Revalorar la militància
Els militants, antigament essència dels partits polítics, s'han convertit en éssers ignorats i repudiats. La societat els percep, en el millor dels casos, com a persones extravagants o ‘friquis’
Si bé es podria arribar a afirmar que els partits polítics estan en crisis des del mateix moment de la seva aparició, després de la transformació de l'Estat liberal en democràcia política i el desenvolupament del parlamentarisme, actualment es troben en una fase de decadència alarmant. Un simple examen de les forces polítiques que configuren el nostre sistema de partits permet certificar que en el si de les estructures partidistes no hi ha activitat militant, ni debat polític, ni reflexió ideològica, ni democràcia interna. I és precisament en plena campanya electoral, en teoria el període de màxima activitat interna i d'ebullició d'idees, que la degeneració dels partits es fa més evident.
Els militants, antigament essència dels partits polítics i potents corretges de transmissió del seu ideari, s'han convertit en éssers ignorats, menyspreats i repudiats. La societat els percep, en el millor dels casos, com a persones extravagants o friquis de l'activisme polític, però també com a individus irreflexius que actuen ensinistrats i manipulats per les seves formacions. Internament, els militants s'han convertit en subjectes altament perillosos perquè poden delatar, amb coneixement de causa, la hipocresia ideològica i la demagògia discursiva de la majoria dels partits. Les cúpules partidistes prefereixen l'afiliat, que només es dedica a pagar religiosament —o no— una quota, al militant, que assisteix a les reunions, participa i opina; és millor la distància innòcua de qui cotitza que la proximitat inquietant del militant.
Quan el militant es compromet, diu el que pensa i contradiu els plantejaments oficials, pot arribar a ser una gran molèstia per als dirigents. En aquest cas s'acostumen a produir dues reaccions: comprar el silenci a través de la cooptació per ocupar determinats càrrecs o, en cas de mostrar-se insubornable, arraconar-lo com si fos un empestat fins a liquidar-lo per extenuació o per avorriment. Els partits solen premiar la lleialtat canina i castigar la discrepància reflexiva, encara que estigui basada en arguments conseqüents amb els principis ideològics de la formació.
Els militants també constaten, incrèduls i resignats, com els seus partits inclouen personatges independents de tot pelatge a les llistes electorals. Els partits, més preocupats pel guany de vots que per la seva utilitat social, prefereixen presentar candidats mediàtics com a reclam electoral. Amb l'excusa de la connexió amb la ciutadania i la regeneració política, les candidatures es nodreixen d'una colla d'oportunistes llecs en política i prescindeixen de la formació i el compromís de militants que porten anys treballant per al partit. Es tracta d'aparentar per aconseguir el poder, d'anteposar la simbologia al pensament, les declaracions a les reflexions, els 140 caràcters a la dissertació. Els partits estan obsessionats per seguir les premisses del màrqueting electoral i de la comunicologia, encara que sigui a costa de sacrificar la ideologia i els militants que la conreen.
En els partits polítics no hi ha debats ideològics interns entre la militància i els dirigents, i els militants ja no contribueixen a estudiar i organitzar l'acció política per aconseguir els objectius de l'ideari del partit. Tot es deixa en mans de la direcció o, pitjor encara, dels anomenats spin doctors, que en molts casos actuen com si venguessin detergents. Sens dubte, és més sàvia i eloqüent l'opinió dels vells militants que la xerrameca i les paraules buides de la majoria d'assessors de comunicació. Els programes ja no són fruit de profundes argumentacions de militants especialitzats en determinats àmbits sectorials sinó un cúmul d'ambigüitats que no defineixen models de canvi social, institucional i sistèmic. Els congressos o assemblees generals del partit ja no serveixen per discutir i acordar les directrius polítiques entre la militància, i només són un miratge de democràcia interna perquè els militants se sentin reconfortats. La planificació de projectes polítics s'ha substituït per la improvisació que imposa el trivial espectacle mediàtic de la política.
Molts pensen que cal reinventar els partits polítics, però pocs reconeixen la importància de la labor del militant com a peça essencial per vivificar l'organització i alimentar l'ideari de la formació. La millor regeneració dels partits polítics passa per recuperar el militant com a creador d'idees i propostes per transformar la societat, i com a transmissor d'una cultura política que permeti recuperar la confiança en els partits com a instruments per a la participació política.
Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.
