Ceci n’est pas un musée

Fa un parell de setmanes, la notícia de l’obertura de Punk. Els seus rastres en l’art contemporani aterrava a les pàgines d’aquest diari amb el titular següent: “El Macba es reconcilia amb la ciutat”, i a continuació aquest apunt: “La inauguració de la mostra sobre el punk en l’art va ser la més concorreguda del museu barceloní”. Res a opinar sobre la crònica de l’esdeveniment des del moment en què l’art —i els seus llocs— han assumit irremeiablement que l’estil de vida que els fa possible s’organitza al voltant d’una conducta de tipus comercial que recorre a itineraris de nou encuny, que no són al carrer ni en els grans magatzems, sinó que és la institució mateixa la que opera com a magatzem, una megasuperfície que contribueix a crear noves actituds modernes per a la comodificació cultural, de manera que tot és susceptible de ser consumit amb un altíssim grau d’estetització.

El passejant de què parlava Walter Benjamin es meravella avui de l’excitació de la multitud, i mata l’avorriment amb una actitud devoradora que no necessàriament acaba amb una compra a la Fnac. El relat de la notícia també posava l’accent en com es comporta el visitant en l’esfera de distribució d’uns artefactes estètics que entren i surten de la institució amb una facilitat sorprenent. Al Macba, les obres són els nous punts de venda, escenaris de xopets i salutacions a celebrities: “L’alcaldessa Ada Colau va abandonar aviat la visita protocol·lària per atendre els nombrosos fans, ciutadans i també diversos artistes (!) que demanaven fer-se un selfie amb ella”.

La mostra sobre el punk ha estat precedida per una altra de signe radicalment contrari. Andrea Fraser. L’1% c’est moi —probablement la millor de les programades per l’anterior director del Macba, Bartomeu Marí— és una anàlisi del teixit social del camp de l’art, un exercici d’exploració dels rols dels agents implicats, a saber: artistes, col·leccionistes, galeristes, mecenes, públics i mitjans de difusió. I vet aquí que, un cop més, els mecanismes d’hibridació entre el que es podria considerar art/crítica cultural i producte artístic es posen en marxa i apareixen els límits de manera imprevista. No semblen difícils de detectar. El més evident sorgeix del xoc entre dues concepcions del que és la institució. La primera l’articula el comissari de l’exposició punk: “Quina manera millor de desmantellar qualsevol residu revolucionari que quedés del punk, sinó organitzar una exposició sobre ell? Es pot ser més traïdor al potencial pertorbador d’aquest moviment que intentar-lo categoritzar i esmicolar en apartats, esquemes i referències?”, es pregunta David G. Torres, que conclou la seva declaració assumint el fracàs de tota acció i emancipació politicoestètica, la mateixa que regia els principis rousseaunians i dadàs: “Aquesta part de la cultura contemporània obstinada a intentar reproduir les claus de moments i situacions radicals seria plenament conscient de la seva ineficàcia, de la impossibilitat de satisfer tot aquest malestar, tot aquest cabreig, més enllà del fet d’expressar-ho. La impossibilitat revolucionària”.

Es pot ser menys punk?

Fraser planteja una cosa radicalment oposada: una dialèctica de la mesura, aquest ajustat equilibri entre forma i contingut de l’obra d’art davant del capitalisme desmesurat i unilateral que és el que sembla al capdavall la mostra Punk, perquè és només això, obres i ocurrències reïficades dins el museu que ofenen no només el sentit estètic revolucionari, sinó també el moral. En la seva exposició, cada peça actua d’acord a la seva mida, genera la forma des de dins en una cadena metonímica on el treball de l’artista es posa contínuament en evidència sense soscavar la seva funció. I no és mai un objecte complet, sinó un estímul per al pensament del receptor un cop abandona el museu (certament, el que l’artista ens diu és que el contingut d’una obra no pot ser desxifrat en les institucions que s’erigeixen per produir-lo). El punk va ser una pràctica sobre com fer el futur possible. Una pretensió que hauria d’estar vigent, però no en l’interminable reciclatge d’una mercaderia convertida en portades de discos, cacofonies i porcellanes trencades.

Tot això per explicar com d’important és la coherència institucional. I que el sentit de les exposicions i els seus èxits dins d’un museu han d’anar en sincronia i no comportar-se de manera inversament proporcional.