_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Falsa segona volta

En els quatre mesos i mig que han passat des de la cita electoral del 20-D han aparegut factors nous que modifiquen l’escenari polític

S’han acabat les frases condicionals o hipotètiques i els circumloquis del tipus “en el cas que calgui tornar a anar a les urnes”...: caldrà fer-ho, estem convocats una altra vegada a unes eleccions generals per al pròxim 26 de juny. Però per contra del que volen els tòpics i intenten vendre alguns partits, no seran ni una repetició ni una segona volta del 20-D passat. Si Heràclit ja va sentenciar fa 2.500 anys que ningú no es pot banyar dues vegades al mateix riu, tampoc no es pot presentar dues vegades a unes mateixes eleccions. Perquè no són les mateixes, tot i que ho siguin els caps de cartell, els programes i els discursos.

En els quatre mesos i mig que han passat des de la cita electoral del desembre, una sèrie d’elements i factors nous s’han fet presents sobre l’escenari polític, i l’han modificat d’una manera que potser no ha estat espectacular, però sí significativa. Per exemple: per Pedro Sánchez, el 20-D va constituir la primera oportunitat de posar a prova el seu lideratge; només mig any després, el 26-J, serà la darrera. Tothom sap que si al juliol tampoc no aconsegueix formar govern, i més si el PSOE caigués a tercera força per darrere de Podem-EU i associats, els poders fàctics del seu partit el donaran per amortitzat, i Susana Díaz ja té pensat com redecorarà el despatx més noble de la seu de Ferraz.

D’altra banda, i tot i que ara tots dos signataris el donin per caducat, l’acord per a un govern reformista i de progrés entre el PSOE i Ciutadans ha existit i ocupa 67 pàgines, que poden ser una mina d’arguments llancívols per a la pròxima campanya perquè no va agradar a tothom, ni entre els votants socialistes ni entre els del partit taronja. Després d’haver-lo subscrit solemnement i mantingut en vigor durant gairebé 70 dies, Sánchez i Rivera podran debatre i discrepar aquesta primavera com ho van fer la tardor passada?

Perquè —heus aquí una altra novetat rellevant— Ciutadans ha perdut la virginitat amb què va comparèixer davant l’electorat el 20-D. Si els comicis autonòmics i municipals del maig de 2015 li van permetre salvaguardar la imatge d’equidistància i centrisme, allò que un Rajoy sarcàstic va comparar amb el Pacte dels Toros de Guisando ha associat C’s amb el PSOE, i això tindrà repercussions a les urnes, siguin negatives o positives. A més, diverses notícies sobre irregularitats financeres al voltant del partit de Rivera han enterbolit l’aurèola de puresa i incorruptibilitat que tenia, i li han complicat la campanya de cara al 26-J.

Podem tampoc no afronta la cita electoral del juny en unes condicions idèntiques a les del desembre. D’una banda, té el repte de vertebrar de manera eficaç i creïble un acord amb Esquerra Unida-Unitat Popular. De l’altra, i després d’haver verificat l’èxit de les seves “confluències” a Catalunya, València i Galícia, ha d’aprofundir en aquestes fórmules; això és, infondre’ls la mateixa credibilitat o més, i fer possible que tinguin grups parlamentaris propis..., sense perjudicar la imatge de Pablo Iglesias com a líder estatal, ni l’aspiració a erigir-se com a segona força del Congrés, només per darrere del PP. Davant d’aquestes complexitats internes, resistir a l’hostilitat del discurs dominant serà una empresa menor.

En aquest repàs ràpid, es diria que és el Partit Popular el que posa rumb a les noves eleccions en circumstàncies més iguals a les del desembre passat. Però no ens hem de fiar de les aparences. A diferència d’aquell moment, ara Rajoy sap que al juny crema l’últim cartutx; que, o guanya i governa o la pressió endògena farà saltar la tapa de l’olla.

Els electors, per la seva banda, coneixen la incapacitat del de Pontevedra per gestionar una majoria minoritària de 123 escons sobre 350; han constatat la solitud del president en funcions, incompatible amb Rivera, inconciliable amb Sánchez, impotent per sumar cap aliat en 134 dies d’impàs. Tot i el discurs oficial i els sondejos, hi ha inquietud a la Moncloa i a Génova 13. Si no, no s’entendria que tot un director general de la Policia, Ignacio Cosidó, titlli Podem d’“amenaça a la nostra democràcia” i identifiqui els de Pablo Iglesias amb ETA..., davant l’assentiment mut del ministre Fernández Díaz.

En fi, hi ha una altra diferència entre el 20-D i el 26-J: aleshores el procés català estava embarrancat; avui, tot i moure’s entre esculls, la nau avança

Joan Culla i Clarà és historiador.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_