Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MARGINALIA

La seducció de Viena

La comunitat jueva del territori austríac gairebé mai es va manifestar a favor del nacionalisme

Viena, capital de l’Imperi d’Àustria-Hongria.rn
Viena, capital de l’Imperi d’Àustria-Hongria.

La ciutat de Viena desperta des de fa uns quants anys una irresistible seducció entre la gent d’arts i de lletres. La reunió, en un període de cinquanta anys, d’homes i de fets tan representatius i de tant valor com la Sezession, Gustav Klimt, Otto Wagner, Oskar Kokoschka, Sigmund Freud, Hugo von Hofmannsthal, Stefan Zweig, Gustav Mahler, Arthur Schnitzler o Arnold Schönberg, tots ells implicats en allò que va anomenar-se una apocalypse joyeuse, va fer que, des del gran llibre de Claudio Magris, Il mito asburgico nella letteratura austriaca moderna, fins al de Carl E. Schorske, Viena Fin-de-Siècle, passant per incursions molt ben fetes de Josep Casals —Afinidades vienesas—, el fenomen de la Viena finisecular hagi gaudit d’una fascinació com han fet poques ciutats d’Europa i en tan pocs decennis.

El llibre més interessant que s’ha fet sobre el tema és el que hem citat de Schorske, model per a diversos estudis de cultura urbana en moments circumscrits de la seva història. (Quan tindrem un llibre semblant sobre la Barcelona dels períodes superposats del Modernisme i el Noucentisme; un llibre en què la història de la burgesia catalana i el catalanisme permetin de fer el quadre interrelacionat de costums, institucions, belles arts, literatura, arquitectura, i formes i lluites polítiques?)

L’enlluernament per aquella florida cultural vienesa i austríaca, en part filla de les restes d’una aristocràcia imperial i una alta burgesia més generoses que patriòtiques, i en part filla de la població jueva acomodada, tothom més cosmopolita que nacionalista, no ha cessat, doncs, a tot Europa, des que la revista Cahiers va publicar un famós i acreditat número monogràfic dedicat a aquesta ciutat i a aquell moment. La novetat d’avui és un llibre de Jacques Le Rider, especialista en la cultura vienesa i habsbúrgica, que no arriba a les cotes dels llibres de Magris o de Schorske, però que resulta de gran interès per dos motius: per la posició i l’actitud dels jueus en el si d’aquesta cultura i aquest estat, i pel retrat —tota la segona part del llibre— de diverses figures de relleu, moltes ja esmentades, també en tant que pertanyents a la minoria jueva de la ciutat de Viena: Los judíos vieneses de la Belle Époque (Barcelona, Subsuelo, 2016).

El llibre de Le Rider s’esbiaixa, volent-ho o no, cap a una qüestió de capital discerniment, tant per entendre l’aportació dels jueus a la cultura d’Àustria com per entendre la qüestió jueva, ella mateixa, el sionisme, el nacionalisme hebreu i l’inici de la migració cap a Palestina. Quant a això, el llibre escampa tota mena de boires i dubtes: la comunitat jueva de Viena, i de tot el territori austríac —no en el cas del jueus de l’est, o Ostjuden, que van ser els pàries de la cultura jueva durant aquells decennis, i una de les causes de l’odi ari cap als jueus—, gairebé mai es va manifestar a favor del nacionalisme; més aviat admirava la manera com Francesc Josep havia resolt la qüestió de l’assimilació, i agraïa que els jueus, des de les últimes dècades del XIX, fruïssin, malgrat tots els avatars antisemites que no deixen de ser una constant al llarg de la història d’Europa, d’una certa tranquil·litat i un cert respecte: és cert que Freud, per exemple, va tenir problemes greus, per la seva qualitat de jueu, per poder fer prosperar la seva teoria psicoanalítica en el terreny oficial i universitari, però també ho és que, cregut com estava que no havia fet cap mal al seu país, ans tot el contrari, no se’n va anar a l’exili fins al 1938.

Així, el mateix Freud va escriure: “Sempre que van estar a punt de brotar en mi sentiments d’exaltació nacional, vaig intentar suprimir-los com a desastrosos i injustos, espantat per l’exemple d’aquelles nacions entre les quals els jueus ens trobem escampats”. D’Arthur Schnitzler es diu: “Considerava el sionisme merament com un principi moral i com una acció de beneficència, per dir-ho sincerament. La idea de l’establiment d’un estat jueu sobre una base religiosa i nacional li semblava com una estúpida rebel·lió contra l’esperit de tot el desenvolupament històric”. Karl Kraus, al seu llibret Una corona per a Sió, adreçat contra Theodor Herzl i el projecte sionista, “exposa amb una eloqüència mordaç els arguments plens de sentit comú dels partidaris de l’assimilació contra la idea sionista, que considera un projecte d’autoexclusió dels jueus”. Zweig parla d’aquesta “boja Europa de les nacionalitats i dels nacionalismes”; i Mahler prefereix la vida del “jueu errant”: “un ésser a qui el destí ha llançat al món i ara vaga sense rumb fix”. I l’autor mateix arriba a la conclusió, velada, que potser els jueus —tot i considerar ignominiosa la persecució de què van ser objecte durant tot el temps que analitza al seu llibre, i abans i després— haurien fet més cultura, com solien, sense pàtria o sense nació, que amb elles.