Europa planeja noves vies polítiques davant de la crisi de la Gran Recessió

Aquest moment ja ha arribat. Perquè el que ha passat, en definitiva, és que la narrativa de pau i prosperitat està gastada: “Jo he tingut una vida millor que la dels meus pares, i ells van viure millor que els meus avis. Però la gent alça la veu perquè té por que aquest factor, essencial en la trajectòria de la UE, pot ser que no serveixi per a la generació dels nostres fills”, reflexiona des de Princeton l'expresident de la Comissió José Manuel Barroso. “Aquest malestar difús és només en part atribuïble a Europa, però la resposta fàcil, el boc expiatori, és sempre la UE”, afegeix Barroso, preocupat per com s'ha deteriorat l'atmosfera entre els líders, més pendents de la seva agenda interna que no pas de trobar solucions europees.

“El problema es redueix a guanyar delicadesa sense perdre força”, deia Raymond Chandler sobre l'art d'escriure. Amb Europa passa just el contrari: enmig d'un estat de transició permanent i amb la provisionalitat com a raó de ser, la crisi ha posat a prova la naturalesa de la UE, un projecte suposadament basat en els ideals, en la possibilitat d'apropar-se a l'última utopia factible, en allò que Barack Obama —paradoxal autor dels millors discursos sobre Europa— va qualificar a Hannover com “un dels principals triomfs polítics de l'era moderna”. Quan els problemes han posat a prova aquests valors, Europa ha optat per guanyar força sense preocupar-se de la delicadesa: prova de seduir els britànics mentre permet que la resta d'europeus siguin ciutadans de segona a les illes, i els turcs amb un pacte sobre els refugiats que desperta dubtes legals i morals. França no ha dit ni piu. L'Alemanya de Merkel, més líder que mai, mira cap a una altra banda o patrocina el pacte amb Turquia, sempre amb els seus interessos nacionals a flor de pell.

Pel camí, Europa fa temps que està perdent la gent, i entra de ple en una immensa crisi política que es manifesta a l'Est —Polònia, Hongria, algun ministre vestit de militar a Eslovàquia—, que es barreja amb rampells nacionalistes i xenòfobs al centre —Àustria, Alemanya, Holanda, França, i molts altres—, i que a tot arreu ha canviat el tradicional eix dreta-esquerra pel dilema establishment-antiestablishment.

“Europa s'està dividint; s'afebleix des de dins. Torna a aixecar murs sabent que això no aturarà els refugiats”, apunta l'escriptor nord-americà Robert Kaplan. I, tot i així, el projecte resisteix: malgrat el glamur intel·lectual del pessimisme, Europa té els segles comptats. “No hem d'esperar èxits o fracassos rotunds, sinó una fase de llarg enfrontament, de punt mort. La UE està obligada a seguir amb els seus valors, l'universalisme democràtic: però des d'aquest punt de vista no es pot negar la derrota que s'ha autoinfligit amb el retorn del nacionalisme”, afegeix Kaplan.

Europa segueix sent, bàsicament, un tractat intergovernamental. “La visió federal anava guanyant als punts l'Europa de les pàtries. Aquesta dinàmica s'esvaeix: la crisi ha afeblit la solidaritat, la idea federal. Durant anys semblava possible ampliar la UE i alhora caminar cap a una Unió cada vegada més estreta; això és ara més difícil, amb la ciutadania enfadada pel dèficit democràtic, amb una part dels votants llançant-se als braços del populisme”, apunta Stewart Patrick, del Consell de Relacions Exteriors.

“Europa s'enfonsa? No ho crec”, afegeix Ian Bremmer, d'Eurasia Group. “Però les tensions geopolítiques es troben en els nivells més alts des de fa dècades, i totes es reflecteixen a Europa. La resposta ha estat una fugida cap enlloc i una preocupant absència de lideratge, quan tothom sap que els moments estel·lars de la UE han anat sempre associats a lideratges forts. Europa sobreviurà, però fracassa en el que la feia més atractiva: la recerca de valors comuns més enllà dels Estats nació”.

Davant d'una crisi política només hi ha lloc per a respostes polítiques: la dimensió ideològica de la crisi passa a ser tan important com la política i social. Brussel·les està avui pendent de les iniciatives que cuinen París (l'Europa de la defensa) i Berlín (un nucli dur de l'euro més integrat). La Comissió sap que ja no val la mateixa recepta de sempre. Facin el que facin els britànics, Brussel·les prepara una resposta ambiciosa, que aquesta vegada ha d'incloure diners frescos per donar-hi atractiu: alguna modalitat d'eurobons, un pla d'inversió més generós, un canvi de política econòmica. “Si l'únic argument per donar suport a la UE és que la ruptura serà molt costosa, Europa ja no val la pena”, reflexiona una font diplomàtica.

Brussel·les revelarà els seus plans a mesura que s'apropi el 60è aniversari de la UE, la primavera del 2017. Però l'estratègia és fer un salt endavant entre una coalició de països que vulgui i pugui permetre-l'hi, i deixar enrere els qui no vulguin o puguin fer aquesta embranzida. Europa es desplaça cap a un sistema de geometries variables que permeti als socis optar per diferents graus d'integració; el desenvolupament d'una estructura que ho permeti és el gran desafiament. Per fer-ho són imprescindibles “lideratges forts, que fugin de la temptació de les solucions fàcils”, afirma Joaquín Almunia. La fase actual de la crisi demana a crits el retorn de la política. On són els líders?

John Banville i la temptació del fracàs

“Sóc un novel·lista —un artista— i de veritat que no entenc la política, de manera que els meus punts de vista sobre Europa no valen més que els d'un lampista o un cirurgià”, assenyala l'escriptor John Banville des de Dublín. “Però com a irlandès i europeu estic alarmat pel ressorgiment del nacionalisme a tot el continent; a tot el món, perquè la religió pren cada vegada més importància i, inevitablement, l'extremisme religiós.

Abans del 2008, Europa es movia en silenci cap a algun tipus de federació poc organitzada, però el col·lapse financer ha aturat aquest rellotge. Aquest fiasco és un autèntic desastre. La crisi ens ha despertat abruptament del somni meravellós dels pares fundadors de la UE: quan penso en els anys anteriors sento rubor i, encara més, un profund sentiment de vergonya. Temo pel futur del projecte”.