El malefici de la vaca

Al llarg de la recent campanya electoral, només dos caps de llista catalans –que se sàpiga– han practicat el vell ritual de visitar una explotació ramadera, contemplar amb un interès impostat un grup de vaques estabulades i acariciar-ne alguna amb cautela, perquè els fotògrafs acompanyants poguessin immortalitzar la tendra imatge, i els diaris publicar-la l'endemà. Ho van fer el candidat del PP, Jorge Fernández Díaz, a Vallfogona de Balaguer (Noguera) el 5 de desembre, i el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, a Tordera (Maresme) dos dies després.

Diguin-me supersticiós, però no sembla que el contacte amb aquells bells bòvids els hagi estat, ni a l'un ni a l'altre, de bon auguri, perquè tant el Partit Popular català com Unió Democràtica van patir, diumenge passat, sengles daltabaixos, tot i que de magnitud i característiques diferents.

En el cas del PPC, el balanç del 20-D es pot resumir així: tractant-se del partit del Govern central sortint, sent les generals les eleccions que li resulten més propícies a Catalunya, tenint com a cap de cartell un dels ministres més importants i visibles de l'Executiu de Rajoy, i havent-se bolcat la cúpula estatal en la campanya catalana, el seu resultat és pobríssim, netament pitjor del que va obtenir el 14 de març del 2004. Llavors, sota l'efecte traumàtic de les bombes d'Atocha i de les subsegüents mentides, uns electors enrabiats el van fer caure fins al 15,6% dels vots (626.107 en sufragis absoluts) i sis escons. Ara, sense cap bomba ni cap trauma, ni cap altra mentida que no sigui repetir que ja hem sortit de la crisi, el registre ha estat de l'11,1% (416.058 paperetes) i només cinc diputats.

La irrupció de Ciutadans en unes generals explica molt, sens dubte; però també han contribuït al desastre altres factors: la interminable agonia del lideratge de Sánchez-Camacho, la deixadesa de Rajoy a l'hora de posar el PPC en condicions de competir (García Albiol és o no és el nou líder català? Es preferirà una dona jove?), la manca de respostes polítiques clares davant del repte independentista (accepta el PP una reforma constitucional? Quina? Assumeix el principi d'ordinalitat al finançament autonòmic?), etcètera.

Referint-nos a la Unió Democràtica de Duran, més que de fracàs cal parlar de defunció. De res han servit el suport abnegat de La Vanguardia i 8TV, ni una campanya molt costosa per a un partit tan endeutat, ni els esforços de la plataforma Catalans pel Seny, ni el manifest de desenes de notables en suport al d'Alcampell, ni la pressió d'alguna empresària afí anunciant que marxava a Madrid, ni el gaudi en els mitjans públics d'una fictícia quota de pantalla que ha estat molt superior a l'atribuïda a Esquerra o a En Comú Podem... El veredicte de les urnes és implacable: 64.726 vots, l'1,73% dels emesos, i zero diputats.

Sí, evidentment, també la marca postconvergent Democràcia i Llibertat ha collit un mal resultat. O no tan dolent, si considerem la seva nefasta campanya, la falta d'empatia del cap de llista i el cabreig de molts votants de Junts pel Sí per aquests tres mesos de pausa. En tot cas, els electors exconvergents queixosos o decebuts s'han refugiat en l'abstenció, s'han passat a Esquerra i fins i tot han votat En Comú Podem; no han acudit en absolut als braços d'un Duran Lleida atrapat en el laberint de l'autonomisme i buscant-li sortides il·lusòries, com una disposició addicional de la Constitució. Les pesades apel·lacions a aquella vella CiU que “no hauria negociat mai amb la CUP”, als “convergents de tota la vida”, han estat d'una inutilitat patètica.

Ara mateix hi ha a Catalunya dos vectors de canvi polític: les forces emergents que són Podem-Colau i, en menor mesura, Ciutadans; i l'expectativa de construir un nou Estat. Duran, Sánchez Llibre i companyia s'han situat al marge i en contra d'aquestes dues dinàmiques, resulten antics, obsolets i superats des de qualsevol de les dues perspectives. Pitjor, apareixen com a paradigmes de tot allò que una gran majoria de catalans volen deixar enrere: la subordinació a Madrid, l'amiguisme, la confusió entre públic i privat, la política-negoci. Falta veure si, en la seva inexorable caiguda, arrossegaran també a la tomba el digne partit de Carrasco i Formiguera.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.