Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Oh, aquelles revetlles!

‘La nit de Sant Joan a Barcelona’ fa un estimulant recorregut per la història de la nit més màgica

La tradició de les fogueres es mantingué, malgrat la dura postguerra, el 1939.
La tradició de les fogueres es mantingué, malgrat la dura postguerra, el 1939.

Diu el refranyer que “Per Sant Joan, el dia més llarg de l’any”, tan llarg que els sis autors de volum que acaba de publicar l’Ajuntament barceloní, La nit de Sant Joan a Barcelona (Xavier Cazeneuve, Albert Torras, Marta Contijoch, Manuel Delgado, Amadeu Carbó i Roger Canals) barregen la descripció folklòrica amb la cronologia històrica, la reflexió sociològica amb el detall sentimental. Una panoràmica que acosta al lector una de les festes més estimades de la capital catalana.

Atribuïda de manera convencional al vell paganisme, la referència més antiga a Catalunya data de principis del XV, i parla d’una festivitat força diferent a l’actual. Pel Dietari de la Diputació del General i pel Manual de Novells Ardits del Consell de Cent, se sap que es tractava d’una festa oficial, força ritualitzada, els protagonistes de la qual eren els consellers municipals, que desfilaven pels carrers muntats a cavall. De bon matí s’ajuntaven tots davant la Casa de la Ciutat, es dirigien al Born, i des d’allà recorrien la muralla en una multitudinària processó acompanyada de músics. Quan passaven pels baluards, els canons disparaven salves, i el mateix feien les galeres ancorades al port. La darrera cavalcada data del Sant Joan de 1635, i fins al 1713 que acaba el Dietari (o el 1714, que acaba el Manual), ja no s’esmenta més. Per les mateixes dates apareixen les primeres notícies de l’ús de pirotècnia.

El 1606, el Manual parla d’un petit incendi a la catedral, provocat pel foc i els petards que es feien al campanar. Vint-i-dos anys després es consignen “arbres de rodes de coets” en la festivitat de Sant Cugat, i en la celebració del Corpus de 1640 es recull el costum d’encendre foc i tirar-se coets mútuament des dels campanars. El professor Albert García Espuche, al volum Festes i celebracions de la sèrie Barcelona 1700, explica que els joves “tiraven piules i els dos tipus de coets, els petadors i els borratxos o voladors, a més de fer ús de les carretilles”. El mateix autor cita diversos conflictes, com un cas de 1707 quan uns joves llencen, sense voler, un coet dins d’un domicili de la plaça del Pedró. O un altre de 1710, quan una dona s’enfronta a uns nens que fabricaven piules amb pólvora.

» La festa ingovernable. Accidents, focs descontrolats, incendis, baralles i ensurts han estat les pors que ha despertat Sant Joan entre les autoritats. Aquesta espurna de violència, però, també funcionava com un termòstat social; un refrany deia: “Baralles per Sant Joan, pau per tot l’any”. A mesura que la ciutat estableix uns codis més rígids de convivència, les fogueres i els petards passen a ser un perill. Les primeres prohibicions daten de 1758, i es perllonguen fins a les primeres dècades del XIX. El 1820 es va publicar un ban que prohibia encendre fogueres i petards a les nits de Sant Joan i Sant Pere i Sant Pau. La gent se saltava les prohibicions.

Font d’inspiració

La de Sant Joan ha estat una de les nits que més han interessat els creadors barcelonins, o almenys això és el que defensa l’antropòloga Marta Contijoch en el capítol del llibre que dedica al record sentimental que ha deixat aquesta festivitat. Sigui la cançó Per Sant Joan, de Joan Manuel Serrat, el musical La Nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom, pel·lícules com Noche de verano, de Jordi Grau, o Los atracadores, de Rovira-Beleta, poemes com Foc de Sant Joan, de Miquel Martí i Pol, o novel·les com Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, que comença en una revetlla. Contijoch cita el cas dels poetes Marta Pessarrodona i Gabriel Ferrater, que escrivien mútuament del seu amor mitjançant la metàfora de la foguera de Sant Joan.

