_
_
_
_
_

Dudamel enfervoreix el Palau amb el cant d’amor de ‘Turangalila’

El cèlebre director d'orquestra veneçolà va protagonitzar una actuació espectacular a Barcelona amb l'obra de Messiaen

El director veneçolà Gustavo Dudamel.
El director veneçolà Gustavo Dudamel.

La Simfonia Turangalila (1949) d'Olivier Messiaen –deu moviments, una hora i quart de durada i més de cent músics a l'escenari (molts d'ells percussionistes)– és un cant colossal a l'amor. No canta a l'amor universal o a l'amor fratern sinó a l'amor de parella, a l'amor íntim, sensual. És per això, potser, que l'obra no ha acabat mai de funcionar bé en el seu propòsit: amb cent i escaig persones apinyades a l'escenari cantant-li a l'amor potser hi sobra una mica de gent i, per descomptat, d'intimitat, poca.

Més enllà de la seva intenció, l'obra, una de les més importants del segle XX per a orquestra, és una impressionant exhibició d'aliança fecunda entre poder creatiu, saviesa, originalitat, llibertat i imaginació. Turangalila, malgrat que sona a tot –a Stravinski, a Prokofiev i fins i tot a Mahler– i preludia moltes coses –Bernstein, per exemple–, és tremendament original, nova i única. Turangalila ofereix una música excepcional a qui sàpiga escoltar-la amb altres orelles i netes.

Per conjuntar i coordinar l'exèrcit sonor que necessita aquesta obra, que feia més de trenta anys que no s'interpretava al Palau, es va convocar el cèlebre director Gustavo Dudamel al capdavant de l'Orquesta Simón Bolívar de Veneçuela, el conjunt estel·lar d'El Sistema, el cèlebre projecte d'orquestres i cors juvenils fundat per José Antonio Abreu que ha portat la música a la gent i la gent a la música més enllà de condicions i classes socials i que està sent imitat en diversos països.

El concert del Palau, que inicia una gira que portarà en les pròximes setmanes l'obra i els intèrprets a escenaris de França, el Regne Unit i Alemanya, va comptar amb la participació a l'enrevesada part de piano d'una intèrpret d'excepció, la pianista xinesa Yuja Wang. També va participar molt activament en la interpretació Cynthia Millar en la important part reservada a Turangalila a les ones Martenot, un dels primers instruments electrònics que hi va haver, inventat l'any 1928 pel compositor, enginyer i violoncel·lista francès Maurice Martenot i avui pràcticament en desús.

Dudamel se'n va sortir molt bé davant la imponent massa orquestral congregada sobre l'escenari, va equilibrar bé les dinàmiques entre seccions, va donar seguretat a l'orquestra enfrontada a ritmes molt complicats, va buscar els vèrtexs expressius i els va subratllar amb eficàcia i va oferir globalment una interpretació espectacular que va enfervorir el públic d'una obra que encara avui, mes de mig segle després de l'estrena, sona nova, exuberant, fantàstica, misteriosa. 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_