Baralles de lingüistes en el fang

Trobo que el més assenyat que s’ha dit sobre el manifest del Grup Koiné són les paraules següents: «Voldria dedicar uns mots als sectors més exigents de la societat catalanoparlant d’avui, on hi ha els qui perden la paciència davant els fruits migrats de la normalització tal com aquesta es duu a terme entre nosaltres. De moment, donar-los gràcies. Llur coratge a tots encoratja. Confesso que ens en separa la manera de defensar la llengua —molts, la immensa majoria si més no, no la defensem com ells—, però també reconec que ens hi uneixen l’interès comú, l’amor i la passió per la llengua. Personalment considero que els diàlegs entre tots dos no s’haurien de trencar mai. Car, qui pot estar segur que el seu camí és el bo i el correcte, entre d’altres que n’hi ha? Qui no té quelcom per a rectificar?».

Bé, he de dir que faig trampa. El fragment pertany al discurs de cloenda del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i les paraules són d’Antoni M. Badia i Margarit. Però és tremendament decebedor que un missatge pronunciat ara fa 30 anys tingui una vigència tan evident. Sembla que no ens hàgim mogut, que no hàgim evolucionat, que el cisma obert entre els qui pensen que no anem bé i els qui pensen que no anem malament estigui permanentment obert. I comença a ser aquest un senyal desencisant d’una professió —la dels lingüistes— que ha fet de l’exhibició de les discrepàncies una faceta més de la pròpia activitat intel·lectual.

No entro en les diatribes històriques, que ja n’hi va haver a la Renaixença quan s’establia el model de llengua literària, ni quan la fixació ortogràfica va generar una divisió que va trigar 20 anys a tancar-se. I tampoc en la polèmica de final dels vuitanta entre heavys i lights, no cal anar tan lluny per sentir una mica de vergonya. El maig del 2014 va ser l’anomenada polèmica Garolera, arran d’un article del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra que es lamentava de la degradació de la llengua als mitjans de comunicació i que va motivar rèpliques i contrarèpliques de traç cada cop més gruixut. Després, ara fa un any, va aparèixer el llibre Canvi d’agulles, en què deu lingüistes feien propostes de reforma de la normativa i que va rebre la contundent resposta del Col·lectiu Vallcorba, també de lingüistes, i de la revista El Temps. I ara això del manifest Koiné, un text que, de fet, no planteja cap novetat (el rovell de les seves tesis no aporta gaire res respecte de manifestos anteriors i d’articles publicats en els darrers anys) però que, a partir d’una redacció poc feliç, ha servit per ressituar el gremi lingüístic en la trinxera corresponent.

I els mitjans de comunicació ho fomenten i en participen, tot mirant de contraposar posicions antitètiques amb l’excusa de «fomentar el debat», en una exhibició de postulats que rarament acaba en cap mena de principi de sintonia. Si hi ha divergències, millor. No veig els historiadors ni els sociòlegs barallant-se periòdicament (aviat no serà periòdicament, sinó constantment) a l’àgora pública, però amb els lingüistes ens hi hem acostumat, conscients que, si amb la llengua ja s’hi atreveix tothom, imagina’t els professionals de la cosa. El pas següent seran les baralles de lingüistes en el fang.

La llengua no passa pel seu millor moment, si és que alguna vegada ha tingut algun bon moment, i l’esforç per sargir les costures de les darreres polèmiques hauria de ser proporcional a l’energia vessada en l’expressió dels estirabots (pregunta: ¿dedicarien els mitjans de comunicació el mateix espai que han destinat a Koiné a fi d’elaborar un discurs que perseguís alguna mena d’entesa al voltant de la llengua?). No me’n faig il·lusions, perquè vénen emocions fortes: la Secció Filològica ja ha aprovat canvis —encara no vigents— en l’ortografia, una excusa com una altra per tornar a entaforar els lingüistes a la trinxera.