Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Barcelona, un gran circ

Un llibre repassa la intensa vida de l’espectacle total a la capital catalana, que arrenca al segle XVIII

En les pàgines de La història del circ a Barcelona (Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona), el figuerenc Ramon Bech hi aboca una passió personal, i això es nota amb el to i la vitalitat de les seves descripcions. Fruit de set anys de recerca escrupolosa, il·lustrat amb nombroses imatges i fotografies (són unes 250 imatges, la majoria inèdites), el resultat final és un volum que estableix les bases per a futures investigacions sobre aquest tema. Una feina rigorosa i aclaridora, que rescata un món sovint ignorat per la capital catalana.

Arribada del faquir Sunahya a l’Estació de França de Barcelona, el 1929.
Arribada del faquir Sunahya a l’Estació de França de Barcelona, el 1929.

Bech rep Quadernal Cafè de l’Òpera, i aviat qui parla amb ell és conscient que el circ és alguna cosa més que matèria d’estudi. Recorda que tenia pocs mesos quan el van portar al Circo de los Muchachos, i que aquell va ser un espectacle important en la seva infància: “Vaig tenir sort que quan jo era petit la meva família es va mudar a les anomenades Vivendes del Parc, just al costat d’on cada any instal·laven el circ a Figueres, ja fossin els Germans Amorós, els Silvestrini o el Circ Continental. Quan arribaven a la ciutat, sempre estava malalt i no anava a l’escola. Em quedava a casa i em passava el matí veient des del balcó com muntaven les carpes i descarregaven els animals”.

Els pares del jove Ramon tenien botiga, i a l’aparador sempre hi posaven els cartells dels espectacles que arribaven a la capital empordanesa, que ell i el seu germà col·leccionaven, així com la publicitat que llençaven per la rambla de Figueres.

El circ tenia prohibits els diàlegs; d’aquí van néixer els números de pallassos

“Durant molts anys no em vaig atrevir a explicar-li a ningú la meva afició, em feia vergonya. Fins i tot vaig deixar d’anar-hi, a finals de la dècada dels setanta, coincidint amb la decadència del circ clàssic. No hi vaig tornar fins el 1992 gràcies al Circo Alegría. Llavors Genís Matabosch, especialista en circ i director del Festival Internacional del Circ de Figueres —avui festival Elefant d’Or—, volia fer un museu dedicat a aquesta mena d’espectacles i ens vam conèixer. La nostra trobada va ser per casualitat, quan en una ocasió vam empaperar els aparadors de la botiga dels pares amb els meus antics cartells i ho va veure”.

En aquella època tots dos compraven peces a internet, moltes vegades competint entre ells; en lloc de renyir, es van coordinar i van començar a compartir afició. D’aquesta manera va néixer la Circus Arts Foundation, dirigida per Bech i Matabosch, amb la idea d’obrir una mostra permanent dedicada al circ a Catalunya, i que avui acull l’arxiu més important d’Espanya i un dels millors d’Europa en materials relacionats amb el circ, on destaquen una esplèndida col·lecció de segells amb motius circenses o diversos vestits de pallasso cara blanca fets per la sastreria Vicaire.

Programa del Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya del 1888.
Programa del Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya del 1888.

CAVALLS I FLAIRE MILITAR

Segons Bech, aquest era un tema molt difícil d’abastar perquè durant molts anys el circ va ser un espectacle marginal. Fins a les crítiques i els escrits de clàssics i reputats especialistes com Joan Tomàs, Jordi Elias o Sebastià Gasch, que el van ennoblir, el circ era vist quasi com una activitat pròpia de firaires. Abans del circ tal com el coneixem avui, ja existien la gran majoria dels seus números més característics, sota la denominació genèrica de “saltimbanquis”. Però no seria fins al XVIII quan es van definir els seus límits, i va ser batejat amb el seu nom actual. El creador del circ modern va ser el militar anglès Philips Astley, que va establir la pista rodona per fer-hi acrobàcies amb cavalls, un exercici típic de la cavalleria. “Els acròbates hípics necessitaven un espai circular per poder circular-hi a una velocitat regular”, explica Bech. “Així doncs, van ser aquests animals els que van vertebrar el que avui coneixem com circ. Al mateix temps, la condició d’oficial d’Astley explica els uniformes militars dels caps de pista i les bandes castrenses de música”.