En aquells anys, la festa tenia el seu epicentre en una cerimònia religiosa a l’església de Sant Joan de Jerusalem, avui desapareguda sota la Via Laietana, i de la qual només sobreviu el portal darrere l’actual església de Santa Madrona, al Poble-sec. El 1863, la Guía del Añalejo Perpetuo parla d’una concorreguda missa a les set del matí, i d’una missa major a dos quarts de deu a la qual assistien el cavallers de l’ordre de Sant Joan. Després, la gent anava al passeig de Sant Joan, al mercat de joguines, on imperava “el sordo murmullo del gentío, el agudo sonido de los silbatos, la trompetilla de estaño de los chiquillos, el chiflido de los pilletes, la destemplada voz de los vendedores de agua fresca y el tambor del titiritero”. Amb l’enderroc de l’església, en la dècada de 1880, la fira es va traslladar a la Rambla, on compartia lloc amb les fires d’alfàbrega i de flors, i amb la de coques de la plaça Catalunya.

Al capvespre es reunien les famílies en un gran sopar. I després marxaven al passeig de l’Esplanada de la Ciutadella, espai al costat dels murs de la fortificació que anava des de la plaça de la Duana (on ara hi ha l’Estació de França) fins al Portal Nou (on ara hi ha l’Arc de Triomf), i que concentrava orquestrines, balls, parades de menjar i sarau fins a la sortida del sol. Deia Joan Amades que l’èxit del Sant Joan al passeig de l’Esplanada fou el motiu per rebatejar-lo popularment com passeig de Sant Joan. I que aquest nom el va heretar, a partir de 1863, una nova avinguda que el continuava, entre el Portal Nou i la travessera de Gràcia, l’actual passeig de Sant Joan. Aquell mateix any, i des de 1854, hi havia festa també als Camps Elisis, gran descampat, amb les seves muntanyes russes, entre el que avui seria Diagonal-Rosselló fins Aragó i Roger de Llúria fins al passeig de Gràcia.

La tradició d eles coques es mantingué el 1939, tot i que potser no es podien comprar. ampliar foto
La tradició d eles coques es mantingué el 1939, tot i que potser no es podien comprar.

» Una nit de bruixes. Escrivia el 1913 Illas y Fabra a La Vanguardia que, exceptuant la de Nadal, cap altra nit de l’any “resulta tan propícia per lo sobrenatural i meravellós com la de Sant Joan”. En el Libro Verde de Barcelona de 1847 s’explica que la revetlla començava a les deu en punt de la nit, amb la sortida de les colles d’infants i adolescents, cantant i fent sonar flautes i tamborets, que es reunien a mitjanit al passeig de San Joan. Deien que a les dotze en punt se sentien les passes de les filles del rei Herodes, condemnades a vagarejar per haver demanat la testa tallada de Joan Baptista, i que encantaven els mortals que trobaven. Hi havia el costum de llençar tres faves sota el llit: una pelada, l’altra a mig pelar, i la tercera amb tota la pell. Amb els ulls tancats se n’havia d’agafar una. Si estava pelada, un any de pobresa; la segona, fortuna moderada, i la sencera, gran riquesa.

Era nit de bruixes i de topades amb éssers sobrenaturals. També per recollir herbes remeieres com alfàbrega, farigola, ruda, romaní, fonoll o l’herba de Sant Joan, que duien bona sort i curaven des de berrugues fins a mal d’ull. Deia un vell refrany que “les herbes de Sant Joan tenen virtut per tot l’any”. El Libro Verde de Barcelona recull que a mitjans del XIX s’havia perdut el costum de les fogueres “a puro prohibirlas las autoridades”. Potser això explica que pocs anys més tard, coincidint amb el moviment de la Renaixença, el catalanisme les va recuperar com una mostra de les tradicions autòctones.

» El bany, un ritual. Un costum barceloní molt popular va ser remullar-se el cap en la desapareguda font de Sant Joan, al carrer de l’Avellana, per lliurar-se de mal de cap durant tot l’any. Explicava Amades al Costumari català que aquest bany ritual també es practicava en sortidors del passeig de Sant Joan o del passeig de Gràcia, així com a la font dedicada a Galceran Marquet, de la plaça del Duc de Medinaceli. També comentava que els barcelonins “arreplegaven brases i tions de la foguera, i al punt de la mitjanit els tiraven als pous per tal de purificar l’aigua, tot dient: ‘Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la virtut que Déu us ha dat, guardeu l’aigua del pou, de bruixes i de mal donat’”. El refranyer reblava: “Bany de Sant Joan, salut tot l’any”. Aquesta tradició d’acabar la revetlla amb una remullada s’ha mantingut fins avui, quan molts joves reben els primers raigs de sol a la sorra de la Barceloneta.

Fogueres en extinció

A ciutat, les fogueres han estat vistes per les autoritats com un perill que s’havia de delimitar, no tan sols per la possibilitat de ser l’origen d’incendis i accidents personals, sinó significativament pel fet d’excitar la població a una rauxa incontrolable. Van estar prohibides entre mitjans del XVIII i principis del XIX; i novament foragitades en diversos moments del XX, fins als nostres dies. El 1970 se’n van encendre 823, dos anys més tard ja eren 622, i només 14 el 2000 i 2001. Actualment, amb els permisos pertinents, i controlades per diverses entitats i associacions de veïns, en sobreviuen 23. Per districtes, Sants-Montjuïc i l’Eixample són els que n’encenen més (amb cinc i quatre, respectivament); els segueixen Ciutat Vella i Sant Martí, amb tres; Sant Andreu i Gràcia, amb dos, i Horta-Guinardó, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi amb una foguera.

El seu origen sembla molt antic: el Quixot arriba a Barcelona la nit de Sant Joan, i la passa a la vora del mar. En sortir el sol veu com els barcelonins surten de la ciutat fent soroll amb “chirimías y atabales”, i ocupen la platja. El 1863 es té el primer esment de passejos en barca pel moll de Barcelona durant la revetlla, i el 1891 els vapors òmnibus feien servei a partir de quarts de cinc fins a les vuit del matí, per anar als banys de La Deliciosa o als de la Junta de Dames. Les Golondrinas, a partir de 1888, feien un servei similar.

Altra tradició era pujar a Montjuïc, a la Font Trobada, a la qual s’afegirien altres berenadors, com la Font del Gat. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, el protagonisme va agafar-lo la Font Màgica de Carles Buïgas. Les revetlles municipals entre 1984 i 1991 van tenir aquest escenari. El Sant Joan de 1991 va ser el més multitudinari, amb 250.000 persones. Les fortes mesures de seguretat que va requerir, a les portes dels Jocs Olímpics, van ser l’excusa perfecta per deixar-la de fer. En menor mesura, el Tibidabo també va ser una altra opció, potenciada a partir de 1905 per la construcció del parc d’atraccions.

» Foc reivindicatiu. Les fogueres com a expressió de la personalitat nacional no van ser exclusives de la Renaixença. El 1905, oficials de l’Exèrcit van assaltar les redaccions de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut, com a resposta a la publicació d’un acudit que consideraven ofensiu. Una de les reaccions a la bretolada militar va ser demanar arreu de Catalunya que s’encenguessin fogueres per Sant Joan, en senyal de protesta. Aquestes fogueres patriòtiques es van repetir durant quatre anys més. Temps després, el 1933 es van tornar a encendre fogueres per celebrar l’aprovació de l’Estatut de Núria. I les revetlles dels anys seixanta i setanta van ser novament aprofitades per associacions de veïns per promoure les seves reivindicacions polítiques. Com diu al llibre l’historiador Xavier Cazeneuve, eren “espais en què la foguera i el menjar i el beure coincidien amb les pancartes o els fulletons explicatius de les protestes i demandes”. Tanmateix, la gran foguera reivindicativa va ser la Flama del Canigó, amb la qual avui s’encenen molts focs a Catalunya.

