_
_
_
_
_
poti-poti

Sánchez i l’esmòquing d’Iglesias

Diferents hipòtesis sobre les intencions que hi ha al darrere de les negociacions per formar govern i els seus resultats

Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, a la festa dels Goya.
Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, a la festa dels Goya.JAVIER ORTEGA PONCE (AFP)

L’encàrrec reial a Pedro Sánchez que intenti formar govern i les dificultats de l’operació han provocat rius de tinta. Fem un repàs, de moment, a diferents opinions de la premsa escrita (hi haurà temps per a tot).

Nou Govern. La Razón (10 de febrer) titula l’editorial dient que la por d'un govern radical perjudica la confiança econòmica. Amb tot, en la peça afirma que el culpable de la caiguda de l’Ibex és la por d'una recessió mundial. Fernando Onega (La Vanguardia, 6 de febrer) defensa que la solució teòrica rau en la “generositat” del PP o del PSOE a facilitar el Govern del seu rival, com va demanar Felipe González. “De moment, ni Rajoy ni Sánchez” han ofert cap mena de símptoma de voler-ho fer. Manuel Castells, el mateix dia i al mateix diari, des d’una altra posició, creu que Sánchez i Iglesias “estan condemnats a entendre’s” si no volen fer-se l’harakiri. La seva recepta: “Sánchez hauria d’acceptar Iglesias i altres al Govern, acordar immediatament la posada en pràctica d’un programa d’urgència econòmica i social i deixar aparcat el referèndum català al qual Podem no pot renunciar de de cap manera”.

El Mundo (3 de febrer) adverteix que Sánchez no ha de creuar les línies vermelles per ser president. El diari veu com a desitjable un govern de PP, PSOE i Ciutadans, “però Rajoy i Sánchez haurien de renunciar a ser candidats a presidir-lo, ja que la seva animadversió personal frega la patologia”. Bieito Rubido (Abc, 3 de febrer) només veu dues possibilitats: Sánchez amb els populistes o Rajoy president d’un Executiu d’ampli espectre. La primera, però, demostraria que Sánchez és incapaç de reconèixer el guanyador de les eleccions. Per tant, només n’admet una. Enric Hernández (El Periódico, 5 de febrer) pensa que no és inversemblant que en la segona sessió d’investidura, Sánchez porti amarrat el suport de Rivera o d’Iglesias i llanci a l’altre un desafiament final: o s’absté per enderrocar Rajoy, o se suma, potser en solitari, al no del PP. “Gosarà l’interpel·lat a prémer el botó nuclear de les eleccions?”. Carlos Herrera té més clar què passarà: Sánchez ja té acordat amb Podem més del que sembla. I amb el vot del PNB, n’hi ha prou de convèncer els independentistes catalans “que vagin a orinar en bloc el dia de la votació”. Jiménez Losantos (5 de febrer) s’imagina “Pdr Snchz” presentant un govern amb Ciutadans. Posaria contra les cordes el PP perquè si obliga a anar a unes noves eleccions seria Sánchez qui s’hauria sacrificat per formar un govern nacional. Rajoy quedaria fatal, com un egoista, i Susana Díaz no podria expulsar Sánchez perquè hauria fet el que li demana, no pactar amb Podem.

Qui va fer el que calia fer va ser Felip VI (Victoria Prego)

Ignacio Camacho (Abc, 3 de febrer) no se’n refia, dels polítics, i pensa que aquestes negociacions es fan pensant que s’hauran de tornar a posar les urnes. Les negociacions només serien sinceres si, com passa amb les municipals, no es poguessin repetir. La Razón (6 de febrer) titula clarament en el seu editorial “El gran problema de Sánchez és que no té suports, només fum”. Tres dies abans ja havia advertit en un altre editorial la seva oposició a un pacte de perdedors. I afirmava que calia fer servir l’aritmètica: governar contra el PP és bloquejar legislativament la vida parlamentària. El Mundo (4 de febrer) creu que la millor opció és un govern de les tres forces constitucionalistes, “tant se val qui són les persones”. Una sortida que també defensa el seu director, David Jiménez (7 de febrer). Abc (4 de febrer) critica el veto de Sánchez al PP i que ara ell demani que no hi hagi vetos per a la seva investidura. En un altre editorial (6 de febrer) veu un Sánchez sense projecte, oferint-se a tot i amb una única idea: fer fora el PP. A Isabel San Sebastián (Abc, 4 de febrer) li fa por que PSOE i Podem pactin i creu que l’únic capaç d’evitar-ho és Rajoy, sacrificant el seu cap i la primogenitura del seu partit. Això vol dir: “abstenir-se per permetre que governi l’home que el va titllar d’indecent, amb 32 diputats menys que els aconseguits pels de la gavina i amb el suport condicionat de Ciutadans”. Així salvaria Espanya dels “podemites”.

