_
_
_
_
_
EN PORTADA / ENTREVISTA

Zygmunt Bauman: “Les xarxes socials són un parany”

És la veu del 'precariat'. El sociòleg denuncia la desigualtat i la caiguda de la classe mitjana. I avisa els indignats que el seu experiment pot durar poc

Zygmunt Bauman, a Burgos. En l'entrevista parla de l'impacte de les xarxes socials.Vídeo: VÍDEO Y FOTOS: SAMUEL SÁNCHEZ
Ricardo de Querol

Acaba de complir 90 anys i d'enllaçar dos vols per arribar des d'Anglaterra al debat en què participa a Burgos. Està cansat, ho admet tot just començar l'entrevista, però s'expressa amb tanta calma com claredat. S'estén en cada explicació perquè detesta donar respostes simples a qüestions complexes. Des que va plantejar, el 1999, la seva idea de la “modernitat líquida” –una etapa en la qual tot el que era sòlid s'ha liquat, en la qual “els nostres acords són temporals, passatgers, vàlids només fins a un altre avís”–, Zygmunt Bauman és una figura de referència de la sociologia. La seva denúncia de la desigualtat creixent, la seva anàlisi del descrèdit de la política o la seva visió gens idealista del que ha portat la revolució digital l'han convertit també en un far per al moviment global dels indignats, a pesar que no dubta d'assenyalar-hi les debilitats.

Aquest polonès (Poznan, 1925) era petit quan la seva família, jueva, va escapar del nazisme a l'URSS, i el 1968 va haver d'abandonar el seu propi país, desposseït del seu lloc de professor i expulsat del Partit Comunista en una purga marcada per l'antisemitisme després de la guerra àrabo-israeliana. Va renunciar a la seva nacionalitat, va emigrar a Tel Aviv i es va instal·lar després a la Universitat de Leeds, que ha acollit la major part de la seva carrera. La seva obra, que arrenca als anys seixanta, ha estat reconeguda amb premis com el Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats del 2010, junt amb el seu col·lega Alain Touraine.

Se'l considera un pessimista. El seu diagnòstic de la realitat en els seus últims llibres és summament crític. A ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos? (2014) explica l'alt preu que es paga avui pel neoliberalisme triomfal dels vuitanta i la “trentena opulenta” que en va seguir. La seva conclusió: que la promesa que la riquesa dels de dalt es filtraria als de baix ha resultat una gran mentida. A Ceguera moral (2015), escrit junt amb Leonidas Donskis, alerta de la pèrdua del sentit de comunitat en un món individualista. En el seu nou assaig torna a les quatre mans, en diàleg amb el sociòleg italià Carlo Bordoni. Es diu Estado de crisis i tracta de fer llum sobre un moment històric de gran incertesa. Paidós el publica a Espanya el dia 12.

Bauman torna al seu hotel junt amb el filòsof espanyol Javier Gomá, amb qui ha debatut en el marc del Fòrum de la Cultura, un cicle que celebrarà la seva segona edició al novembre i tracta de convocar a Burgos els grans pensadors mundials. Ell és un d'ells.

PREGUNTA. Vostè veu la desigualtat com una “metàstasi”. Está en perill, la democràcia?

Ha sigut una catàstrofe arrossegar la classe mitjana al precariat. El conflicte ja no és entre classes, sinó de cadascú amb la societat”

RESPOSTA. El que està passant ara, el que podem anomenar "la crisi de la democràcia", és el col·lapse de la confiança. La creença que els líders no només són corruptes o estúpids, sinó que són incapaços. Per actuar es necessita poder (ser capaç de fer coses) i es necessita política (l'habilitat de decidir quines coses han de fer-se). La qüestió és que aquest matrimoni entre poder i política en mans de l'Estat-nació s'ha acabat. El poder s'ha globalitzat però les polítiques són tan locals com abans. La política té les mans tallades. La gent ja no creu en el sistema democràtic perquè no compleix les seves promeses. És el que està posant de manifest, per exemple, la crisi de la migració. El fenomen és global, però actuem en termes parroquians. Les institucions democràtiques no van ser dissenyades per gestionar situacions d'interdependència. La crisi contemporània de la democràcia és una crisi de les institucions democràtiques.

Zygmunt Bauman.
Zygmunt Bauman.SAMUEL SÁNCHEZ

P. El pèndol que descriu entre llibertat i seguretat cap a quin costat està oscil·lant?

R. Són dos valors tremendament difícils de conciliar. Si tens més seguretat has de renunciar a certa llibertat, si vols més llibertat has de renunciar a seguretat. Aquest dilema continuarà per sempre. Fa 40 anys vam creure que havia triomfat la llibertat i estàvem en una orgia consumista. Tot semblava possible mitjançant el crèdit: que vols una casa, un cotxe… ja ho pagaràs després. Ha sigut un despertar molt amarg el del 2008, quan es va acabar el crèdit fàcil. La catàstrofe que va venir, el col·lapse social, va ser per a la classe mitjana, que va ser arrossegada ràpidament al que anomenem precariat. La categoria dels que viuen en una precarietat continuada: no saber si la seva empresa es fusionarà o la comprarà una altra i se n'aniran a l'atur, no saber si el que ha costat tant esforç els pertany... El conflicte, l'antagonisme, ja no és entre classes, sinó el de cada persona amb la societat. No és només una falta de seguretat, també és una falta de llibertat.

