Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
GUSTAU NERÍN, Antropòleg. Publica ‘Traficants d’ànimes’, premi Carles Rahola d’assaig

“Els catalans no hem assumit la nostra història com a esclavistes”

Gustau Nerín parla de l'enriquiment de molts empresaris catalans del segle XIX amb el tràfic de persones a 'Traficants d’ànimes'

L'antropòleg Gustau Nerín.
L'antropòleg Gustau Nerín.

La història colonial espanyola (i catalana) és encara un tema que resulta compromès de tocar, pocs s’hi han atrevit més enllà d’una certa nostàlgia tropical. L’antropòleg Gustau Nerín (Barcelona, 1968) ho sap molt bé des de fa 20 anys, quan va treure el seu primer llibre (Guinea Equatorial, història en blanc i negre, 1998), sobre els privilegis sexuals dels europeus respecte a les africanes. A aquell polèmic estudi dels abusos colonials van seguir, entre d’altres, títols com Un guàrdia civil a la selva (de 2006, on explicava les atrocitats del tinent Julián Ayala), o Blanc bo busca negre pobre (2011), que reflexionava sobre les incoherències de l’ajuda humanitària i les ONG. Ara, Nerín ha buscat un precedent de tot aquell món d’explotació i abusos, i el resultat és el seu darrer treball, Traficants d’ànimes (Pòrtic, premi Carles Rahola d’assaig), on parla del negoci del tràfic d’esclaus africans que va enriquir molts empresaris catalans del segle XIX. Després de treballar els dos darrers anys al Brasil, ha tornat a casa uns dies per Nadal, com manen les tradicions més o menys antropològiques.

Pregunta. S’ha escrit molt sobre els prohoms que es van enriquir amb l’esclavatge, però quin va ser el seu impacte real a Catalunya?

Resposta. Tota l’economia catalana es va veure afectada pel tràfic, amb unes inversions que procedien de les explotacions sucreres a Cuba. A partir de 1750 el sucre es va convertir en un producte de consum massiu, la qual cosa va provocar una gran demanda d’esclaus. Quan aquells capitals van fluir cap a casa nostra, van servir per obrir bancs, línies marítimes o ferrocarrils... Sense l’economia sucrera, l’esclavatge no hauria arribat mai al volum tan important que va acabar tenint, i Catalunya potser no s’hauria industrialitzat.

P. Crida l’atenció que per a aquesta investigació hagi consultat arxius anglesos, especialment. Aquí a Catalunya no hi ha prou informació sobre la qüestió?

R. A Catalunya pràcticament no hi ha dades sobre aquest tema. Els negrers catalans són del segle XIX, quan ja era un negoci il·legal, així que les seves activitats amb prou feines van generar documents o articles a la premsa. Era tot mig clandestí, i per aquest motiu resulta més fàcil trobar material a la Gran Bretanya, on la repressió d’aquesta mena de contraban sí que va deixar rastres.

P. Diu en el llibre que ha estat com remenar la merda…

R. Els catalans no hem assumit aquesta part de la nostra història com a esclavistes, la considerem exclusiva dels cultivadors cubans que s’enriquien amb la mà d’obra forçada. El que no s’explica mai és que els catalans també estàvem establerts a la costa africana, que participàvem de la captura i venda d’éssers humans. Hi ha indrets, com l’Empordà, on hi estaven implicades famílies senceres, com els Rovirosa, una nissaga en la qual el pare dominava el negoci des de Barcelona, amb el concurs dels seus parents a Cuba i a Cabo Lobo (Gabon).

P. Quin és el personatge més tristament curiós que ha trobat en aquesta línia?

R. El més conegut va ser Pedro Blanco, un home que va sortir del no res, i de qui Lino Novás va escriure una biografia novel·lada (El negrero). Blanco va generar una extensa llegenda negra (amb incest inclòs), es va fer ric a Sierra Leone i va morir boig a Barcelona, al seu domicili del carrer Sant Honorat, davant mateix del Palau de la Generalitat.

P. Tots els negrers tenien orígens tan humils?

R. En absolut, aquest negoci només era possible amb bons contactes en el món empresarial i polític. Els qui s’hi dedicaven solien ser famílies benestants, persones que estaven perfectament integrades en la bona societat de l’època. Aquest seria el cas de l’armador Francesc Riera, o del menorquí Antoni Vinent, que era un dels puntals del Banco Hipotecario de España i del Banco de Castilla. Fins i tot, la reina mare d’aquell moment, Maria Cristina, va ser assenyalada repetidament de participar en el tràfic d’esclaus mitjançant testaferros com Pedro Forcadé.

P. Vostè ha viscut molts anys a Guinea Equatorial i està casat amb una guineana, amb qui té dos fills. Com es veu allà l’esclavatge?

R. A l’Àfrica hi ha una visió cromàtica de la història, amb blancs dolents i africans víctimes. Obliden que les elits africanes van tenir una participació en aquest negoci tan activa com els seus homòlegs europeus i americans. El tràfic els va servir per enriquir-se i enviar els seus fills a estudiar a l’estranger. En aquest conflicte de memòries, molts historiadors africans reclamen recordar també els esclaus africans en mans d’africans. El mateix líder de la revolta de l’Amistat (el vaixell negrer retratat en una pel·lícula de Steven Spielberg), quan va tornar a casa es va dedicar al tràfic.

P. Els darrers dos anys, vostè ha estat professor d’Història d’Àfrica a la Universitat de Foz do Iguaçu. Quines reaccions genera aquest període històric al Brasil?

R. Els brasilers fan associacions entre Àfrica i ells, que s’articulen a través dels anomenats afrodescendents. Al Brasil és molt popular un personatge anomenat Chachà, un traficant d’esclaus que es va fer ric i va tenir un munt de fills. Això no els genera pas cap problema moral, d’alguna manera només eren dolents els traficants europeus.

P. Per a l’Àfrica, quin seria l’equivalent actual de l’esclavatge?

R. L’integrisme islàmic, que està desestabilitzant les societats africanes. Per exemple, la ciutat camerunesa de Tinder, a la vora del riu Níger, abans era plena de discoteques, restaurants, vida nocturna i gent amable. Ara és una ciutat assetjada i empobrida per la presència dels guerrillers musulmans, com moltes altres zones del continent. Avui Àfrica i Europa seguim compartint els mateixos problemes, però ells encara són més vulnerables.