Per què hi ha tanta gent que li té mania a Guardiola?
Aficionats madridistes i atlètics s’han ajuntat sorprenentment per anar contra el tècnic del Bayern
Per què hi ha tanta gent que li té mania a Guardiola?
Aquesta és una pregunta recurrent els últims dies, ja publicada en mitjans com l’Sport, a la secció Más Madera de Pere Mas, debatuda en diferents programes de ràdio i televisió, i plantejada sobretot pels seguidors de l’exentrenador del Barça i ara del Bayern.
Fins a un cert punt és comprensible que no el puguin veure els madridistes, i més després del seu litigi amb Mourinho, que funciona per si mateix com una marca universal. Florentino va fitxar el tècnic portuguès com a antídot del Barça més exitós de la història i no li va sortir bé, de manera que es va intentar tacar el currículum i les victòries de l’entrenador català, que a més a més és independentista, membre de la candidatura de Junts pel Sí i valedor de l’acord amb Unicef, cosa que sempre suma quan es tracta de fotre’s del Més que un club, la divisa que ha fet famós el FC Barcelona.
També es pot entendre que no caigui bé als seguidors de l’Atlètic, ja que ha estat el seu rival a la Champions, i aquesta és la competició per la qual es deleixen els seguidors del club del Manzanares. I, d’altra banda, a força periodistes que cobreixen la informació de l’equip del Calderón la seva figura cau tan malament com als que tenen cura de les notícies del Madrid. Molts han trobat en Simeone l’actual anti-Guardiola com abans ho era Mourinho. Aficionats madridistes i atlètics s’han ajuntat sorprenentment per anar contra el tècnic del Bayern. A la majoria no els agrada la seva manera de fer i de ser, pensen que presumeix d’una moral superior, que menysté qualsevol altra manera de jugar a futbol que no sigui la seva, que és un tocat de bolet i un cregut, i que la seva extrema sensibilitat és una collonada en un esport d’homes com ha estat sempre el futbol. Res d’estrany si es recorda que hi va haver un temps en què a Barcelona alguns el tenien per homosexual, fins i tot es va fer córrer que tenia la sida, i després es va arribar a dir que follava sense parar; no es pot ser més contradictori ni miserable, coses sortosament d’un altre temps ja superat.
Ara es diu també en alguns mitjans que el seu futbol ha caducat. A Itàlia, sense anar més lluny, han trobat en el denominat cholismo la possibilitat d’acabar amb el tiqui-taca i ressuscitar el catenaccio. Comparar Simeone amb el Che Guevara per distanciar-se de Guardiola vol dir que al país del calcio tampoc van entendre gaire bé l’exentrenador del Barça, encara que mediàticament quedi molt bé dir que l’entrenador argentí ha eliminat dos equips vinculats al futbol de Guardiola com són el Barça i el Bayern.
La caiguda del campió alemany per tercera vegada consecutiva en unes semifinals, sempre abatut per un equip de la Lliga espanyola —Madrid, Barça i Atlètic—, ha servit també perquè la premsa alemanya qualifiqués de “fracàs” l’estada de Guardiola al Bayern per no haver conquerit una Copa d’Europa que ja havien guanyat anteriorment amb entrenadors del país com ara Heynckes. Han arribat a la conclusió que si Müller hagués jugat al Calderón haurien eliminat l’Atlètic, sense tenir en compte que el davanter alemany va ser segurament el pitjor del partit de dimarts a Munic. Una manera de dir que als alemanys ningú els ha d’ensenyar a jugar a futbol, i menys Guardiola, un tècnic que parla de “contracultura futbolística” a cada conferència de premsa a l’Allianz Arena.
I finalment no és cap sorpresa que al Barça hi hagi qui li tingui ràbia a Guardiola o, dit d’una altra manera, que vol que es foti o les coses no li vagin bé. Només cal escoltar el directiu Jordi Moix, partidari que l’Atlètic guanyés l’equip de Guardiola. La seva sortida del club no va agradar a tothom i encara ara hi ha molta gent que es pregunta què va passar amb Tito Vilanova. Ja se sap que el Barça és de naturalesa extremista, de manera que si al seu dia es va entregar a Guardiola, que ningú li estranyi si d’aquí a un temps es lliura a Mourinho.
El futbol és irracional, té un punt de bogeria que el fa incontrolable, però el que li ha passat a Guardiola és fins a un cert punt lògic i conseqüent amb la seva personalitat. Que un cruyffista radical pogués sortir per la porta gran de la casa de Beckenbauer no semblava pas senzill. Tampoc era fàcil que un mig centre acostumat a jugar amb extrems fos ben vist en un futbol tancat com el d’Itàlia. Al Bernabéu aplaudiran jugadors capaços de fer un partit excel·lent com Ronaldinho, però difícilment es rendiran davant d’un tècnic que els discuteix el seu gust pel futbol i parla de campanars a la Puerta del Sol. I al Barça ja se sap: vol i dol; Núñez i Cruyff; Rosell i Guardiola.
A mi, sincerament, l’obra futbolística de Guardiola em sembla gegantina, no només pels resultats sinó pel joc, a Barcelona i a Munic. Els seus equips són amples, bells i serens, juguen amb una harmonia col·lectiva inigualable, sempre al voltant de la pilota, oberts i units per les passades, intensos, i tan admirables que els seus militants es tornen folls, tant que són capaços fins i tot de fer-se seguidors d’un equip que abans odiaven com és el Bayern, la cosa més semblant que hi ha al Madrid. El guardiolistes sempre havien sigut de l’Ajax i d’Holanda, just el contrari dels alemanys, i ara es faran del City, per més que tota la vida hagin presumit del seu amor pel Liverpool, l’Arsenal o el United. Aquest és el gran mèrit de Guardiola, el seu magnetisme i la seva valentia per intentar conquerir les lligues del món amb el seu futbol, una temeritat en una qüestió tan identitària i tribal com és l’esport. No és estrany que tothom activi les millors defenses per resistir un atac com el de Guardiola, un home de poble que es vol menjar el món. Per això hi ha tanta gent que li té ràbia. Avui hi ha fins i tot incondicionals seus que no li perdonen que contra l’Atlètic no jugués Thiago; ja són més radicals que el mateix Pep Guardiola.