha estat molt respectuós amb les lleis. No m’ha denunciat ningú, i a ningú he denunciat. No m’han cridat a declarar enlloc, ni he estat jurat. Estrictament, l’administració de justícia ha tingut en mi un impacte zero, i els seus efectes lingüístics, també en mi, han estat del tot nuls. Com si res. Però molt temo que, igualment, si existís alguna sentència que m’impliqués en alguna circumstància judicada, i aquesta sentència estigués escrita en castellà, el meu idiolecte tampoc s’hauria vist alterat.

Una sentència és un text d’una importància cabdal que té, tanmateix, unes conseqüències lingüístiques risibles. L’emissor (el jutge) es comunica amb els receptors (els afectats) a través d’un llenguatge impermeable que només entenen els que controlen el canal (advocats, fiscals, procuradors, etc.), en un procés de comunicació que no té cap mena de transcendència pública, tret que els implicats tinguin notorietat i la sentència sigui matèria informativa. Si concebéssim tota la comunicació en una llengua com un gran mar, les sentències judicials representarien només una petita porció d’aigua estancada.

És important que la justícia estigui en català? I tant, només faltaria, però molt convé replantejar-se l’orientació de fons públics que podrien tenir sortides sociolingüísticament més productives i fomentar la llengua catalana de debò. ¿Té gaire sentit destinar autèntiques fortunes a formar jutges i funcionaris judicials, i a crear serveis de correcció i traducció automàtica, quan hi ha textos que tenen més incidència pública i que, realment, es poden inserir d’una manera molt més satisfactòria en el gran mar de la comunicació? Penso en rètols, etiquetes, llibres, cinema, blogs, revistes i diaris, televisió, videojocs... ¿Hem de formar en català una casta funcionarial que no mostra precisament interès a aplicar aquesta formació i que genera uns textos que no llegeix ningú?

A l’escola púbica on duc els nens volem activar un curs de català bàsic per a pares i mares d’alumnes, que el puguin seguir al mateix centre amb un servei d’acollida dels fills muntat per l’AMPA. La idea és aplegar un grup de quinze persones, per al qual el Consorci per a la Normalització Lingüística ens facilitaria un docent, una possibilitat pendent sempre dels avatars pressupostaris. Aquest, no cal dir-ho, em semblaria un destí molt més digne per als recursos invertits en la normalització dels tribunals: prefereixo ensenyar català al pakistanès del colmado de sota casa que no pas al jutge que ha de decidir si sóc un delinqüent.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_