Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els corresponsals alerten d’una pressió excessiva amb el procés

Periodistes internacionals avisen d'accions a les xarxes socials i del servei de comunicació de la Generalitat per modificar la seva línia de treball

Tom Nuttall, periodista del setmanari britànic The Economist a Brussel·les, va escriure el desembre passat: “Estimats amics catalans, segueixo el vostre cas amb atenció, però podeu parar de compartir amb mi cada cosa que publiqueu a Twitter?”. La declaració de Nuttall, amb un punt d'humor, és compartida i fins i tot patida per nombrosos corresponsals estrangers a Barcelona i Madrid. Aquests adverteixen que la Generalitat, però també sectors independentistes a les xarxes socials, els han pressionat en excés quan no han escrit a favor de les seves posicions. La internacionalització de la qüestió independentista ha estat un èxit pel que fa a la repercussió política i mediàtica, segons confirmen els entrevistats, tot i que des del setembre passat s'ha elevat la tensió a càrrec dels serveis de comunicació del Govern català quan s'han publicat informacions que no els satisfeien.

La corresponsal de Le Monde Sandrine Morel compara la hiperactivitat de la Generalitat per internacionalitzar la causa sobiranista amb les accions del ministeri de Luis de Guindos a favor de la política econòmica del Govern espanyol, però apunta que “la diferència és que si els agrada [a la Generalitat] et poden repiular, i si no els agrada et poden renyar, com m'ha passat”. Una altra periodista que ha estat renyada és Julia Macher, col·laboradora d'importants mitjans alemanys com la televisió ARD, la ràdio Deutschland Funk i la revista Cicero. Macher va publicar poc abans de les eleccions del 27-S una entrevista escrita amb el candidat de Junts pel Sí Oriol Amat, en què aquest assegurava que la defensa d'una independència unilateral era una estratègia per pactar un nou estatut amb el Govern espanyol. El gabinet de premsa de JxSí va exigir una rectificació i la retirada de les declaracions d'Amat. Macher va acceptar negociar una modificació que pogués satisfer JxSí però després de la pressió que va rebre a les xarxes socials, que posaven en dubte la veracitat de les declaracions d'Amat, Macher va publicar la gravació que les confirmava.

“Pressió inusual”

Henry de Laguérie, periodista de la televisió francesa Europe1, també ha caigut en desgràcia per als serveis de premsa del Govern català. De Laguérie, que va ser guardonat el 2014 per Òmnium pel llibre de reportatges Les catalans, ha rebut recriminacions públiques del cap de premsa d'Artur Mas, Joan Maria Piqué, i del director del Diplocat, Albert Royo. “El tracte amb la Generalitat és cordial excepte en moments puntuals i amb persones concretes. És un tema que hem comentat sovint amb els companys, perquè és una pressió inusual”, explica De Laguérie. Andrea Nicastro, corresponsal del diari italià Corriere della Sera, insisteix que l'estratègia del Govern i entitats sobiranistes és intensa però efectiva: “Fan la seva feina molt bé. És una manera d’actuar pesada, segur. Pressionen molt perquè et volen vendre una cosa que tu no necessites. Ho fan bé, a diferència del Govern espanyol, que en el tema català ha estat tancat i poc dialogant. És més fàcil oferir la versió catalana". Nicastro detecta maneres d'actuar que provoquen certa desconfiança: “La sensació és que les organitzacions independentistes elegeixen els periodistes seguint-te de ben a prop, per determinar quins són els enemics i qui no. És part del joc, net o no. Passa amb tots els governs”.

