_
_
_
_
_
El referèndum del ‘Brexit’

Instruccions per pactar un divorci en el si de la Unió Europea

L'article 50 del tractat preveu la retirada d'un Estat, però el procés és molt incert

Lucía Abellán
Jean-Claude Juncker parla aquest dimecres sobre el Brexit a Brussel·les.
Jean-Claude Juncker parla aquest dimecres sobre el Brexit a Brussel·les.OLIVIER HOSLET (EFE)

Brussel·les mira de reüll la lletra petita d'un supòsit mai explorat a la Unió Europea: la retirada d'un Estat membre. Les institucions europees escruten els escassos sis paràgrafs que conté aquest article 50 del tractat de la UE: el text dóna dos anys prorrogables per pactar la separació, que no requereix unanimitat dels socis; en cas de conflicte, tot pot descarrilar.

La UE no és un projecte irreversible; els tractats consagren, en el seu article 50, el dret a abandonar-la. En tractar-se d'una potestat mai exercida, tant Londres com les institucions europees hauran d'emprar altes dosis de creativitat per dissenyar un procés invers al que fins ara ha escomès el club comunitari: l'ampliació. Aquests són els principals passos per implementar el Brexit:

Notificació. Encara que sembli una evidència, la comunicació formal que Regne Unit es retira constitueix una de les grans incògnites del procés. Els tractats estableixen que Londres ha de notificar-ho al Consell Europeu —l'òrgan que representa els Vint-i-vuit— i això desencadena els tràmits. Però alguns ardents defensors del Brexit amenacen aquests dies amb no invocar l'article 50 immediatament per anar retirant i mantenint competències europees. El primer ministre britànic, David Cameron, va prometre al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que aplicaria la decisió immediatament, segons expliquen fonts comunitàries. El contrari abocaria a un escenari de caos, amb un país que se'n va però que no acaba d'iniciar els tràmits.

Negociació. La UE haurà d'aconseguir un acord sobre com es programa aquesta sortida, “tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió”. El text suggereix que la responsabilitat negociadora recaurà sobre la Comissió Europea o sobre l'alta representant per a la Política Exterior, Federica Mogherini, però dependrà de la voluntat de les parts. Hi haurà dos anys per negociar perquè, transcorregut aquest termini, els tractats deixin d'aplicar-se al Regne Unit. Cap la possibilitat, això sí, de prorrogar-ho per unanimitat (descomptat el Regne Unit).

Què es discuteix. Encara que a l'horitzó planegi aquesta futura relació que els Vint-i-set volguessin pactar amb el seu exsoci britànic, els dos anys regirien només per concretar el divorci, no per construir el nou marc d'entesa, com pretén Londres. Una vegada decidit el Brexit, s'haurà de negociar un nou marc de relació amb el club comunitari (amb la possibilitat que els membres més hostils puguin bloquejar). I també amb la resta del món. Perquè, tret que s'habilités un mecanisme extraordinari, els més de 50 acords comercials que la UE manté amb tercers països deixarien d'aplicar-se automàticament al Regne Unit. En conjunt, els dos processos poden demorar-se durant anys.

Qui ho aprova. Els 27 Estats membres restants hauran d'acordar els detalls d'aquesta desconnexió de la UE sense el Regne Unit, que “no participarà ni a les deliberacions ni a les decisions”. La decisió s'adoptarà per majoria qualificada, prèvia aprovació del Parlament Europeu, encara que òbviament requerirà el vistiplau del Regne Unit, que haurà de rubricar-la.

‘Guerrilla institucional’. Fonts europees al·ludeixen a aquest terme per descriure un supòsit en el qual Londres vulgui adaptar el procés als seus interessos (per exemple, desvinculant-se des de primera hora de la lliure circulació de persones però mantenint el mercat únic de productes i serveis). En aquest cas, “el més probable seria que els Vint-i-set triessin una data per a l'expulsió immediata del Regne Unit”, sostenen aquestes fonts.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lucía Abellán
La redactora jefa de Internacional de EL PAÍS ha desarrollado casi toda su carrera profesional en este diario. Comenzó en 1999 en la sección de Economía, donde se especializó en mercado laboral y fiscalidad. Entre 2012 y 2018 fue corresponsal en Bruselas y posteriormente corresponsal diplomática adscrita a la sección de España.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_