Luis María Ansón (El Mundo, 4 de febrer) es decanta per una sortida semblant: abstenció del PP davant d’una proposta de govern PSOE-Ciutadans. El problema, però, és que a Sánchez li agrada més el Front Popular, encara que suposi una difícil negociació amb Iglesias, arribar a acords amb el PNB i aconseguir l’abstenció d’ERC. La Razón (4 de febrer), que també defensa un acord entre els tres partits constitucionalistes, adverteix Ciutadans “que ha d’evitar el cordó sanitari contra el PP”. A Xevi Xirgu (El Punt Avui, 7 de febrer) li crida l’atenció que Rajoy, el rei de l’estratègia de no fer res, “ara resulta que mena pressa a Sánchez” perquè resolgui la situació.

Precisament la inhibició tàctica de Rajoy fa que algun diari subratlli positivament la decisió del Rei d’encomanar a Sánchez la formació de govern. Victoria Prego (El Mundo, 4 de febrer) escriu que qui va fer el que calia fer va ser Felip VI. No seria admissible, diu, que el Rei acceptés no moure fitxa perquè Rajoy pensa que, obligant el PSOE a una espera eterna, aquest canviarà d’opinió. El mateix diari (9 de febrer) apunta a un conflicte entre el Rei i Rajoy i demana en l’editorial que es reformi l’article 99 de la Constitució que no diu res sobre convocatòria d’eleccions si no hi ha acord entre partits. La Vanguardia (3 de febrer) també ho esmentava en un editorial, assenyalant que la decisió de Felip VI presenta una virtut fonamental: desbloqueja un procés polític empantanegat.

La decisió de Sánchez d’acceptar l’encàrrec es valora com a beneficiosa per a ell. Antoni Puigverd veu un Sánchez amb un perfil arriscat i vistós davant de l’immobilisme de Rajoy. Un Sánchez en el qual ningú no creia, ni els del PSOE. “Semblava un polític dòcil als notables del partit, però s’aferra a la possibilitat de sobreviure amb un ardor d’animal salvatge” (La Vanguardia, 3 de febrer). El mateix articulista (8 de febrer) recorda en un altre text que Sánchez era un home mort l'endemà de les eleccions (ho va proclamar la seva companya de partir Susana Díaz), però ha aprofitat l’espai que deixava un Rajoy atrofiat i intenta el triple salt mortal. “Sempre que David s’enfronta a Goliat (un altre exemple mític de gosadia) genera un gran corrent de simpatia social”. José Antonio Zarzalejos sosté (La Vanguardia, 7 de febrer) que tant Rajoy com Sánchez intenten salvar el seu futur i, solament de forma subsidiària, formar govern.

La veritable disfressa d’Iglesias és vestir amb mànigues de camisa (Pedro G. Cuartango)

Sobre la repercussió a Catalunya, Ara (3 de febrer) es pregunta si Sánchez està realment disposat a repensar l’Estat i abordar de debò la realitat plurinacional. Això al marge de la dificultat de formar un govern amb Ciutadans i Podem. “Ho té francament difícil. I alhora ha sigut francament hàbil. Perquè si l’invent no li surt [...] podrà fer valer l’esforç d’haver-ho intentat”. Sebastià Alzamora (Ara, 3 de febrer), d’entrada, demana a la gent del PSC que es posi d’acord entre ells mateixos. I recorda que Meritxell Batet va manifestar que preferia un govern amb Ciutadans i Miquel Iceta afirmava que el seu soci preferent era Podem.

