Teatre sense paraulotes

Les entrades estan esgotades i desenes de joves iranians que no n'han pogut aconseguir s'apleguen a les portes de la sala Hafez, al centre de Teheran, on l'Agrupación Señor Serrano representa l'última funció d'A house in Asia. En algun moment, els organitzadors obren les portes i els deixen entrar, però s'han d'asseure a terra, ja que la sala està completament plena. Aquesta companyia catalana, guardonada amb un Lleó de Plata a la Biennal de Venècia el 2015, participa en el 34è Festival Fajr amb la citada A house in Asia i amb Katastrophe, dues obres innovadores que han suscitat l'admiració i la curiositat del públic.

“És un teatre fet amb elements multimèdia i es fa en tres dimensions diferents: maquetes, pantalla i actors. […] No ens agrada etiquetar-lo amb cap nom especial, per nosaltres és teatre”, assenyala Pau Palacios, gestor de continguts i responsable del grup. Tot i això, la marcada presència d'efectes audiovisuals, muntatges i maquetes en lloc d'actors els ha permès esquivar la censura oficial sobre temes religiosos o sexuals. La normativa iraniana exigeix a totes les companyies complir amb les normes islàmiques que prohibeixen els balls, l'alcohol, que les dones actuïn amb els cabells al descobert o que hi hagi contacte entre actors i actrius.

“Vam haver de treure paraulotes dels diàlegs i no beure cerveses sinó Coca-Cola; també vam treure una peça amb ballarines country. Hem mantingut la cançó i el contingut textual, però elles evidentment no han pogut actuar”, admet Palacios. El gestor subratlla, malgrat tot, que “s'ha intentat tocar el mínim possible per no afectar el contingut i evitar que quedi descafeïnat”.

A house in Asia narra la història dels atemptats de l'11 de setembre, la guerra que van desencadenar al Pròxim Orient i, al final, presenta una versió personal de la captura i mort d'Ossama bin Laden, explicada per un soldat nord-americà.

Palacios assegura que la seva presència al Festival Fajr, un esdeveniment anual que coincideix amb l'aniversari de la revolució del 1979, ha estat una oportunitat d'or per obrir les portes a noves experiències en un país pel qual tenien molta curiositat. Confessa, no obstant això, que s'han enfrontat a prejudicis en el seu entorn: “L'Iran és el primer país islàmic on viatgem, i com que portem un tema sobre els atacs terroristes i islamistes, quan dèiem als amics i familiars que anàvem a l'Iran, tothom ens deia que tinguéssim molta cura”.

Els membres de l'agrupació asseguren que estan sorpresos per les ganes de conèixer i la curiositat dels espectadors iranians. Palacios també destaca que els va costar molt fer el muntatge perquè "el nivell tècnic i el coneixement del món de l'espectacle dels treballadors del ram estan encara en els seus inicis”. Els responsables del festival se n'han adonat i els han demanat que organitzin uns tallers de formació en els propers mesos.

La companyia no ha estat l'única que s'ha endut una sorpresa. Sara Motamedi, estudiant d'espanyol, no esperava que l'obra es fes en anglès. “Els meus amics i jo ens en vam assabentar a través de la nostra universitat, ens vam imaginar que seria una oportunitat per veure una obra en espanyol”, es lamenta.