Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
REPORTATGE

El català literari que ara s’escriu

La nova narrativa apunta a una renovació basada en el respecte i la transgressió de la norma

El català literari que ara s’escriu

La literatura catalana viu una sacsejada lingüística. Comencen a ser habituals els anglicismes escrits sense cursiva, la repetició de lletres per donar intensitat, la incorporació de barbarismes procedents de la llengua castellana, la invenció de nous mots a partir dels mecanismes propis de la llengua o la inclusió de recursos gràfics per donar intencionalitat als textos...

La inventiva sembla no tenir límits. Autors que acumulen encara poca obra literària, però amb un profund coneixement de la norma una vegada perduda la por al model fabrià i assentat el català en l’àmbit geosocial, juguen amb l’idioma i hi experimenten. El resultat és escrit, imprès a les llibreries, en una conxorxa que ha estat possible gràcies a un canvi de perspectiva d’autors, editors i correctors, els quals entren al joc treballant subordinats al text.

Neodiccionari

a tumavent
Locució equivalent a a prendre vent. “Si hi era, el tiet deixava caure el puny sobre la taula i les dues dones es giraven i ell cridava a l’àvia que se n’anés a tumavent" (Maria Guasch, Olor de clor sota la roba).

català-català
Compost renundant especificatiu. “Sí senyor, ell era l'amic català-català d’en Supermán: del Barça, sobiranista, catalanoparlant, fumador, baixet, mig calb, corcat de verí, estrany” (Torero d’hivern, Miquel Adam)

culnú
Desvestit de cintura cap avall. “Vam sortir a la terrassa, culnús” (Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona)

deunidó
Aglutinació per Déu n’hi do. “Deunidó, sembla un casament de l’Upper Diagonal, no sabia que l’editorial tingués tants calés” (Albert Forns, Jambalaia)

iuiu
Malestar, neguit. “Me’l vaig trobar quan netejava... Em va fer molt de iuiu” (Jordi Nopca, Puja a casa)

performança
Catalanització de l’anglicisme performance. “L’objectiu de la performança no passava per la riallota estulta i prou” (Adrià Pujol Cruells, Picadura de Barcelona)

platgista
Usuari de les platges. “No vol veure més platgistes prematurs, ni xiringuitos hivernant, ni feixos de pals blancs” (Marta Rojals, L’altra)

ratlla
Argot. Dosi d’estupefaent amb forma de línia (sentit no recollit al diccionari de l’IEC). “Anem a fotre’ns una ratlla” (Sergi Pons Codina, Mars del Carib)

ridejar
A partir de l’anglès to ride, muntar, cavalcar. “Pescar una onada no. Agafar-la, cavalcar-la, surfejar-la, ridejar-la, però no pescar-la” (Albert Forns, Jambalaia)

telot Augmentatiu a partir del col·loquial tele. “Hòstia santa, quin telot. [...] Què telot ni què telot. Se’n diu ‘capitalització de l’atur’” (Marta Rojals, L’altra)

Lluny d’escandalitzar-se, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) observa aquest fet amatent. Tant és així que l’entitat, que ho atribueix a la bona salut sociolingüística de l’idioma, no descarta incorporar mots i solucions actualment paranormatives al projecte de nou diccionari de català contemporani. Aquests escriptors van des d’Albert Forns fins a Marina Espasa, Adrià Pujol Cruells i Marta Rojals, passant per Miquel Adam o Max Besora... La norma és una cotilla? Ens trobem davant d’una nova llengua literària?

“Segueixo amb atenció altres literatures, com l’espanyola o la francesa, i crec que em costaria molt trobar autors de trenta i pocs anys que tinguin aquest punt tan personal, tan genuí, com passa ara a la literatura catalana”, opina Jorge Herralde, editor d’Anagrama. Es refereix, per exemple, a Forns, guanyador del primer premi Llibres Anagrama de Novel·la amb Jambalaia(Anagrama, 2016). El protagonista viatja als Estats Units amb una beca. S’està en una propietat del dramaturg Edward Albee, però en comptes d’embastar la seva pròxima novel·la es passa l’estiu dedicat a altres divertiments: visita hipermercats a la recerca de “halabigmacs” o “patates electroporcades” perquè “l’angoixa d’escriure + la nevera plena és una combinació letal”. En lloc de fer front a la pàgina en blanc acudeix a locals on se senten “hits trepanaorelles” alhora que investiga sobre Los Angeles, “capital mundial de l’automobilodependència”. Sovint, a més, té un “no-sé-què d’inquietud a l’estómac” i reflexiona sobre la literatura “superbestsellerista”.

