Polítiques ni-ni
La desigualtat no és només un problema de redistribució de la riquesa; obeeix també a una construcció cultural que justifica la pobresa
El somni d’un país ric amb un alt nivell d’igualtat fa temps que es va esvair. Hi ha dos factors essencials per arribar-hi: l’econòmic i el simbolicocultural, i no sembla que les polítiques públiques desenvolupades fins ara estiguin triomfant en cap d’aquests. La creença que el creixement econòmic comportaria una reducció de la desigualtat social, que durant tants anys va inspirar els discursos governamentals i les polítiques consegüents, no ha resultat certa, almenys, d’una manera lineal. Els resultats han posat en qüestió el convenciment, tan arrelat en la nostra política, que el creixement econòmic comporta automàticament un repartiment més equitatiu de la renda. El fracàs de la socialdemocràcia s’ha degut, en una part substancial, a la debilitat de les polítiques distributives.
Aquesta situació condueix a parlar constantment de pobresa, emergència social, bancs d’aliments, beques menjador o altres instruments pal·liatius i, tot i això, poques vegades s’exigeix un canvi en les causes d’aquesta situació, que són les polítiques distributives. Espanya és un dels països més desiguals de la UE-27, tot i que cal reconèixer que la tendència ha estat la mateixa per a tots els països del nostre entorn i que no totes les èpoques han estat iguals. En els alts i baixos que hi ha hagut no només les crisis han tingut impacte, sinó també el paper mediador de les administracions públiques segons el tipus de polítiques aplicades.
El fet que abans de la crisi ja hi hagués un nombre elevat de persones que amb prou feines sobrepassaven el llindar de la pobresa, sumat a l’atur i a la poca solidesa dels sistemes de protecció social ha comportat que s’incrementés de manera alarmant la diferència de renda a les llars espanyoles. Com assenyala Thomas Piketty, el futur es dibuixa amb un elevat nivell de riquesa concentrat en algunes elits, és a dir, riquesa acumulada en poques mans, i una gran majoria prop del llindar de la pobresa o directament instal·lada en aquesta. Només unes polítiques redistributives decidides i potents podrien revertir aquesta situació.
Tot i això, no només la redistribució econòmica pot aconseguir la igualtat, i aquest és un altre dels errors freqüents en el desenvolupament de les polítiques públiques. Paral·lelament, i d’una manera menys evident, tota una construcció cultural justifica la situació de desigualtat, d’exclusió social i de pobresa de determinats col·lectius. Quan les polítiques tracten la ciutadania com a víctima, l’estigmatitzen o la desempoderen (encara queda a les nostres retines la imatge d’enorme vulnerabilitat de la dona gran de Vallecas que va ser desnonada) estan aportant arguments per mantenir l’statu quo. Quan les polítiques d’ocupació se centren en la reestructuració cognitiva de les persones aturades, etiqueten joves sense possibilitats com a ni-ni i no prioritzen la generació d’una estructura productiva en què les persones a l’atur tinguin cabuda, o el compromís empresarial per acollir perfils i talent dels qui no troben feina, estan assumint implícitament que el dèficit rau en les mateixes persones i no en l’estructura socioeconòmica que les margina.
Per tot això també calen polítiques que contrarestin l’enorme asimetria de poder existent en l’actualitat. Polítiques que Nancy Fraser anomenaria “del reconeixement”, les actuacions de tipus simbòlic tendents a restablir l’equitat en l’àmbit del talent, el valor i el prestigi social de determinats col·lectius o persones amb risc d’exclusió. Ens trobem aquí davant una segona dimensió de la justícia, la que no està relacionada amb l’economia objectiva, sinó amb el seu aspecte cultural, que requereix també equilibri per garantir la igualtat.
La disminució de la valoració social no només és conseqüència de la desigualtat econòmica, sinó que també pot ser causa d’aquesta, en una estreta interrelació de doble sentit. El cas de les dones pot ser paradigmàtic. Les dades mostren una bretxa salarial de fins a un 24% respecte dels homes, situació que prové d’una valoració més baixa del que és femení —la condició de segon sexe que diria Simone de Beauvoir—, i que condueix, sens dubte, a la feminització de la pobresa. Trobar-se en professions poc remunerades i de menys prestigi reverteix en menys possibilitats de promoció i valoració: el famós i persistent sostre de vidre.
Fins ara, les polítiques públiques han fracassat tant en la redistribució econòmica com en el reconeixement social. Són polítiques ni-ni que difícilment conduiran a la igualtat. Algun govern s’atrevirà a canviar-les?
Sara Berbel Sánchez és doctora en Psicologia Social.
