_
_
_
_
_

Reconstruir la política

La política democràtica no pot ser un exercici de resistència en el poder

1. Sempre he pensat que en una cosa Freud va tenir més raó que Marx. Tots dos van encertar en analitzar la societat —Marx— i l'individu, en la seva construcció com a subjecte —Freud— des del conflicte: la lluita de classes; les fissures internes que genera el procés de socialització —d'entrada i incorporació al món, és a dir, a la relació amb els altres— en cadascun de nosaltres. Però Marx va creure que la superació del conflicte era possible. Mentre que Freud va entendre el conflicte com a constitutiu del subjecte i, per tant, no es va plantejar superar-lo sinó domesticar-lo, buscar les maneres de compensació i reconstrucció dels equilibris bàsics.

La conflictivitat és essencial en la política democràtica. I no només en ella: sense conflicte no hi ha progrés. La democràcia ens proveeix de mecanismes per canalitzar els conflictes i per desactivar-los sovint a partir de la sublimació per la paraula. Els problemes es metamorfosen, mai se superen definitivament. La idea de superació definitiva és totalitària. Quan va caure el mur de Berlín el liberalisme conservador va caure en la fantasia de la superació del conflicte i es va anunciar la fi de la història. Per uns moments, es va pretendre que, per camins diferents, s'aconseguia la fantasia marxista de la superació de la política per l'administració de les coses. La guerra dels Balcans i l'11-S van posar violent final a la il·lusió. I va quedar, no obstant això, d'aquell episodi una rondalla tecnocràtica, que pretén imposar la gestió tècnica com a horitzó absolut, en nom de l'home econòmic autosuficient com a valor absolut i la competència a mort com a condició determinant, menyspreant així les idees i els sentiments que contribueixen tant o més que els interessos a la configuració de les comunitats humanes.

El menyspreu de Rajoy per la política ha gripat definitivament el règim, amb la complicitat per omissió d’un PSOE acomplexat 

Aquesta tecnocràcia s'ha convertit —i les institucions europees pateixen d'això— en una teocràcia al servei del déu comprat. Durant un temps s'ha cregut que la política havia d'assumir un paper estrictament ancil·lar, de garant de la seguretat pública i jurídica. Ara Europa pateix les conseqüències d'aquest deliri. S'ha volgut creure que ja no hi havia problemes polítics, sinó només de gestió econòmica. Una lògica que condueix inexorablement a l'autoritarisme postdemocràtic.

2. Les fractures de la crisi han trencat aquesta fantasia. Els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què sembla que tot és possible. Però quan la realitat colla, es recorden de l'Estat. I quan el veuen tan aliè a la seva sort, s'indignen. Aquesta vegada la indignació, que alguns aviciats diuen que és respectable moralment però que no fa política, s'ha traduït políticament. I l'escenari ha canviat. Els resultats del 20-D, com els del 27-S a Catalunya, el que demanen és la reconstrucció de la política. A l'independentisme i als moviments socials que han donat lloc a Podem i companyia, tan injuriats des de tots els pilars del vell règim, hauria d'agrair-se'ls que hagin contribuït al retorn de la implicació dels ciutadans en la política. Però sembla que per a alguns el poble és una molèstia.

Costarà reconstruir la política a Espanya després d'aquesta inacabable majoria absoluta del PP. Pot ser que, finalment, Mariano Rajoy només passi a la història com el president que no va ser capaç de dimitir pel cas Bárcenas. Però el seu menyspreu de la política ha gripat definitivament el règim, amb la complicitat per omissió d'un PSOE acomplexat, paralitzat pel trauma del catastròfic final de Zapatero. Només ara, gràcies a la determinació de Pedro Sánchez, que ha agafat per sorpresa més d'un, sembla començar a sortir de la seva letargia. La política democràtica no pot ser un exercici de resistència en el poder, com l'ha entès sempre Rajoy, que no ha ofert cap expectativa a la societat i ha renunciat a afrontar els grans problemes —com la gran fractura social, com l'independentisme català— deixant que el temps els resolgués, mentre no deixaven de fer-se grans. I segueix parapetat en el sectarisme, l'arrogància i el sentit patrimonial de l'Estat, sense cap voluntat d'interlocució i de pacte: o em voten a mi o el PP votarà no a qualsevol altre. En les negociacions d'aquests dies ens juguem passar aquesta pàgina, perquè la ciutadania pugui sentir la política com a pròpia, com a instrument per fer valer el poder que se li nega.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_