P. Afirma que la idea del progrés és un mite. Perquè en el passat la gent confiava que el futur seria millor i ja no.

R. Estem en un estat d'interregne, entre una etapa en què teníem certeses i una altra en què la vella forma d'actuar ja no funciona. No sabem què ho reemplaçarà. Les certeses han sigut abolides. No sóc capaç de fer de profeta. Estem experimentant amb noves formes de fer coses. Espanya ha sigut un exemple en aquella famosa iniciativa del mes de maig (el 15-M), en què aquesta gent va prendre les places, discutint, tractant de substituir els procediments parlamentaris per algun tipus de democràcia directa. Les polítiques d'austeritat continuaran, no les podien parar, però poden ser relativament efectius a introduir noves formes de fer les coses.

P. Vostè sosté que el moviment dels indignats “sap com aclarir el terreny però no com construir una cosa sòlida”.

R. La gent va suspendre les seves diferències durant un temps a la plaça per un propòsit comú. Si el propòsit és negatiu, enfadar-se amb algú, hi ha més altes possibilitats d'èxit. En un cert sentit va poder ser una explosió de solidaritat, però les explosions són molt potents i molt breus.

P. I lamenta que, per la seva naturalesa “arc de Sant Martí”, no és possible un lideratge sòlid.

R. Els líders són tipus durs, que tenen idees i ideologies, i la visibilitat i la il·lusió d'unitat desapareixeria. Precisament perquè no tenen líders el moviment pot sobreviure. Però precisament perquè no tenen líders no poden convertir la seva unitat en una acció pràctica.

El 15-M, en cert sentit, hauria pogut ser una explosió de solidaritat, però les explosions són potents i breus"

P. A Espanya les conseqüències del 15-M sí que han arribat a la política. Han emergit amb força nous partits.

R. El canvi d'un partit per un altre no resoldrà el problema. El problema avui no és que els partits siguin els equivocats, sinó que no controlen els instruments. Els problemes dels espanyols no estan confinats al territori espanyol, sinó al globus. La presumpció que es pot resoldre la situació des de dins és errònia.

P. Vostè analitza la crisi de l'Estat-nació. Què n'opina, de les aspiracions independentistes de Catalunya?

R. Penso que seguim en els principis de Versalles, quan es va establir el dret de cada nació a l'autodeterminació. Però això avui és una ficció perquè no existeixen territoris homogenis. Avui tota societat és una col·lecció de diàspores. La gent s'uneix a una societat a la qual és lleial, i paga impostos, però al mateix temps no volen rendir la seva identitat. La connexió entre allò local i la identitat s'ha trencat. La situació a Catalunya, com a Escòcia o Llombardia, és una contradicció entre la identitat tribal i la ciutadania d'un país. Ells són europeus, però no volen anar a Brussel·les via Madrid, sinó des de Barcelona. La mateixa lògica està emergint a gairebé tots els països. Seguim en els principis establerts al final de la Primera Guerra Mundial, però hi ha hagut molts canvis al món.

P. Les xarxes socials han canviat la forma en què la gent protesta, o l'exigència de transparència. Vostè és escèptic sobre aquest “activisme de sofà” i subratlla que Internet també ens adorm amb entreteniment barat. En comptes d'un instrument revolucionari com les veuen alguns, les xarxes són el nou opi del poble?

R. La qüestió de la identitat ha sigut transformada per alguna cosa que ve donat a una tasca: tu has de crear la teva pròpia comunitat. Però no es crea una comunitat, la tens o no; el que les xarxes socials poden crear és un substitut. La diferència entre la comunitat i la xarxa és que tu pertanys a la comunitat però la xarxa et pertany a tu. Hi pots afegir amics i pots esborrar-los, controles la gent amb qui et relacionades. La gent se sent una mica millor perquè la solitud és la gran amenaça en aquests temps d'individualització. Però a les xarxes és tan fàcil afegir-hi amics o esborrar-los que no necessites habilitats socials. Aquestes les desenvolupes quan ets al carrer, o vas al teu centre de treball, i et trobes amb gent amb qui has de tenir una interacció raonable. Aquí has d'enfrontar-te a les dificultats, involucrar-te en un diàleg. El papa Francesc, que és un gran home, en ser triat va donar la seva primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italià que és un autoproclamat ateista. Va ser un senyal: el diàleg real no és parlar amb gent que pensa el mateix que tu. Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia… Molta gent usa les xarxes socials no per unir, no per ampliar els seus horitzons, sinó, en canvi, per tancar-se en el que anomeno zones de confort, on l'únic so que senten és el ressò de la seva veu, on l'única cosa que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt plaents, però són un parany.

Estado de crisis. Zygmunt Bauman i Carlo Bordoni. Traducció de Albino Santos Mosquera. Paidós. Barcelona, 2016. 157 pág., 16,95 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ricardo de Querol
Es subdirector de EL PAÍS. Ha sido director de 'Cinco Días' y de 'Tribuna de Salamanca'. Licenciado en Ciencias de la Información, ejerce el periodismo desde 1988. Trabajó en 'Ya' y 'Diario 16'. En EL PAÍS ha sido redactor jefe de Sociedad, 'Babelia' y la mesa digital, además de columnista. Autor de ‘La gran fragmentación’ (Arpa).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_