De Laguérie afegeix que per als periodistes establerts a Espanya cada cop és més difícil convèncer els seus superiors sobre la importància del procés sobiranista: “Hi ha coses que a Catalunya poden semblar normals però que a Europa sobten molt. Si es fa una declaració de ruptura al Parlament i després es diu que no s'ha de prendre al peu de la lletra; si van anunciant-se decisions però després no canvia res; si es fan consultes i no canvia res, al final a les nostres redaccions van prenent-s'ho menys seriosament”. Hans-Günter Kellner, periodista de Deutschlandfunk i president del Cercle de Corresponsals Estrangers a Espanya, confirma que, pel que fa a les diades, el factor noticiable de l'esdeveniment, per molt multitudinari que sigui, perd importància “perquè cada any és el mateix”.

Situacions desagradables

Tots els entrevistats confirmen que no hi ha cap altra tema d'actualitat que produeixi tantes situacions desagradables a les xarxes socials com el procés. Luca Tancredi Barone escriu al diari italià Il Manifesto. com a corresponsal freelance –com la majoria de periodistes estrangers establerts a Barcelona– i no en té dubtes: “Hi ha hagut molts pocs casos en els quals se m'hagi atacat tant com escrivint de política catalana. De fet, he viscut el meu únic cas de ciberassetjament de la carrera amb aquest tema. I va ser per un afer menor: vaig entrevistar un exponent de la llista de CSQEP que ni tan sols s'havia declarat contrari a la independència, només havia matisat les prioritats. Potser per atacar-lo a ell em van dedicar una sèrie de desqualificacions públiques que em van sorprendre”. Paty Godoy, corresponsal del diari mexicà Excélsior, apunta el mateix: “De tots els temes que m'ha tocat cobrir com a corresponsal internacional aquest és el que més controvèrsia social (fins i tot personal) genera i, en conseqüència, el que més pressió social comporta”. De Laguérie posa com a exemple que quan Piqué el va criticar a Twitter, va ser increpat per una gran quantitat de seguidors del cap de premsa de Mas.

Actes de propaganda

Un altre punt on hi ha coincidència de parers entre els corresponsals és que la seva feina en si mateixa és una eina de propaganda per la Generalitat. Aquest extrem sobretot s'ha produït en les trobades de Mas amb periodistes internacionals. De Laguérie i Nicastro destaquen la roda de premsa de l'11 de setembre del 2015 que van fer Mas, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Era una trobada adreçada només als comunicadors internacionals però es va produir la situació còmica de veure's envoltats de mitjans catalans que els gravaven i els fotografiaven. “És habitual recollir les preguntes i les opinions dels corresponsals, sobretot a TV3, tot i que després em fa la sensació que emeten els que parlen millor de Mas i del Govern. Però bé, això també passa a Itàlia”, diu Nicastro. Macher parla de la importància política de la posada en escena: “Sempre es comunica quants mitjans internacionals parlen del procés, i això em recorda als festivals de cinema o als partits de futbol, on la premsa local sempre diu allò de «fins i tot han vingut els de la televisió del Japó». La posada en escena també es fa al revés: per això el centre de premsa internacional per a la consulta del 9-N era bastant sobredimensionat”.

Godoy destaca que en les rodes de premsa de Mas, les preguntes incòmodes costaven de pair: “Les preguntes crítiques i incòmodes amb la narrativa oficial del procés no agraden gaire. Aquestes trobades amb la premsa estrangera formen part d'una estratègia de propaganda per contrarestar la narrativa contrària al procés que, segons creuen a la Generalitat, alguns corresponsals internacional pot ser que tinguin, sobretot els que viuen a Madrid”. Kellner viu a Madrid i confirma que no vol ofendre els responsables de comunicació del Govern català “perquè ha costat molt tenir unes relacions fluïdes amb la Generalitat i ara hi ha una relació de confiança, en què es respecta el paper de cadascun. No som els representants del Govern espanyol, com en algun moment s'ha pensat”. Kellner confirma que les rodes de premsa de la Generalitat amb els periodistes internacionals són utilitzades com un esdeveniment de propaganda, però conclou que “prefereixo això a un president que no fa rodes de premsa i no rep el Cercle de Corresponsals, com és el cas de Mariano Rajoy”.