Explica el dinamitzador i gestor cultural Amadeu Carbó que el 1947 es va crear el Cercle de Joves de Perpinyà, entitat que a partir de 1949 va començar a celebrar la revetlla com un acte patriòtic. El 1955, Francesc Pujada, president del Centre Excursionista d’Arlés, va encendre una foguera al cim del Canigó i va repartir la flama. El gest va tenir èxit i va ser imitat. El 1966 es va encendre al Coll d’Arlés, i va creuar la frontera entre França i Espanya, i va arribar a Vic. L’any següent, una noia rossellonesa va portar la flama a Barcelona i va pujar la Via Laietana fins la plaça de Sant Jaume on el foc va ser rebut per l’alcalde Josep Maria de Porcioles. El 1969 i 1970 el foc va entrar a la ciutat pel Guinardó, on des de 2004 hi ha un plafó ceràmic que ho recorda (confluència carrers Varsòvia i Telègraf). El 1972 va arribar a Reus, el 1973 a València i el 1976 a Alacant. Desenes d’entitats d’arreu participen en la nova tradició, que el 1980 fou rebuda al Parlament pel president Heribert Barrera, i que el 2012 va provocar la redacció d’un protocol festiu municipal, on es descriu el ritual de recepció de la flama a la plaça de Sant Jaume.

» Els nens, reis de la festa. L’antropòleg Delgado dedica el seu capítol a analitzar les raons per les quals s’han deixat de fer la majoria de les fogueres que cremaven per Sant Joan. Aquests focs van patir diverses prohibicions al llarg de la història, el 1908 i el 1909 ja no es podien fer en indrets poblats, i només es van tolerar les que tenien autorització municipal, i tan sols en carrers sense asfaltar. D’altra banda, a partir de la dècada de 1920 la revetlla es va començar a celebrar en espais tancats, en locals que oferien sopar i ball amb orquestra, com l’hotel Majestic, el Ritz o l’Oriente. I les revetlles populars als barris van passar a ser organitzades per juntes de veïns.

En els períodes de tolerància, els protagonistes de les fogueres eren els infants. Dues setmanes abans de la revetlla, colles de nens sortien a cercar fustes per cremar. Delgado destaca la funció que tenien aquests grups informals, on s’aprenien competències com l’administració del temps lliure: “El carrer va ser fins no fa pas gaire el regne de la mainada”. En aquest univers d’aprenentatge, muntar una foguera era una de les expressions més recognoscibles de la funció que tenien les colles. Aquesta activitat es desenvolupava en espais buits (descampats, solars abandonats...) i generava interaccions que ajudaven a desenvolupar principis com l’amistat o la responsabilitat. La fusta s’havia d’amagar d’altres colles, i s’establien torns de guàrdia per no perdre el preuat combustible.

L’augment dels vehicles a la via pública i les prohibicions governatives van ser raons de pes per a la progressiva desaparició de les fogueres. El 1932 es van tornar a prohibir els focs artificials i el llançament de petards sense permís, i durant la postguerra calia una autorització per organitzar revetlles. El 1949 es van prohibir a prop d’hospitals, i el 1951 es van censurar els focs artificials. A partir dels 1960, els infants amagaven la fusta perquè no fos confiscada per la policia municipal. Més enllà dels cotxes o prohibicions, la desaparició de la quitxalla dels carrers ha estat fonamental pel canvi de costums. On la societat hi veia un espai de jocs, ara la percepció és la d’un lloc perillós. Així doncs, mentre Sant Joan va camí de ser una festa globalitzada (com defensa l’antropòleg Roger Canals), els seus protagonistes n’han estat foragitats.