A Barcelona, el circ no va tardar gaire a arribar. Les primeres companyies que van actuar-hi es van instal·lar al Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal de la Rambla), on la trouppe del francès Jacomo Ranaud va debutar el 1719; o la de Francisco Frescara el 1799, que va representar la primera pantomima feta a la capital catalana i titulada La muerte del Arlequín.

Número de tir del Capità Rosell.
Número de tir del Capità Rosell.

Llavors les representacions teatrals gaudien de diversos privilegis reials, mentre que els circs tenien prohibit representar farses dialogades. Per evitar aquesta prohibició, els artistes circenses van copiar la Commedia dell’Arte i van muntar pantomimes sense diàleg, com els números de pallassos. Durant els primers anys del XIX, a la capital catalana es van poder veure espectacles com els de Luis Auriol, que el 1827 va muntar les seves carpes en un solar de la Rambla on més tard s’edificaria el Teatre del Liceu. Un altre lloc on es van presentar funcions de circ va ser el Teatre Nou (més tard enrunat per fer-hi la plaça Reial), on van actuar el famós clownRatel o la Compañía Anglo-americana d’Eduardo Klischnig.

Per aquelles dates es van popularitzar les funcions amb bestioles ensinistrades com les rates sàvies, els llops marins, els óssos i els micos. Les ménageries eren grans espectacles d’animals, com els del famós domador Bidel, a qui se li va morir un lleó a Barcelona, que va ser dissecat pel conegut veterinari Francesc Darder. O les de M. Bernardó, a qui se li van escapar dues mones que van provocar el pànic entre els vianants, una de les quals va resultar morta a la Rambla, i l’altra al carrer de Santa Anna.

La maqueta va ser l'única part del projecte del Nuevo Coliseo de Barcelona que es va fer.
La maqueta va ser l'única part del projecte del Nuevo Coliseo de Barcelona que es va fer.

GLOBUS I RECREACIONS HISTÒRIQUES

En aquells anys es va fer molt circ a la plaça de braus del Torín, a la Barceloneta. Llavors era un espectacle que aplegava influències de tota mena: “Un gènere híbrid que tenia la capacitat de sorprendre, com més tard ho faria el cinema, amb la diferència que tot passava de veritat i era en directe”, afegeix Bech. Una de les primeres representacions d’èxit van ser les recreacions d’esdeveniments històrics, com les de la companyia Franconia, que el 1836 van rememorar en el Torín diversos episodis de les guerres napoleòniques. Això va ser possible a causa de la prohibició de fer-hi corrides des de 1835, quan uns toros mansois van provocar una revolta que va acabar amb l’incendi dels convents.

Durant el temps que Barcelona va estar sense braus, la plaça es va aprofitar per a espectacles com l’enlairament de globus o el circ. Allà van actuar artistes com l’aeronauta Capità Milà, o el gran funàmbul Blondin, el primer a travessar sobre la corda fluixa les cascades del Niàgara. Els toros i el circ fins i tot es van arribar a presentar junts en funció doble, com una corrida de 1867 on primer van torejar tres braus i després l’elefant Pizarro es va enfrontar a les tres bèsties.

Ós ballant al carrer.
Ós ballant al carrer.

El Torín no va ser l’únic espai aprofitat pel circ, i aviat els terrenys fora muralles es van transformar en ubicacions ideals per aixecar les seves carpes. Així, també es van veure espectacles circenses a l’esplanada de la Ciutadella, als parcs d’atraccions que hi havia al passeig de Gràcia (com els Camps Elisis, els jardins del Tívoli o el Prado Catalán), o als teatres de l’Eixample, com l’Español o el Novedades, on va actuar Miss Lurlyne, “la Reina de les Aigües”, com se la coneixia, que executava diversos números capbussant-se dins d’un tanc d’aigua. Fins i tot es van posar en solars buits com el que van fer servir Buffalo Bill i els seus indis, situat entre els carrers d’Aribau i Muntaner.

