Populisme i arbitrarietat
La multiplicació de grups mitjançant l'estrategema que va prometre vanament Iglesias faria que el Congrés fos un òrgan immanejable, més lent i més car
Si d'algú diem que “és una persona molt arbitrària”, a què ens estem referint? Segurament al fet que les seves decisions estan basades en la seva mera voluntat sense atendre a raons, són fruit del seu pur capritx, les pren perquè li dóna la gana, sense més. D'aquesta persona, oi que no te'n pots fiar perquè mai saps quin pot ser el seu comportament? Així defineix arbitrarietat el Diccionari de la llengua catalana: “Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc., dictat pel capritx”. Com veiem, afegeix termes com justícia i lleis, és a dir, li dóna al terme una dimensió jurídica. En efecte, arbitrari és tot acte contrari a la llei, desproporcionat i discriminatori, en el revers del dret.
Una de les finalitats del dret és subministrar seguretat jurídica. Abans hem insinuat que aquella persona que es comporta de forma arbitrària, sense atenir-se a regles raonables, no pot suscitar confiança perquè és imprevisible en les seves decisions. Doncs bé, per això és important la seguretat jurídica, per fer que les lleis siguin previsibles, que sapiguem amb claredat el que diuen. Les lleis són la mesura de la nostra llibertat, assenyalen els límits del nostre comportament: hem de conèixer-les amb antelació per així ajustar-hi la nostra conducta, saber quin és l'àmbit de la nostra llibertat.
Tot això ve al cas de la debatuda qüestió sobre si Podem pot formar quatre grups parlamentaris al Congrés. En efecte, Pablo Iglesias es va comprometre en diverses comunitats a presentar candidatures conjuntes amb partits locals sota la promesa que els diputats triats tindrien grup parlamentari propi. Això comporta determinats avantatges, entre ells, autonomia per prendre decisions i un finançament més gran. No obstant això, o no coneixia bé el Reglament del Congrés o, coneixent-lo, va enganyar deliberadament aquests partits. No sé què és pitjor, si la ignorància o la mentida.
En tot cas, ja en la tessitura de formar grups parlamentaris, Iglesias i els seus aliats han topat frontalment amb la llei. L'article 23. 2 del Reglament del Congrés diu taxativament que “no podran formar grup parlamentari separat els diputats que, en el moment de les eleccions, pertanyessin a formacions polítiques que no s'hagin enfrontat davant l'electorat”. Una interpretació lògica, efectuada mitjançant un simple sil·logisme, no permet cap flexibilitat per aplicar aquest precepte al cas en qüestió: són formacions que no s'han enfrontat davant l'electorat, per tant no poden formar grup parlamentari. Claríssim.
Doncs bé, durant un parell de setmanes, Iglesias s'ha estat queixant que els grans partits els negaven tenir quatre grups parlamentaris. Fins i tot les informacions periodístiques, equivocadament, ho plantejaven en aquests termes. Semblava que la voluntat del PSOE i del PP era la causant d'impedir que Podem aconseguís el seu objectiu, que havia promès abans de les eleccions als seus socis ocasionals. No era així, eren les lleis, les normes vigents, gens arbitràries, per cert, sinó fundades en raons d'organització parlamentària.
En efecte, la multiplicació de grups parlamentaris mitjançant l'estratagema que va prometre vanament Iglesias —i que si valia per a Podem, també havia de valer per als altres partits, tots iguals davant la llei— faria que el Congrés fos un òrgan immanejable, més lent i més car. Aquesta era la raó de la norma parlamentària: impedir que es formessin grups que beneficiessin els partits però no la institució parlamentària, que veuria entorpit el seu funcionament.
Si voleu es tracta d'una qüestió menor, de tipus organitzatiu. D'acord. Però molt simptomàtica d'una greu qüestió de fons: el menyspreu pel dret per part dels partits populistes, com és el cas de Podem. El populisme invoca una vaga voluntat del poble enfront del dret, com si les normes jurídiques emanades dels parlaments representatius no estiguessin, precisament, legitimades pels ciutadans mitjançant el vot.
Però la democràcia és un mecanisme menys simple, una mica més complicat que el simple vot. A més de la voluntat del poble, manifestada en eleccions lliures, també han d'entrar en joc la divisió de poders i les garanties jurídiques. Les lleis són raonables, no capritxoses, i es poden canviar, però mitjançant procediments prèviament establerts. D'una altra manera, es posen en risc la seguretat jurídica i es cau en la pura arbitrarietat. Això és el que ha estat en joc en tractar la debatuda qüestió dels pretesos quatre grups parlamentaris que reclama Podem.
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional
