L’Àfrica diu adéu a l’ebola, però manté l’alerta

S'ha acabat. La pitjor epidèmia d'ebola que el món ha conegut i que ha provocat 28.637 contagis i 11.315 morts arriba oficialment a la seva fi avui dijous, just 42 dies després que l'últim pacient fos donat d'alta a Monròvia, la capital de Libèria. Han passat més de dos anys des que van aparèixer, el desembre del 2013, els primers casos d'un brot que es va estendre amb virulència per Guinea, Libèria i Sierra Leone, va arribar fins a Mali, Nigèria i el Senegal i fins i tot va saltar fora del continent amb casos puntuals als Estats Units i Espanya. El pic més alt es va viure l'estiu del 2014, i durant l'any passat es va anar extingint lentament.

L'epidèmia, molt mal gestionada en els primers mesos, deixa als països afectats sistemes sanitaris afeblits, que pateixen una pèrdua de confiança per part de la població i que estan obligats a mantenir activa l'alerta davant la sorprenent capacitat del virus per resistir fins a sis mesos en l'organisme d'alguns supervivents, així com un gran impacte psicològic en la població que no va poder acomiadar els seus familiars. Al mateix temps, en la comunitat internacional s'ha estès una sensació d'enorme fracàs en la resposta i la necessitat d'aprendre algunes lliçons, com la importància de fomentar la investigació sobre patògens fins ara considerats no prioritaris, per aconseguir que això no torni a passar.

Luis Encinas, responsable d'operacions de Metges sense Fronteres a l'Àfrica Occidental que va estar treballant als tres països més afectats, ho té clar. “Aquest brot s'ha descrit amb freqüència com una tempesta perfecta, una epidèmia que travessava fronteres en països amb sistemes públics de salut febles i diversos, que no havien experimentat mai l'ebola. No obstant això, aquesta és una explicació massa convenient. El fet que arribés a les dimensions que va adquirir i es descontrolés d'aquella manera vol dir que molts mecanismes i institucions van fallar. I ho van fer amb conseqüències tràgiques i evitables”, assegura.

En l'objectiu de les crítiques, el primer organisme és l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que acusen de lentitud en la resposta i falta de lideratge, un fet que ha assumit la mateixa agència. “Tot i això, seria un error atribuir tota la responsabilitat a l'OMS”, afegeix Encinas, “ningú estava preparat per a la propagació i la magnitud de malson d'aquesta epidèmia, que ha demostrat ser un fet excepcional que va fer visible com d'ineficients i lents són els sistemes de salut i d'ajuda humanitària en la resposta a emergències”.

Resposta lenta 

La declaració d'emergència de salut pública internacional no va arribar fins a l'agost del 2014, quatre mesos i mig després que es conegués que era ebola, i l'ajuda internacional no es va concretar fins a la tardor. “Tres països [els Estats Units, el Regne Unit i Alemanya] van assumir més del 60% dels recursos destinats a la lluita contra l'ebola, Espanya va quedar al lloc 23è de la llista de donants. Avui el món està més interconnectat que mai, en plena globalització, i els líders mundials no poden girar l'esquena a les crisis de salut amb l'esperança que els seus països continuaran confinats en la seva seguretat davant dels Estats sense recursos que queden lluny. Aixecar un mur, aïllar-se i establir quarantenes encara més punitives no resolen els problemes. Al contrari, accentuen la indignació”, afegeix Encinas.

En paraules de la viròloga espanyola Dolores Fernández, que treballa per l'Institut Pasteur de Dakar i va col·laborar amb l'OMS a Sierra Leone i Libèria durant el brot, “per fer front a una pandèmia inesperada, amb el que es fa habitualment no n'hi ha prou”. Al seu parer, els propers mesos són crítics perquè el virus ha mostrat una gran capacitat, desconeguda fins ara pels científics, per resistir en l'organisme dels supervivents. De fet, l'última persona que va morir a causa d'aquesta malaltia (el passat 23 de novembre), l'adolescent liberià Nathan Gbothoe, es va contagiar per contacte amb un pacient que ja estava curat. “Cal reforçar els seus sistemes sanitaris i establir sistemes nacionals de vigilància epidemiològica anomenats d'alerta prematura”.

No obstant això, Fernández destaca un altre aspecte clau. “L'epidèmia ens va agafar per sorpresa, sense tractaments ni vacunes, i amb un coneixement del virus molt limitat. L'ebola era una malaltia que rarament ocasionava brots i només ho feia en països pobres, per la qual cosa el sector privat tenia poc incentiu comercial per invertir en recerca. S'ha demostrat que és essencial impulsar la investigació per fer front als patògens amb potencial epidèmic, no només quan apareixen, sinó abans que ho facin. La majoria s'originen en animals i la nostra feina com a científics consisteix a vigilar, identificar-los i entendre com fan el salt a l'ésser humà. Però crec que aquesta tasca s'hauria de fomentar als països on emergeixen aquestes malalties, no en laboratoris europeus o americans”. La bona notícia és que l'epidèmia ha permès provar tractaments i una vacuna que han demostrat una alta eficàcia. La dolenta és que això ha de mantenir-se en el temps, com explica Fernández.

Per l'antropòloga madrilenya Almudena Marí, que treballa per l'Institut de Medicina i Salut Internacional Charité de la Universitat de Berlín i va estar als tres països, els sistemes de salut de Guinea, Libèria i Sierra Leone han rebut molt suport econòmic, tècnic i humà durant l'epidèmia, des de salaris fins a ordinadors, passant per cotxes, formació o una legió de voluntaris, “però ara el repte és que això es mantingui i que els sistemes d'alerta funcionin”. Si hi ha alguna cosa en què l'ebola ha impactat és en la vida quotidiana de la gent. “El seu desig és restaurar la normalitat i mirar al futur. Moltes pràctiques que es van instaurar durant l'epidèmia, com rentar-se les mans, han desaparegut fins i tot abans que acabés. Però per al personal mèdic, els enterradors i els supervivents l'efecte serà més elevat”, afegeix.

I és que l'impacte psicològic és molt fort. Airam Vadillo, psicòleg de Gran Canària de Médicos del Mundo que va treballar a Sierra Leone durant l'epidèmia, posa l'accent en el fet que molts familiars de persones mortes no van poder participar en els enterraments i han viscut “un dol que no s'ha tancat, és a dir, la falta d'un últim adéu al familiar que se'n va sense avisar i no se l'acomiada com es mereix, segons els seus costums i creences espirituals”. Per tractar d'abordar-ho, Médicos del Mundo està promovent cerimònies fúnebres comunitàries. Un altre problema és el del nou mapa social que emergeix després de l'epidèmia. “Hi ha molts orfes i noves càrregues familiars. Afortunadament, l'estigma que van patir els pacients ja curats i que va ser molt intens al principi ha anat desapareixent. Les comunitats actuen com a nous nuclis familiars que fan costat als supervivents”.