DE LA PLAÇA CATALUNYA AL PARAL·LEL

Barcelona va esdevenir una capital important per al circ gràcies al port. En una època amb unes comunicacions per carretera o ferrocarril dolentes, els complicats desplaçaments d’un circ només es podien fer de manera segura i rendible en vaixell. A final del XIX, tota aquesta activitat circense es concentrava a la plaça Catalunya, on funcionava el Circo Ecuestre Barcelonés de la família Alegría, que entre 1879 i 1895 va ser un dels llocs de trobada per a les millors companyies europees del moment. Era una carpa amb capacitat per a unes 3.000 persones, feta de lona impermeable i columnes de fusta, amb un diàmetre aproximat d’uns 36 metres. Feien funció tots els dies de la setmana, i es va convertir en un dels locals més populars de la ciutat.

Saltimbanquis al carrer Santa Anna el 1901.
Saltimbanquis al carrer Santa Anna el 1901.

Els Alegría van portar algun dels millors números de la història d’aquest espectacle, com els ciclistes Ancillotti, o l’home bala Ferroni. També hi van actuar autòctons, com la banda de músics catalans Los Empedradores, que tocaven llambordes del carrer amb martells de diverses mides, o Los Macarronis, que feien sonar instruments inventats. D’altres números de molt d’èxit van ser els tiradors, com el Capità Rosell, que disparava contra un cigar o una patata que subjectava el seu germà. En una ocasió, la bala va passar tant a prop del seu cap que es va desmaiar, cosa que va fer que els espectadors creguessin que l’havia mort. El Circo Ecuestre Barcelonés va desaparèixer en ser reformada la plaça. Els Alegría es van traslladar al Teatre Tívoli del carrer Casp, que es va adaptar per poder-hi fer espectacles amb cavalls, com els del Circo Ecuestre Tívoli.

L’alternativa a la plaça de Catalunya va ser el Paral·lel, que es va convertir en el nou centre d’oci de les classes populars. Allà va sorgir el Circo Español Modelo, conegut popularment com Els Cacahuets, ja que hi havia parades de venda d’aquest producte dins de l’establiment, i en acabar la funció el terra era ple de closques. Posteriorment, el 1900 seria rebatejat com Teatro Circo Español, on triomfarien les pantomimes dels famosos Germans Onofri. També es va fer circ al Pabellón Soriano o al Teatro Cómico, tot i que res es podria comparar al Teatro Circo Olympia, que va obrir el 1924 i va marcar un dels moments més importants en la història del circ a Barcelona. Disposava d’un sistema hidràulic que feia aparèixer una piscina del soterrani, i tenia la segona cúpula de vidre més gran del món, després de la basílica de Sant Pere al Vaticà. Entre el terra i el sostre hi havia 44 metres d’altura, la qual cosa permetia espectaculars números aeris, com el llançament d’un home en paracaigudes.

Sense circ estable

Barcelona ha estat una capital europea mancada d’un espai fix per al circ, malgrat que han estat diversos els locals que han provat a fer aquesta funció. El primer va ser el Teatro Circo Barcelonés del carrer Montserrat, inaugurat el 1853. Però només va estar deu anys en funcionament, abans de desaparèixer en un incendi. Després vindrien iniciatives efímeres com el Gran Circo Real de Turín, o el seu rival i veí Circo de Madrid, de Thomas Price. Fugissers també van ser el Circo Ecuestre Tívoli al carrer Casp, el Circo Canetti del Paral·lel, o el Circo Español Modelo, al carrer Nou de la Rambla.

Només dos locals tindrien certa continuïtat: el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça de Catalunya i el Teatro Circo Olympia de la ronda de Sant Pau, que va ser enderrocat durant la postguerra (diuen que per aprofitar la gran quantitat de ferro de les seves instal·lacions). El 1948, el director del Price de Madrid va proposar construir-ne un altre, sense sort. Pedro Balañá també ho va provar al Paral·lel, però el seu projecte va acabar convertit en el cinema Regio Palace. El darrer intent seria el Nuevo Coliseo de Barcelona, al carrer Lleida, patrocinat per l’empresa Feijóo-Castilla, que sols va arribar a ser una maqueta.