A cada reflexió, conversa o fins i tot masturbació explicada a Jambalaia, Forns juga amb el llenguatge, innova, trenca si cal amb la norma i s’inventa mots nous. “Tinc la norma al cap, jo sóc periodista i per mi en aquest sentit és sagrada. El que passa és que quan m’assec a escriure literatura va per davant la voluntat de comunicar. En tota la meva vida, l’únic moment en què tindré capacitat normativa és en una novel·la. Puc decidir. I això et fa sentir d’alguna manera poderós”, argumenta Forns.

Les solucions paranormatives van en paral·lel a la introducció de paraules no recollides al diccionari de l’IEC, però àmpliament comunes a la parla col·loquial, i que també apareixen a Jambalaia, sense cursiva. Es tracta d’expressions com “va, cigalero, que fot un sol de pel·lícula!”, “cagumdéu, quin bocamoll”, “bombasso” o “follòdrom”. “Es procura corregir un original no tant passant el text pel sedàs de la norma sinó buscant en fonts diferents que donin carta de naturalesa a aquestes propostes”, diu Rudolf Ortega, corrector.

Albert Forns i Anna Ballbona, guanyador i finalista, respectivament, del premi Llibres d'Anagrama.
Albert Forns i Anna Ballbona, guanyador i finalista, respectivament, del premi Llibres d'Anagrama.

Que s’arribi a aquest punt no és una casualitat. Sempre han existit autors que desafien les normes lingüístiques o que acosten la literatura a l’oralitat del moment. Passa de manera cíclica en la història de la literatura, però ara es donen ingredients diferents, indica Jordi Marrugat, estudiós de la literatura catalana vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona i redactor en cap de la revista Els Marges. “Són la primera generació d’escriptors que, amb certs límits, s’han educat i han viscut completament en català, a l’escola, a la família... Això fa que el seu català sigui molt més elàstic, tenen models molt diferents i provenen de narradors desacomplexats, més preocupats per la narrativa en si que no pas pel discurs polític”, opina Marrugat. Amb tot, això obeeix a un segon fet: “El model pur, fabrià, ha perdut l’aurèola que tenia una vegada acabada la dictadura, quan s’havia de preservar l’edifici de la llengua perquè estava debilitat. Ja no és sagrat”, entén Marrugat. I encara apareix un tercer paradigma, perquè aquests escriptors, quan transgredeixen la norma, ho fan essent plenament conscients dels subterfugis de l’idioma. A parer de Jordi Rourera, editor de RBA-La Magrana, “Marta Rojals fa un català genuí. Innova dintre d’un profund coneixement de la llengua. No és un model relaxat, sinó al contrari. Quan s’inventa una paraula sona perfectament correcta. No l’ha manllevada d’enlloc. Has de saber fer-ho i amb creativitat. Cada llibre és un món”. Així ho corrobora la mateixa autora de L’altra (La Magrana, 1014): “Per poder dir que ets lliure d’escriure una ‘incorrecció’, cal que coneguis les opcions ‘correctes’, com cal saber dibuixar bé figuratiu per dibuixar bé abstracte”. I afegeix: “Pixar-te en la norma perquè et creus molt modern o directament perquè no la coneixes ni la vols saber ja no és escriure ‘com vols’, és simplement fer el que pots”.

El procés fins a arribar a l’actualitat s’allarga des del Modernisme, amb el llenguatge construït per narradors com Raimon Casellas o Víctor Català amb la llengua mascle, que intentava ser la llengua del pagès, imitant la parla de la Catalunya interior. “En realitat era un artifici”, explica Marrugat. “Els models passen per Joan Puig i Ferreter, Sebastià Juan Arbó a les Terres de l’Ebre, Carles Soldevila en referència al model burgès, o Josep Maria de Sagarra; els seus personatges parlen amb la llengua que se suposava que tenien realment en la seva classe social, però en realitat estan molt literaturitzats”, avança Marrugat. A la dècada de 1920, a més, molts d’aquests escriptors, com Sagarra i Soldevila, feien a la vegada periodisme. La soltesa i la modernitat que inferien als seus articles en premsa va impregnar també la seva literatura. “El model de llengua que es construeix en un àmbit influeix també en l’altre”, indica Marrugat. Els referents abasten des de Joan Oliver fins a la Colometa de Mercè Rodoreda.

