Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

L’Arsenal Civil

Al segle XIX van aparèixer a Barcelona grans drassanes com Talleres Nuevo Vulcano, La Maquinista Terrestre Marítima o l'oximorònic Arsenal Civil

El Port de Barcelona, on estava el Arsenal Civil.
El Port de Barcelona, on estava el Arsenal Civil.

Aquesta és una història poc coneguda, potser perquè el món del treball no interessa ni als qui haurien d'estar generant-ne. Ens parla d'una època, a mitjan segle XIX, quan Barcelona es va voler convertir en una capital de la construcció naval, i van aparèixer grans drassanes com Talleres Nuevo Vulcano o La Maquinista Terrestre Marítima. Entre aquestes empreses va destacar l'Arsenal Civil, un taller de nom oximorònic creat per Alexandre Wohlgemuth.

Wohlgemuth era un enginyer belga que havia estudiat a l’École Centrale d’Arts et Métiers de París, i que va venir a Barcelona per col·laborar en la factoria de gas que Charles Lebon estava edificant a l'Arenal, més enllà del fort de Sant Carles, al municipi de Sant Martí de Provençals. No es va entendre amb el director i va obrir despatx propi a la Rambla, on es dedicava a la venda i instal·lació de calderes i màquines de vapor. Amb el projecte d'ampliar el negoci, va fer societat amb el mecànic Teodoro Allard i el fonedor francès Alejandro Jannuaire, fundant la Jannuaire Allard y Cia. El 1880, juntament amb els seus socis i Francisco Pascual Puig va crear la firma Talleres Alejandro Wohlgemuth Hermanos, dedicada a la reparació de bucs i a la construcció de maquinària per a la propulsió, gràcies a un generador a vapor de quatre cavalls instal·lat en el número 18 del carrer de Vila i Vilà. Aquí va començar a competir amb Nuevo Vulcano i La Maquinista, i va obtenir un encàrrec per a tres jocs de calderes tipus Pelicà, amb les seves xemeneies, peces de respecte i altres accessoris.

L'inquiet Wohlgemuth va reparar en les possibilitats que oferia la construcció naval, i va començar a somiar en una gran fàbrica que arribaria a batejar com l'Arsenal Civil. Per aconseguir-ho, va triar uns terrenys situats a la falda de Montjuïc, a la platja denominada de Can Tunis. El juliol de 1886, la premsa comunicava que havia iniciat les obres, molt a prop de l'hipòdrom de la Compañía Francesa de Carreras de Caballos; i aquest mateix desembre s'anunciava que n'havia acabat la construcció. El mateix any la Marina li va encarregar construir tres canoneres per a la vigilància de costes, que van rebre els noms de Cóndor, Cuervo i Águila. El seu disseny va conèixer tal grau de perfecció que en el canvi el 1902 de la caldera de la Cóndor, al port de Ferrol, en va provocar l'explosió, amb la mort de dos maquinistes i quatre mariners, i va quedar ferida gairebé tota la dotació. Les drassanes de l'Arsenal Civil van fabricar les màquines i calderes del vapor Joaquín del Piélago, així com tota classe de construccions metàl·liques com grues, barcasses, gànguils i pontons. Els seus encàrrecs més populars es van produir el 1888, quan van fondre la columna del monument a Colom (la seva signatura pot llegir-se als peus dels lleons), i el grup escultòric La Aurora que corona la font monumental de la Ciutadella.

El 1890, juntament amb la fàbrica va aparèixer la desapareguda barriada de l'Arsenal, on vivien molts dels seus treballadors. Tres illes de cases amb 17 cases unifamiliars cadascuna, dotades de planta, pis i hort posterior. Aquí es va viure intensament la vaga de drassanes del 1892, mentre construïen el pont de ferro que va creuar l'Ebre al seu pas per Tortosa; un any més tard van fer del mateix material el campanar de la catedral de Manila. En aquests temps l'empresa havia quedat en mans de la Compañía Transatlántica de Claudio López Bru, segon marquès de Comillas, mentre Wohlgemuth es retirava. A partir d'aquest moment, el Wohlgemuth més popular de la ciutat va ser el seu fill, que va tenir un sonat affaire amb la cupletista de l'Edén Concert Merceditas Seros. La Compañía Trasatlántica va injectar capital i va ampliar les instal·lacions de Can Tunis, gràcies a això va poder fabricar calderes per a bucs militars com l'Argos, l'Otalora o el Samar, o per a vapors com l'Ardanaz. Així mateix va iniciar la fabricació de material ferroviari, i va participar en la construcció dels careners per al servei del dic flotant i deponent del port barceloní. En aquesta època tenia les oficines al número 4 de la plaça del Duc de Medinaceli, i promocionava màquines, generadors i locomotores de vapor.

Va ser començar el segle XX i les coses van començar a anar malament, els van multar el 1900 per disposar de més generadors dels declarats. A sobre de mals, el març del 1905 els accionistes van acordar suspendre les operacions de la societat, un dels seus últims treballs van ser els remolcadors-bomba Besòs i Llobregat encarregats per la Junta d'Obres del Port, que van ser botats el 1906. A partir d'aquest moment només van tenir comandes de firmes vinculades a la família Comillas, com la Compañía Transatlántica, Hullera Española o Tabacos de Filipinas, que van produir la paradoxa que morosos i creditors eren els mateixos. Així, la liquidació es va produir el 1928, quan el Consorci del Port Franc de Barcelona va expropiar els terrenys. En els terrenys on va haver-hi l'Arsenal Civil es va instal·lar la Reial Associació de Caçadors de Barcelona, que durant un temps van practicar el tir al colomí. I a poc a poc, tot aquell paisatge es va transformar en la Zona Franca, aquesta façana de dipòsits i magatzems que ressegueix la línia del mar.