Després de la Primera Guerra Mundial, la hiperinflació econòmica a Alemanya va provocar que les grans companyies d’aquell país es refugiessin a la neutral Barcelona. D’aquella emigració, molts artistes es van quedar a viure a Barcelona. El gran pallasso Antonet, casat amb Pilar Jarque (la germana del gran clown Tonitoff), va morir a París i va demanar, entre les seves últimes voluntats, ser traslladat i enterrat a la capital catalana. O el gran Charlie Rivel i els seus germans, que no es movien d’aquí.

En aquells anys, la ciutat va acollir els millors números del món. El Cirque Palisse va estar en un solar del Paral·lel el 1922; o el circ Krone, un dels primers amb tres pistes; o el Zoo-Circus d’Alfred Court, que va ser la primera companyia motoritzada de la història. Expliquen que Court, francès, va anar a veure el general Primo de Rivera, un gran aficionat al circ, a demanar-li via lliure per travessar la frontera, així com cartes de recomanació per a les autoritats municipals, que el dictador li va concedir. Tanmateix, quan va començar a muntar les carpes a la plaça de Catalunya, va venir la policia i el va detenir, tot obligant-lo a abandonar la ciutat. A aquests seguirien el circ del comandant Gleich, que al 1929 es va instal·lar a les Corts, o el circ Hagenbeck, que va venir al 1934.

A part de les carpes i les pistes rodones, el cinema es va convertir en el gran aliat d’aquests espectacles. En les antigues sessions cinematogràfiques, entre pel·lícula i pel·lícula hi havia números circenses.

TRADICIONS NADALENQUES

Acabada la Guerra Civil espanyola, durant la grisa i llarga postguerra el circ es va transformar en un espectacle per a infants que va acabar associat a les vacances de Nadal. Com ja havia passat amb la Primera, la fi de la Segona Guerra Mundial va portar a Barcelona les millors companyies del continent. Així, el 1949 va venir el circ holandès Mikkenie, que va estar a la ronda de Sant Pau. Altres empreses van aprofitar les places de braus de Las Arenas i la Monumental, que gestionava Pedro Balañá, com el Cirque Pinder o el circ Barlay.

Potser el més famós en aquest període va ser el Circo Americano, de la companyia Feijóo-Castilla, que va competir amb altres gegants d’aquesta indústria com l’Atraction Circus, el circ de Budapest, el Berlin Traber Schau, el Circo Nazionale dell Italia o el circ de Moscou. Posteriorment, el promotor circense Feijóo-Castilla va substituir l’Americano pel Circo Monumental, que va aparèixer a la pel·lícula El fabulós món del circ, de Henry Hataway, amb John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, rodada a Barcelona, i on surten un domador i un lleó al Teatre del Liceu.

Als anys vuitanta hi havia massa competidors i va venir la decadència

Als anys seixanta, la Feijóo-Castilla va muntar el Festival Mundial del Circo al Palau dels Esports, que el 1971 va incorporar l’actriu còmica Mary Santpere. Fins i tot es va crear un circ a Barcelona, el Zoo Zirkus, que va debutar el 1974 i va deixar d’existir pocs mesos més tard. D’aquesta època també són els circs juvenils, com el Flying High o el Circo de los Muchachos del pare Silva, que va ser tot un fenomen.

Tanmateix, en la dècada dels vuitanta, el circ ja tenia massa competidors i va entrar en decadència. Bech considera l’any 1979 com la frontera entre el circ clàssic i el contemporani, quan moltes companyies veteranes van plegar. Ho sap molt bé, ja que forma part de l’organització del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or de Figueres, que celebrarà la propera edició del 25 al 29 de febrer.

Malgrat l’esforç, Bech es queixa que a Catalunya el circ només s’omple un cop a l’any, i no com en altres països, on és un espectacle “molt més valorat i estimat”. Posa com a exemple el Cirque du Soleil, nascut al Quebec a partir d’una petita subvenció pública, i ara transformat en una poderosa indústria: “Els polítics haurien de veure les possibilitats econòmiques de la cultura. Una de les raons de fer aquest llibre ha estat precisament treure el circ de la marginalitat i fer-li justícia”.