Un club i un equip, Barça

Ha començat la cançó de l’enfadós, aquella que des de fa un temps toca cada estiu al Camp Nou, sigui quina sigui la directiva blaugrana, i que consisteix sobretot a trobar un central i procurar que Messi estigui content de cara a la propera temporada per refermar el seu vincle amb el Barça.

Ningú discuteix Messi, ben al contrari; se li té tanta confiança que el fet de no guanyar la Champions es considera una desgràcia, una oportunitat menys d’escurçar les diferències en nombre de trofeus amb el Madrid. La gent blaugrana voldria que caiguessin cinc Copes d’Europa a raig, com va passar amb l’equip de Di Stéfano.

Messi ho tornarà a provar l’any que ve, ja que sembla que es troba a gust al costat de Luis Suárez i Neymar. Només queda per saber qui serà el quart davanter, i en la tria també s’haurà de tenir en compte, segurament, si el nou fitxatge cau bé o no al trident, garantia de gols. No hi ha dubtes sobre la capacitat de l’argentí per reinventar-se, ja se sap que l’uruguaià aporta gols i esforç, i queda per veure com remunta el brasiler, protagonista ara mateix d’un xou mediàtic a Amèrica. Neymar és segurament el jugador que fitxaria tothom després de Messi.

Els tres davanters van fer una bona temporada al Barça. Altra cosa és que a vegades sembli que siguin una unitat, tant en les coses bones com les dolentes, diferents en canvi per separat, com es va poder veure en el cas de Neymar quan no hi era Messi.

L’equip va caure a plom després de perdre el clàssic al Camp Nou. Va faltar un revulsiu, i sort en van tenir els atacants de la resposta dels defenses, cabdals per fer reaccionar l’equip de Luis Enrique. A vegades fa la sensació que el lideratge blaugrana és més col·lectiu que individual, sense que aquesta possibilitat signifiqui menystenir Messi, com ha fet Maradona, que l’acusa de falta de personalitat davant de Pelé.

L’aportació de Piqué al camp i a la sala de premsa va ser aleshores fonamental, com ho va ser a l’època de Guardiola. Ho va dir Tito Vilanova fa tres anys: “Sense Piqué se’ns hauria caigut l’invent”. Tot i que ja se sap que de tant en tant el central desconnecta, la seva presència és imprescindible. El problema és trobar el seu acompanyant des que se n’ha anat Puyol i, en part, també Abidal. Al Barça li costa tant trobar un segon central que sempre acaba jugant un mig centre reciclat com és Mascherano.

Aquest estiu tampoc serà fàcil fitxar un defensa amb garanties, ja que n’hi ha molt pocs i els millors clubs d’Europa paguen més diners que el Barça. Els candidats no són pas Laporte ni Stones ni Marquinhos, sinó que es parla de segones i terceres opcions, jugadors que segurament necessitaran temps per consolidar-se com ara Umtiti i Lemos. Arribats en aquest punt, sorprèn aleshores que el club deixi anar Bartra per vuit milions d’euros a un equip com el Borussia Dortmund.

També se n’ha anat sense deixar-ne ni cinc Alves, un dels millors laterals de la història del Barça, de la mateixa manera que al seu dia es va rebaixar el preu de Thiago. La impressió és que el Barça fa el negoci del Robert amb les cabres, com diu la dita, sense que això signifiqui menystenir el secretari tècnic de l’entitat, Robert Fernández, sinó demanar una gestió acurada de la junta de Bartomeu.

Seria un error dramàtic que l’equip envellís i s’empobrís sense remei. Precisament perquè ja se sap que els titulars passen per ser dels millors del món, costa molt trobar substituts de garanties i alternatives per fomentar la competència i poder fer rotacions a la plantilla. L’adaptació no és fàcil, com ja s’ha vist amb els fitxatges d’Aleix Vidal i Arda Turan. Però és en aquestes situacions quan es demostra el talent.

De vegades ha semblat que els futbolistes són uns quan depenen de l’equip i uns altres quan ho fan del club, com si una part no tingués res a veure amb l’altra, de la mateixa manera que mai com fins ara hi havia hagut tanta distància entre el Miniestadi i el Camp Nou. No n’hi ha prou que els directius treballin per mantenir onze titulars, sinó que també es necessita grandesa per portar un club amb l’ànima del Barça. Altra cosa és fer la viu-viu i caure en la mediocritat.