Anton Losada (El Periódico, 3 de febrer) considera que l’opció d’intentar sumar els nacionalistes catalans li pot provocar a Sánchez un bon embolic al seu partit. Però, més aviat que tard, caldrà dir en veu alta “que no es pot buscar una solució per a Catalunya sense els partits nacionalistes catalans”. Vicens Villatoro (Ara, 5 de febrer) opina que l’exclusió d’ERC, Democràcia i Llibertat i En Comú Podem de la ronda de negociacions planteja una paradoxa: si se’ls vol espanyols han de poder participar en la governació de l’Estat, encara que en vulguin marxar. “Si no se’ls vol com a ciutadans amb tots els drets, se’ls ha de deixar marxar”. El Punt Avui (8 de febrer) editorialitza que sigui quin sigui el desenllaç del trencadís espanyol, els partits catalans al Congrés "es freguen les mans perquè encara que ho vulgui Espanya no els pot donar l’esquena”. Per a aquest diari (3 de febrer) no és previsible que passi res de bo quan Sánchez acabi la feina. Mentrestant, escriu M. Dolores García (La Vanguardia, 7 de febrer), Convergència, que s’ha situat en un punt on li és molt difícil convèncer els seus votants que n’hi ha prou amb una reforma constitucional, pensa que d’aquí a un any i mig es convocaran a Catalunya unes noves eleccions plebiscitàries amb l’objectiu de superar el 50% de vots secessionistes”. Neus Tomàs (El Periódico, 3 de febrer) creu que si l’opció dels diputats d’ERC i CDC és la d’inhibir-se al Congrés, “d’esborrar-se de la partida”, hauria estat més coherent fer com la CUP i no presentar-se a les generals. Pilar Rahola (La Vanguardia, 9 de febrer) afirma que el sobiranisme només pot abstenir-se si Sánchez es manifesta contra un judici pel 9-N. El Punt Avui (9 de febrer) considera que el jacobinisme de Sánchez tanca la via autonomista.

La gran avaria d’ahir és motiu d’editorial a diferents diaris. Qui n’és el responsable?

Esmòquing. Sánchez va anar a la gala dels Goya sense corbata i Iglesias... amb esmòquing. La Razón (8 de febrer) recorda que el líder de Podem es va presentar davant del Rei amb mànigues de camisa. I interpreta l’esmòquing fent dues hipòtesis. O es creu més atractiu que Darín o és més actor que no pas polític. José Maria Carrascal (Abc, 8 de febrer) considera que els dos polítics volen semblar el que no són i que Iglesias ja és casta. Bieito Rubido (Abc, 8 de febrer) veu Sánchez amb un vestit inadequat i Iglesias provocant de forma epidèrmica i incongruent. Pedro G. Cuartango (El Mundo, 8 de febrer) creu que l’esmòquing és una declaració de principis. “La veritable disfressa d’Iglesias és vestir amb mànigues de camisa”. Màrius Carol (La Vanguardia, 8 de febrer) suposa que quan Iglesias es posi corbata per negociar la investidura haurà tingut un sobtat atac de respecte a la governabilitat d’Espanya.

Trens. La gran avaria d’ahir és motiu d’editorial a diferents diaris. Qui n’és el responsable? L'Ara (10 de febrer) critica Adif perquè en lloc de demanar excuses i oferir solucions va desviar responsabilitats als Mossos dient que ja havia avisat de la situació de l’estació origen del foc el mes d’octubre. Per a El Punt Avui (10 de febrer) la situació només es pot arreglar de dues maneres: “o canviant la llei ferroviària espanyola o amb la independència”. Segons El Periódico (10 de febrer), la Generalitat només té competències sobre la gestió, mentre que Foment, Renfe i Adif formen un galimaties competencial que afegeix confusió a l’hora de demanar responsabilitats. Per La Vanguardia (10 de febrer) no se'n pot culpar directament ningú, però la renovació de la xarxa “és una gran assignatura pendent”. La Razón, en una nota anònima, escriu que la Generalitat, com fa sempre, culpa Madrid de tot.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_