Després de la revolució feta a partir del 1980 per Quim Monzó i Sergi Pàmies, Vicenç Pagès fins i tot va dedicar un conte, La correctora, als debats provocats pel respecte al model fabrià, mentre que a El món d’Horaci va abordar l’argot dels estudiants d’universitat, i encara ho va portar més enllà a De julais i cutiflinxs. “Abans, adaptar-se als nous temps i vigilar la norma eren dues coses que intentaven ser compensades. Ara hi ha un tracte diferenciat de la llengua pels canvis en la situació històrica i social. Això ja no té marxa enrere, haver enderrocat el model fabrià com un tòtem sagrat ha sigut un procés de dècades”, continua Marrugat.

Algunes característiques d’aquest procés també es poden aplicar a la poesia, àmbit en què autors nascuts a partir de 1970, com Jaume Pons Alorda, Maria Sevilla, Carles Morell, Josep Pedrals o Irene Tarrés, fan un ús irreverent de la llengua. Parteixen de models molt diferents entre ells, però tots molt flexibles, i fins i tot un mateix poeta pot utilitzar disparitat d’estils segons les necessitats de cada poemari, reflecteix Marrugat. És el cas de Lluís Calvo, pertanyent a una generació intermèdia als poetes nomenats, però que ja va introduir aquesta visió en els seus versos.

L'escriptor Adrià Pujol Cruells.
L'escriptor Adrià Pujol Cruells.

En l’era de Whattsapp, Facebook, Twitter i Tinder, Rojals escriu a L’altra frases com aquestes: “Eiii...! Ara k et veig aquí... Li vaig dir a la Raquel k podríem fer un soparet”, “Ual·laaa traïdors” o “Ola wapa, com bas bestida”. Si a Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) incorporava el dialecte nord-occidental, al seu darrer llibre també acoloreix els personatges segons la parla, tot incorporant barbarismes i interferències. Així, la cap de l’estudi d’arquitectura on treballa l’Anna barreja català i castellà: “Guapa, lo teu està or-de-na-dís-sim, però quan em vas deixar sola amb les nenes no sé què van fer, y yo ya no tengo edad, tu”. En paral·lel la germana del Nel parla mentre menja un Sugus: “Fueno, el que li he dit al cap de suro: Fosaltres com si jo no hi fos, jo ara faig fida sana... faig a córrer, ui perrrdó, a fer rrrrrànning”. L’autora també escriu paraules amb guionets per donar intensitat (fill-de-puta), imita l’oralitat d’un cambrer andalús, el Manolo, o d’un xinès —“Serán quinse con cuarenta”—, repeteix caràcters com a recurs expressiu —“Guaaapa. Guapíííííssima”—, i incorpora lèxic col·loquial com fuà, hippilonguis, abogat o carallot.

Rojals juga amb prefixos i sufixos que ja existeixen, però els incorpora a mots amb els quals no fan una parella de ball comú (megahòstia, retrollesta, infraconscient, subtilèrrim, criptofactura, culdegot)... És que la llengua té recursos infinits? “Tant com infinits no ho crec, però si t’hi alies i no li tens por, dóna de si. Amb respecte, sempre, però amb por, mai”, descriu Rojals. L’afició per la creativitat té el perill de servir de coartada a escriptors amb un nivell normatiu pobre, però això es detecta de seguida, coincideixen tots els experts en llengua i edició consultats.

Després de l’experiència fallida el 1969 amb la publicació de cinc títols —entre ells Tristos Tròpics, de Claude Lévi-Strauss, amb traducció de Miquel Martí i Pol— a la col·lecció Textos, i de les col·laboracions amb Empúries, Herralde confessa que va decidir que Anagrama faria el salt de publicar autors que escriuen originàriament en català perquè, entre d’altres, li va cridar l’atenció Torero d’hivern (Edicions de 1984, 2015), de Miquel Adam. Aquest autor, en un relat de llibre, “Chico Estropeado”, fa parlar en català personatges originaris de Sud-amèrica. “Chamo, aquesta nit organitzen una festa. Chamo, mujeres bonitas”, “¿Cómo estás, Chamo?, ¿Què et contas?”, diu al text un home batejat com Supermán. “Anagrama sempre ha estat molt atenta a les palpitacions del temps. En el cas del català el premi de novel·la era com un repte, vaig tenir el rampell de veure què passava amb les noves veus”, explica Herralde.

