Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ENTREVISTA

Sergi Pàmies: “M’agrada més el futbol que el Barça”

L'escriptor publica ‘Confessions d’un culer defectuós’

L'escriptor Sergi Pàmies.
L'escriptor Sergi Pàmies.

E l llibre de Sergi Pàmies Confessions d’un culer defectuós(Empúries), potser involuntàriament, té l’estructura d’un partit de futbol. Pàmies (París, 1960), un nen, va per primera vegada al Camp Nou a veure el Barça. En aquest sentiment de pertinença se sent defectuós i explica per què, i raona traçant un perfil del seu barcelonisme singular, des del retrat del culer que no aconsegueix odiar el Reial Madrid, conscient que va arribar al futbol abans per Cruyff i la seva samarreta vermella i blanca que pel Barça i el carnet del seu oncle. En 163 pàgines, Pàmies confessa i potser justifica el que li deia la seva àvia Timotea: “Quina desgràcia més gran ha d’estar a punt de passar-nos amb el temps que fa que no passa res”. Una cosa que haurà pensat més d’una vegada durant aquesta comunió sentimental futbolística que acaba amb la tribal sortida del camp.

Pregunta. Què té de màgic aquest camí del Camp Nou a la Diagonal al final del partit?

Resposta. La pujada al final del partit fins al Princesa Sofía ens uneix sense voler, més enllà del resultat, té vida pròpia. La bèstia es mou i formes part d’ella. Hi ha un punt de pertinença. L’arribada és més esglaonada, més individual, dura més, gairebé una hora. La sortida dura deu minuts i per la travessera de les Corts no és tan bonica. A mi m’aniria més bé sortir per baix, però pujo fins a la Diagonal perquè aquest final del partit ens uneix com només ens uneix l’antimadridisme.

P. No és antimadridista.

R. No. Per això sóc un culer defectuós.

Quan m’enganxo al futbol no veig el Madrid rebent copes de mans de Franco

P. Hi ha un manual del bon culer?

R. No. Però entenc que el culer ha de ser antimadridista. Jo he tractat de ser-ho i no he pogut. Hi ha cent mil maneres de ser barcelonista, però només una de ser antimadridista. Amb l’antimadridisme el Barça és monolític. En si mateix es desconstrueix, és molecular. Això està en la fundació, en l’escut, aquesta olla de grills. Arrenca d’una dialèctica de conflicte intern. És grandiós.

P. Aquí es psicoanalitza?

R. El llibre és un encàrrec que he reconvertit en assaig sentimental. Té molt de teràpia. De fet, la primera secció que vaig escriure a EL PAÍS es titulava El consultorio del Doctor Culé, on la gent deixava un missatge, que jo inventava. Quan vaig començar a escriure del Barça em vaig ocupar molt de la patologia culer.

P. A vostè li agrada més el futbol que el Barça, no?

R. Sí senyor. Té a veure amb la cronologia. Hi ha dues grans famílies d’aficionats: els que quan neixen els fan d’un club i descobreixen el club i les seves estrelles, i els que a través del futbol descobreixen una afició i uns jugadors determinats. Els marcats des de la infància no poden escollir; en els segons preval la il·lusió del futbol. Jo sóc d’aquests.

P. Creixent a França i en una família on era més fàcil sentir el seu pare parlar d’eurocomunisme que de l’Holanda de Cruyff, això seu amb el futbol no és un miracle?

R. Sí, era un ambient molt polític i cultural. Però amb el temps vaig saber que el meu pare era un gran aficionat al futbol, encara que no vaig tenir la relació de pare i fill que hi anaven junts. En aquella època la relació amb el Barça era nul·la. Jo no tenia cromos del Barça, tenia cromos del Keita del Sant-Ettiene. M’era més pròxim l’Ajax que el Barça, que no descobreixo fins el 1971, quan em mudo a Barcelona. Si hagués anat a Bilbao, seria de l’Athletic.

P. A França, no veia el Barça ni per la tele?

R. Mai. Jo el primer partit el veig al camp amb el meu oncle Pau. Els partits els veia a la tele del pis de monsieur Blanc. Allà vèiem el Nantes, l’Olimpique. Pujàvem tots els veïns. I allà vaig veure una semifinal de la Copa d’Europa el 1968. I m’enganxo. Caic en la droga. I ho segueixo, m’informo.

