Majoria per governar

Les consultes del Rei als grups polítics amb representació parlamentària engeguen el tràmit previst per la Constitució per desembocar en la investidura d'un cap del Govern espanyol. És bo que se segueixi escrupolosament aquest procediment i que es faci amb la màxima transparència possible, a fi d'evitar males interpretacions. La presència de periodistes a la Zarzuela ha quedat limitada al màxim, però els primers interlocutors polítics del Monarca en van tenir prou amb traslladar-se al Congrés per transmetre la impressió que el cap de l'Estat veu molt difícil aconseguir una investidura. La Casa del Rei ha de prendre nota de les conseqüències de posar obstacles a la informació: una certa discreció sobre els despatxos reials no ha de servir per adobar el terreny de les especulacions i dels rumors.

Incidències al marge, no cal perdre de vista l'objectiu principal, que és aconseguir el Govern més sòlid possible per a Espanya. No el que cadascun podria haver desitjat abans del 20 de desembre, sinó el que sigui possible d'acord amb els vots dipositats pels espanyols. Amb els resultats de les eleccions generals a la mà, ja sabem que no hi ha majoria parlamentària per a un Executiu de dretes, i encara menys per a un Govern d'esquerres, progressista o de canvi, com se'l vulgui anomenar. Qualsevol persona que insisteixi en alguna d'aquestes dues direccions està distorsionant el missatge de les urnes.

Però és necessari fer de la necessitat virtut i aconseguir que el procés en curs sigui capaç de definir el projecte polític més sòlid possible, enfocat cap a tres objectius fonamentals: assegurar la sostenibilitat del creixement econòmic i de la creació d'ocupació; introduir –per la qual cosa fa falta aquesta sostenibilitat– polítiques socials que corregeixin els efectes de les mesures preses durant la crisi, i abordar la reforma de l'Estat i la qüestió de Catalunya. Això exigeix que els partits expliquin el que proposen fer sobre aquestes tres tasques fonamentals.

No n'hi ha prou amb pactar la investidura d'un candidat a la presidència del Govern central. Qui aspiri a aquest càrrec ha de ser capaç de governar, i no només d'engegar un simulacre d'Executiu. És impossible desvincular la investidura –per tant, els suports o les abstencions que la facin possible– de la majoria capaç d'exercir el poder executiu amb un mínim d'estabilitat, una vegada complert el tràmit de l'elecció del president.

Per això resulta sorprenent que el Partit Popular continuï sense explicar-se. No hi ha dubte que li correspon el primer torn per intentar la investidura del seu aspirant a la Moncloa, atès que va ser la força més votada a les urnes del 20-D. No obstant això, encara no ha dit amb quin partits compta per aconseguir-ho, quins són els objectius principals del seu programa i amb quin candidat creu possible aconseguir-ho. Mariano Rajoy sembla situar-se en una actitud d'espera, potser interessat en la repetició de les eleccions, en comptes de buscar activament els pactes que facin possible la investidura. De moment roman refugiat en vaguetats argumentals que no poden substituir les explicacions precises als ciutadans.

D'aquí la importància de la fase de consultes oberta a la Zarzuela, en la situació inèdita d'absència de majoria clara d'un partit i la dificultat de prefigurar suports. No depèn del cap de l'Estat aconseguir un Govern capaç de tirar endavant un sòlid pla polític. Però Felip VI sí que ha d'utilitzar a fons les facultats d'arbitratge i moderació que li concedeix la Constitució per conduir a bon port l'operació de la investidura. Això també és respectar els procediments.