Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Javier Pérez Andújar: “La tèrmica del Besòs és la Sagrada Família obrera”

El cronista critica el paternalisme que s'utilitza amb la immigració i es desentén del periodisme militant de Paco Candel

Javier Pérez Andújar davant de les xemeneies del Besòs.
Javier Pérez Andújar davant de les xemeneies del Besòs.

Javier Pérez Andújar camina capcot per la carretera paral·lela a l'antiga central tèrmica de Sant Adrià de Besòs. Avança ràpid. D'una banda, sembla content de ser allà i buscar la ubicació adient per a la fotografia; d'altra banda, està emprenyat perquè no sap quin és el futur de les xemeneies: “Tinc sensacions confrontades, hauria d'estar content perquè de moment les xemeneies s'han mantingut dempeus, però a mi m'agradava com era abans; ara només hi ha la carcassa. Només han deixat les torres, i buides, que és com quan xucles el cap de la gamba i la llences”.

En aquest tram de la línia de Rodalies hi ha prop de 200 metres en què les tanques que protegeixen les vies han estat esberlades i es poden creuar sense cap mena d'impediment. Al lateral de les vies oposat a les xemeneies s'hi acumulen deixalles i runes. A davant hi ha un seguit de magatzems. Pérez Andújar recorda que durant els anys més durs de la crisi, en aquest punt exacte, davant de la botiga de material d'obra Trabajo, cada matí s'hi esperaven immigrants per ser contractats en negre per empreses de la construcció. Hi ha diversos contenidors de mercaderies procedents de la Xina, carregats en camions. Algun ciclista o corredor passa ràpid per davant nostre. El propietari de l'empresa de reciclatge Rodilla surt de la seva nau per denunciar que tota aquesta porqueria causa mala imatge i problemes d'higiene; és un abocador a l'aire lliure i descontrolat. Els passatgers dels trens poden contemplar la merda per uns segons i sense empastifar-se, diu Pérez Andújar.

El patrimoni obrer és residual

Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) ens ha portat a aquest racó de l'àrea metropolitana perquè ell és de Sant Adrià i perquè vol exposar que això és una mena d'anti-Barcelona de les postals: “La tèrmica del Besòs és la Sagrada Família obrera; el que s'inverteix a la Sagrada Família és inversament proporcional al que s'inverteix aquí”. El futur incert i fantasmagòric de la tèrmica del Besòs s'explicaria, segons Pérez Andújar, per la teoria de Xavier Theros, segons la qual el relat burgès domina el relat de Barcelona des dels Jocs Olímpics: “Han convertit el patrimoni obrer en residual. I el que era revolucionari, ho han convertit en un esplai. Per això, quan passen coses, com Can Vies, es caguen de por. Perquè estan acostumats que no els passi res”.

Per fer l'entrevista seiem a la terrassa del Bar-72, a l'avinguda de la Platja. El Bar-72 està regentat per uns xinesos; al darrere tenim uns magatzems d'Alcampo. L'espai que ocupa aquesta empresa és el solar on abans hi havia la fàbrica de vidre CELO, la maquinària de la qual va ser trasllada a la Xina a la dècada dels vuitanta. L'avinguda de la Platja té poca afluència aquest migdia laborable; els únics que hi fan acte de presència, per fer un mos en un local de menjar libanès que hi ha a tocar de nosaltres, són un grup de manters subsaharians.

Paternalisme classista

Pérez Andújar s'irrita quan li demano si subsaharians i xinesos són els nous barcelonins: “Aquesta gent no es nova, ja hi era, existien. Això de 'nous' és prejudici, classisme, classisme de 'jo hi era abans que tu”. Pregunto a Andújar per què creu que no hi ha veus de la migració estrangera als mitjans de comunicació, i també reacciona trencant la lògica del meu plantejament: “Són gent normal i corrent que quan puguin accedir als mitjans, com va ser el cas de la meva generació, ho faran. Donar veu és a vegades un eufemisme de treure la veu. I un cronista, per dignitat, no els pot interpretar, explicar el patiment dels altres per lluir-te”. Modifico l'argumentació cap al concepte dels “altres catalans” de Paco Candel, però Pérez Andújar tampoc cedeix: “Per generació no sóc candelià. Jo sóc més superficial, lúdic, frívol si vols. Jo escric per sintaxi, no per ordre social. Això d'en Candel i els nous catalans, escriure per a uns grups i ser la veu d'algú, m'importa un rave”.

Pérez Andújar diu que no sap res “ni d'urbanisme ni de política, l'únic que sé és que a Sant Adrià hi viuen els pobres i els rics viuen a algun altre lloc”. El seu llibre Catalanes todos és un retrat cruel i alhora divertit dels vincles entre la burgesia barcelonina i el franquisme. Podria fer el mateix amb la societat del Besòs? Pérez Andújar assegura que és capaç de ser irònic amb tot i tothom, “també amb els pobres, però jo ironitzo sabent qui són els meus”.

Millores de Monopoly

Les noves líders metropolitanes han prioritzat la interconnexió i millores urbanístiques de les ciutats del Besòs. Mirant el mar des de l'avinguda de la Platja, Pérez Andújar resumeix els avenços que s'han realitzat els darrers vint, trenta anys: “S'han produït millores socialdemòcrates. Aquesta avinguda no existia. Les voreres són més amples, perquè hi passegin més pobres. També hi ha molts establiments per fer-te la manicura. És, bàsicament, una millora del Monopoly, un intercanvi de cromos. Però és una cosa estructural, el món avui és així”.

El del turisme sembla a Sant Adrià un debat llunyà, i Pérez Andújar ho confirma, tot assenyalant amb un somriure els manters que tenim asseguts a pocs metres com el tipus de turisme que rep el municipi. Tot i això, Pérez Andújar segueix la polèmica sobre el turisme al centre de Barcelona: “El turisme és un gran tema. És un monocultiu, ha arrasat la ciutat, la seva biodiversitat. Abans dels Jocs Olímpics, als quioscos de les Rambles podies comprar llibres de Nietzsche. La connexió entre la cultura i la Barcelona canalla s'ha perdut, i això també és culpa del turisme”.

Vaig conèixer Pérez Andújar el 2014, al Saló de Cent de l'Ajuntament, quan va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. Aquella tarda li vaig preguntar si rebia trucades del govern municipal per les seves cròniques, sovint dures, sobre les misèries metropolitanes. En aquella ocasió va fer cara de no acabar d'entendre quines trucades havia de rebre. “L'única vegada que m'han trucat de l'Ajuntament va ser per anunciar-me que em donaven el premi. Potser tinc lectors, però no tinc influència. Si explico les pèssimes condicions de manteniment de les vies que hem vist, això no canviarà res. El 'ring' són les notícies, no les cròniques”, aclareix Pérez Andújar dos anys més tard.

Metaficció al Parlament

En una entrevista del 2015 per a Crític, Pérez Andújar veia moltes similituds entre Barcelona en Comú (BComú) i la CUP, i considerava la qüestió nacional la principal diferència. Un any després del canvi de govern municipal, Pérez Andújar hi troba més diferències “perquè tots dos han tocat poder. Hi va haver un moment que les bases eren promíscues i s'intercanviaven el vot. Ara potser no hi ha nexes i han tornat als quarters d'hivern. Cadascú és el mirall de l'altre: s'hi reflecteixen però no són el mateix”.

Pérez Andújar es dedica actualment a la crònica parlamentària. Parlem del debat als plens de l'Ajuntament; suggereixo que les decisions de la política municipal semblen més palpables per al ciutadà que les nacionals. Pérez Andújar respon que ell, aquests anys del procés, s'ho passa d'allò més bé al Parlament: “El que vivim al Parlament és metaficció, sobretot l'any passat, amb el procés i la comissió del frau i la corrupció. Allò era delirant, ara es opiaci. Hem passat del deliri al no-res”.

Ens acomiadem a l'estació de rodalies de Sant Adrià. En un mur de l'andana algú ha escrit un missatge poètic i d'amor filial: “Un beso, Coral, tus hijos te quieren dar. Siempre serás recordada por tu trenza y tu delantal. Presos en lucha, Muñeco, Carlos. Tus hijos”. Pérez Andújar fa una foto a la pintada; jo suggereixo que en breu l'hauran esborrat però el cronista de Sant Adrià ho descarta: segur que s'hi estarà allà una llarga temporada. Això no és l'estació de Ferrocarrils de Provença.