La facècia

No aconsegueixo sortir de la rotonda en què em vaig ficar des que vaig ser conscient del meu extraviament periodístic, fins que em fico al llit amb el llibre Número zero. Ara que ja sóc gran, i menys útil, demano perdó cada nit a Umberto Eco per haver renegat de la seva obra quan era alumne de la UAB. No hi havia res que odiés més que els seus tractats de semiòtica, indesxifrables per a un jove que preferia l’herba del campus o el bar de la facultat a unes aules que només s’omplien quan es convocava l’assemblea de cada setmana a Bellaterra.

El periodisme era aleshores un ofici vocacional que s’aprenia al carrer i amb una mica de sort en setmanaris com El 9 Nou, una feina instructiva i també agraïda perquè et permetia exercir alhora de corresponsal a Osona per a Europa Press i per Mundo Diario, al costat de Salvador Sala. La premsa de proximitat sempre ha funcionat més bé quan s’ha tingut la targeta d’un mitjà de Barcelona. A alguns ni tan sols els va caldre acabar la carrera, en van desertar quan els van obligar a assistir a classe d’assignatures tan denses com la de la teoria dels signes.

El títol no garantia cap lloc de treball si no anava acompanyat d’una certa experiència i voluntat d’aprenentatge, perquè la redacció funcionava igual com un taller artesanal, en què cada taula era un Vietnam, paraula de Huertas Clavería divulgada per Enric González. La vida consistia a anar cada dia al mateix lloc, entrar a la mateixa sala i preguntar la mateixa gent, fins que ningú no et podia eludir ni mentir, com afirma David Simon en una entrevista a Jot Down. Aquella era una feina professional i remunerada per a llicenciats a la UAB o no.

El negoci ha funcionat molt de temps per als empresaris i els periodistes, còmplices en la riquesa d’una fórmula contra natura: venia més una forquilla del Barça que una notícia del Barça, va escriure Miguel Rico. Les promocions han rebentat, la publicitat ha caigut i la informació s’ha diversificat i s’ha pluralitzat tant que el ciutadà ja no sent la necessitat de comprar el diari, més consumidor que lector, convençut que el paper es mor o el maten, apilat als supermercats, substituts també d’uns quioscos que cada vegada més venen de tot menys diaris.

Les noves tecnologies han canviat la demanda i obliguen a variar l’oferta, circumstància que condiciona un procés de producció molt complex. La informació exigeix temps i diners i la gent s’ha acostumat a la immediatesa i al que surt gratis. Així que als vells redactors no ens queda altre remei que passar-nos al món digital, demanar ajuda als joves o rendir-nos. La integració no és fàcil, no està resolta enlloc, i sovint posa en risc l’ofici de periodista com a tal, cada vegada més vulnerable i fràgil, caigut al final a la xarxa.

Hi ha un símptoma molt clar: sovint és millor tenir una facècia que una notícia. Una anècdota ben explicada dóna més que una informació que cal contrastar, gestionar, jerarquitzar, defensar i decidir on va, cosa cada vegada més complicada perquè les seccions clàssiques desapareixen en favor d’apartats genèrics, magatzems en què hi cap de tot, com en el web, que menja sense parar —de dia i de nit— i de qui sigui —periodistes o no—, només pendent d’uns clics que no se sap gaire bé de quina manera es compten; passa el mateix amb les audiències a les ràdios i les televisions, amb les quals ara els diaris competeixen fins i tot en els directes.

Les empreses no paren de contractar personal especialitzat en els nous continguts, professionals doctorats, màsters qualificats que van i vénen a la recerca que el flux d’informació en línia produeixi beneficis, i no reparen tant, en canvi, en la incorporació de periodistes, encara menys si són de classe mitjana, perquè avui el protagonisme recau sobretot en la mà d’obra barata i en les firmes nobles, columnistes capaços de posar el llacet des del seu portàtil a l’última pàgina o a la portada.

La màquina d’encarregar s’engreixa en la mateixa proporció que s’aprima la de produir; les redaccions s’encongeixen i s’amplia l’externalització; es dedica més atenció al que els altres han penjat a internet i es destina més temps a etiquetar i empaquetar que a buscar exclusives. Tots copiem de tots, veiem el mateix, i ja no ens llevem amb la por que la competència ens hagi deixat fora de joc ni l’esperança que nosaltres li hàgim colat un gol, potser perquè hem perdut la capacitat per valorar la informació i ja no serveix la cultura d’empresa.

De vegades fins i tot escrivim coses en un lloc del diari que posen en risc les que s’expliquen en el del costat, malgrat que estem més controlats que mai pels lectors, per les xarxes socials i pel periodisme ciutadà. La sensació és que tothom sap molt més que nosaltres, envaïts per la propaganda i la comunicació corporativa, atrapats en el xou i l’espectacle; l’entreteniment.

Tot i que de jove segurament m’hauria apuntat a aquesta revolució, de més gran, ara que he entès Eco, aplaudeixo els que defensen que el periodisme pugui continuar sent una cosa molt seriosa, en el format que sigui. Jo estic a favor d’internet, de les noves tecnologies, de les aplicacions i del Periscope de Piqué, naturalment, però més que contribuir a fer-ne publicitat m’agradaria poder explicar el que el jugador del Barça no vol que se sàpiga, perquè això és la notícia, i això ho vaig aprendre també al diari en què treballo, jo i els que odiàvem la semiòtica. El problema no és el paper sinó el periodisme, el negoci i la formació.