La finalista del premi Llibres Anagrama de Novel·la, Anna Ballbona, a Joyce i les gallines (Anagrama, 2016), escriu: “Els camins del qui-dia-passa-any-empeny són veritablement inescrutables” o “declaració tantsemenfotista”. Per la seva banda, Jambalaia està farcit d’anglicismes, que no estan publicats amb la corresponent cursiva. És una decisió meditada i conscient que es va discutir fins a l’últim moment. “Per mi, tots els anglicismes del text són d’ús comú”, exposa Forns. Entre d’altres, s’hi pot llegir: “Ha estat com fer un iron man pels Alps”, “La Kylie parla de mi a una parella que podrien ser honeymooners”, “Vols dir que no és el homeless que cada any es cola?”, “Seríem hipsters si no fos tan mainstream”... Però no tan sols això. Forns també crea neologismes jugant amb mots anglesos, i n’explica el significat amb humor durant l’acció de l’obra, com quan una companya vol fer “skishing, barreja nova d’esquí aquàtic i pesca”. “Bàsicament, es tracta de fer pressing catch amb un peix?”, pregunta el protagonista, atònit.

Aquestes mostres no s’haurien pogut publicar sense un canvi de perspectiva, de manera de treballar, en l’engranatge editorial que formen editors i correctors, en altres èpoques temuts i que ara treballen sense prendre’s tantes llicències en matèria lingüística com en el passat. “En tot moment em van fer veure que jo sóc l’autor i que ells estan subordinats al text. No hi haurà ni un per a a la meva novel·la perquè a la meva vida diària no els faig servir. I si per mi ha mort, al meu text també”, arrenca contundent Forns. “Es busquen correctors que puguin dialogar”, esmenta Rourera. “Hi ha una manera més oberta d’entendre la llengua amb l’objectiu que el text sigui el centre de tot, i no pas que ho sigui la norma. Es procura corregir en funció de la intenció expressiva”, incideix Ortega. “Hi ha un grup d’autors joves, nascuts a partir de 1975 o 1980, que entenen la llengua com un instrument que va molt més enllà de la norma. Superen les costures de l’idioma”, afegeix.

És una qüestió de registre, però també exigeix la complicitat del lector. “La bona literatura et fa reflexionar sobre la llengua. Per exemple, Adrià Pujol Cruells exhibeix una exuberància lèxica brutal”, afirma admirat Rourera. Obres d’aquest autor com Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà, 2014) són un autèntic laboratori lingüístic amb un extens vocabulari exposat sense parangó. El protagonista, un jove de l’Empordà que viu a la Barcelona de les deixalles postolímipiques, reflexiona durant llargues nits urbanes sobre la societat i el llenguatge, tot fent construccions com “entotsolada i crispada com una jove caixera de supermercat”, “princesa planturosa”, “barcelonam intel·lectualitzat” o “vida ruraloide”, juntament amb prô en lloc de però i ’nar en lloc d’anar. Amb jocs de paraules com “rectordevallfogonejo”, o enllaçant expressions tan quinquis com: “Passssa, Rúpert? Traaaanqui, neng” al costat de frases més formals: “Muntí espais de platxèria, escenaris, vernissatges, xous i casaments. Vigilí a la intempèrie, urinaris, bells astres i alous, des dels carrers”.

L’Institut d’Estudis Catalans és conscient d’aquest panorama literari i l’observa amb atenció. No en renega ni el critica, ben al contrari, l’admira perquè l’atribueix a la bona salut del català. “A vegades els escriptors arriben on la norma no ho fa. Ara ja ha transcorregut un període històric que s’acosta més a la vivència d’una llengua en el pla social de manera normal. Un escriptor de llengua anglesa, o espanyola, no ha tingut la necessitat d’estar tan enganxat a la norma. Aquestes aportacions haurien d’haver passat sempre”, esmenta Jordi Soler, professor de la Universitat de Barcelona i coordinador del projecte de nou Diccionari del català contemporani. El primer pas és processar informàticament tots els textos, i després esbrinar quines construccions, adverbis, locucions es repeteixen més durant un període determinat de temps, territori i en quins registres, per finalment, si escau, ampliar el corpus i enriquir el futur volum. “La llengua no és dels acadèmics, és de tothom”, conclou Soler.