P. Com s’informava?

Ser bisexual futbolístic és una aberració exagerada; has de ser carn o peix

R. A la meva escala vivia monsieur Modin, periodista de L’Equip i especialista en ciclisme, però a qui li agradaven molt el rugbi i el futbol. Jo tenia informació esportiva de qualitat.

P. Al futbol l’enganya molt la memòria?

R. El futbol estimula la nostàlgia. De fet, és un accelerador de memòria. És una realitat per la qual pots ordenar la teva vida. Tu podries dir: vaig néixer quan vam vendre Kubala, vaig tenir la meva primera xicota quan vam fitxar Schuster... Són vides paral·leles.

P. Com apareix el Reial Madrid en la seva vida?

R. El Madrid, a l’època en què m’enganxo al futbol, ja no guanyava. Descobreixo el Madrid a la final de la Recopa amb el Chelsea, i la perd. Tots els àrabs, polonesos i espanyols del barri vam veure els dos partits a casa del senyor Blanc. El primer cop que veig el Madrid, als nou anys, veig al meu voltant espanyols, republicans, emigrants com la meva família, plorant perquè el Madrid perd. Això no és el mateix que veure Franco donant-los copes amb el braç enlaire. Per això, quan arribo i em faig del Barça, per osmosi instantània descobreixo que he de ser antimadridista; abans no n’era conscient, és llavors quan s’origina un conflicte immediat amb mi mateix que porto durant anys, primer amb resignació, després amb impostura, tractant de convèncer-me que ho era i no l’encertava mai. Feia comentaris i no colaven; els culers de veritat em deien: “Tu ets madridista!”. D’aquí la meva defectuositat.

P. Però no és més cruyffista que barcelonista?

R. Quantitativament no ho sé, però en el sentit cronològic, de fidelitat, segur. Són dues realitats que s’han complementat molt bé, s’han retroalimentat; sí, he estat més cruyffista que barcelonista.

P. Anar a futbol amb el carnet prestat és de culer defectuós?

R. Molt, i és un privilegi. En això, el culer és extremament generós: hi ha culers que són socis només per deixar els carnets. És el que en diríem el seient ocupat: com el seient lliure, però en família. Es tracta de tenir carnets i que sempre s’usin per familiars o amics. Jo sóc un autèntic voltor, gràcies al meu sogre, és clar.

P. Existeix la tipologia culer amb pare perico?

R. D’aberracions n’he conegut moltes, però ser bisexual futbolístic és una aberració exagerada. En futbol has de ser carn o peix.

P. En el llibre defensa els presidents del Barcelona. Això també és de culer defectuós?

R. La capacitat de donar vidilla institucional a l’afició que ha caracteritzat els presidents i vicepresidents del Barcelona en absència de partits és extraordinària, i hem estat molt ingrats de no valorar-lo. Hem de reconèixer les seves incongruències, aberracions, extravagàncies... No tenen cap grandesa; no és futbol, al revés: és la peça mesquina que complementa la grandesa del futbol, però hi va aparellada i és necessària. Compadeixo aquests clubs que els compra un paio de Tailàndia.

P. El llibre, per la desgràcia de la mort de Johan Cruyff, li ha quedat com un preciós homenatge al seu record.

R. És involuntari. Un atzar. El capítol de Johan, un terç del llibre, està escrit en present. Quan ho escric, a Johan no se li ha detectat el càncer, i el corregeixo quan se sap que està malalt i sense tenir ni idea que es morirà, perquè guanyava 2-0. No he estat del seu cercle d’amics, però sí que sóc del nucli fundacional del cruyffisme perquè em vaig enamorar de com jugava a l’Ajax. I això és una medalla. Jo puc entrar a la discoteca. Em miren malament a la porta, però dic: “Panathinaikos” [per la final de la Copa d’Europa de 1971, la primera que va guanyar l’Ajax ]. I no hi ha porter que em pari. Perquè jo vaig veure aquells partits.