Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

Quan hi havia literatura als diaris

Als diaris potser trobarem només literatura, si aquesta, per culpa d’internet, no mor abans que el periodisme

El periodisme és un mitjà de difusió de coses escrites que va néixer molt poc després de la impremta: és, per tant, un mitjà que ja va néixer com a mitjà de comunicació de masses, com el llibre estampat, ell mateix. A mitjan segle XVI, uns cent anys després de la invenció de Gutenberg, els venecians van crear l’anomenat Notizie scritte, un diari que costava una gazetta, una moneda de l’època. D’aquí el nom que va prendre aquesta suma de fulls generalment solts, en format variable, des del tabloide fins a l’octau augmentat.

No ve a tomb fer una història del periodisme en aquest lloc, però convé recordar que les notícies que es publicaven als diaris, fins a la invenció del telègraf, no podien ser gaire universals: els diaris se centraven més aviat en temes locals, en tafaneries igualment circumscrites, en notícies sobre l’arribada o la partida de vaixells, en la nova de naixements i defuncions de luxe, en articles d’opinió política sempre que un marc democràtic ho va permetre, i, molt en especial, en peces amb caràcter de literatura. No és gens estrany que els diaris nasquessin com un germà petit, lleugerament desheretat, de la gran literatura narrativa del continent, perquè, al cap i a la fi, tot el que s’escrivia a les publicacions periòdiques partia del model dels còdexs ja impresos i relligats, produïts a partir de la tècnica de la impressió mecànica.

Així, per exemple, tot el XVIII anglès és ple d’una premsa decididament literària, com ho serà també la francesa i l’alemanya del XIX. Als diaris van escriure una bona part de la seva obra Defoe, Swift (a The Examiner), Addison i Steele (a The Spectator i a The Tatler), Henry Fielding o Samuel Johnson. La conseqüència d’aquesta relació entre periodisme i literatura va ser que la població de lectors va créixer exponencialment aquests dos segles, i que es creés una massa lectora, especialment entre la classe mitjana, que és la que va determinar, en última instància, el prestigi de la novel·la a l’època contemporània. Al mateix temps, es va crear una massa important de xerraires i tertulians en una altra de les grans institucions per a la divulgació i la creació d’idees als tres darrers segles: el cafè, en el qual es discutien, entre altres coses, les idees polítiques contingudes en les publicacions periòdiques d’un i altre signe.

Però la literatura que escrivien per als diaris la gent de lletres al XVIII i XIX no podia ser de cap manera una literatura només a l’abast de la gent de toga, ni tan sols només a l’abast dels homes —la tafaneria és una passió perfectament repartida entre els gèneres més habituals, que són dos—; havia de ser una literatura de qualitat, ben escrita, però amb un a priori indefugible: que fos interessant, amb un punt d’enjòlit, amb una possible lectura entre línies relativa a coses de les que no es podia parlar obertament, i, sobretot, entretinguda. L’“alta literatura” rarament prenia la forma del feuilleton —que es va inventar, com a separata dels diaris, per mantenir-hi la presència molt viva dels escriptors, no dels redactors de notícies—, amb unes quantes excepcions, com la d’uns quants escriptors francesos d’alta volada al XIX.

Ara el lector d’aquí té la possibilitat de veure quin periodisme literari escrivien, a tall d’exemple, els grans escriptors alemanys entre la fi del Romanticisme i l’ascens del III Reich de Heine a Max Frisch, passant per Stifter, Fontane, Kraus, Robert Walser, Zweig, Hesse, Döblin, Joseph Roth, els germans Mann, Robert Musil o Walter Benjamin, al llibre La eternidad de un día: Clásicos del periodismo literario alemán (1823-1934), amb pròleg, selecció de textos, notes i traducció de Francisco Uzcanga (Barcelona, Acantilado, 2016). Algun autor, com ara Alfred Polgar, rebenta el gènere del fulletó per trobar-lo banal; d’altres, com Karl Kraus, estaven tan segurs del valor del periodisme per a la forja d’una bona consciència política dels ciutadans, que va acabar fundant una revista, Die Fackel, de la qual es convertí en únic redactor durant una pila d’anys.

També a Catalunya vam tenir el periodisme literari de Carner, de Pla, de Sagarra (Cafè, copa i puro, L’aperitiu) i d’uns quants més; però sembla que això ha desaparegut per sempre. Això és una paradoxa perquè, més com més va, les notícies les tindrem més ràpidament i fàcilment a internet que als periòdics; als diaris podríem acabar trobant-hi només literatura, si no fos que la literatura, justament per culpa de les noves tecnologies, potser es morirà abans que el periodisme.