Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Els nous magatzems del saber

Enciclopèdia Catalana celebra 50 anys adaptada als canvis del paradigma digital

Els 15 volums i els suplements de la primera edició de l’Enciclopèdia Catalana, que van veure la llum el 1969.

En la monumental història de l’Encyclopédie (Anagrama), Philipp Blom identifica les tauletes cuneïformes dels reis de Mesopotàmia com la primera gran mostra en la història de la humanitat de “l’afany enciclopèdic”, 25 segles abans del projecte il·lustrat que van encapçalar Diderot i D’Alembert.

Assumida l’herència, la idea de compendiar tot el coneixement universal en diferents volums va ser només la part més evident del projecte fundacional d’Enciclopèdia Catalana, que ara celebra els 50 anys de vida “d’un grup que va començar amb una obra”, subratlla el seu director, Albert Pèlach. Una obra que, de fet, va protagonitzar de manera monogràfica els primers 15 anys, entre el 1965 i el 1980, i que en origen va néixer sota l’ègida d’Edicions 62 i l’impuls ideològic de Max Cahner.

No es tractava únicament de recollir fets i dades, eren anys combatius i s’havia de “fornir el país d’un instrument que pogués ésser consultat amb eficàcia i modernitat sobre tots els temes, humanístics o científics, car entenem que una cultura o esdevé normal o deixa d’ésser viable”, escrivia Jordi Carbonell, director de l’enciclopèdia, a les pàgines de presentació del primer volum (A-Ami), publicat el juliol del 1969. Més tard el grup va créixer, es va independitzar de 62 i es va diversificar en tres potes: la venda directa de les obres d’Enciclopèdia, la xarxa comercial de llibreries, amb la compra de Proa i la Galera, i la xarxa comercial d’escoles.

Presentació del volum 1 de la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’, el 9 d’abril de 1970.

Mig segle després, l’enciclopèdia en paper és material de col·leccionistes (es va deixar de vendre el 2005), però encara arrossega xifres històriques: “La primera edició —recorda Pèlach— es va completar l’any 1980. Cinc anys més tard va començar la segona (completada el 1990) com a revisió i ampliació de la primera: nous països, avenços científics, morts... En total, entre la primera i la segona edició, més de 200.000 llars a Catalunya van adquirir l'enciclopèdia”.

Si el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, la transició al digital no ha fet desaparèixer la figura dels venedors, veritables divulgadors de les bondats de l’enciclopèdia des dels seus inicis. A partir dels setanta, amb els primers volums acabats de sortir del forn, els venedors anaven casa per casa per tot Catalunya “perquè funcionava més bé la venda directa, amb el sistema tradicional del pla de finançament i del pagament a terminis, que no pas el canal de les llibreries”, explica Pèlach. Un producte amb aquelles dimensions i amb un preu que superava les 100.000 pessetes “era gairebé impossible de vendre pels canals habituals”, però això no els va estalviar conflictes amb els llibreters, “perquè es queixaven que els fèiem la competència”. Actualment Enciclopèdia Catalana compta amb una xarxa d’uns 70 venedors, però com detalla Antoni Jiménez, director comercial de l’àrea de grans obres, ja han deixat enrere el mètode tradicional de “porta freda i del venedor itinerant que va a les fires al darrere d’un estand”. Ara els venedors es dediquen sobretot “a fer visites personals als subscriptors, o en funció de la campanya o del títol els truquen per telèfon”. La diversificació va obrir el catàleg del grup Enciclopèdia a camps com la geografia comarcal, la política, la història natural...

Es tracta “d’eixamplar els clients i el producte”, conclou Jiménez, que precisa que el que ha canviat més en tot aquest temps és “la informació de què disposem sobre els clients: abans, amb les visites, no podíem saber quins interessos tenien, eren vendes a cegues; ara, amb l’ordinador o amb la tauleta, s’arxiva l’històric de cada client per poder-ne fer un assessorament en funció de les seves preferències”. Una setantena, doncs, de venedors treballen per cuidar i mantenir una cartera “d’uns 100.000 clients”, cada cop més centrats —apunta Pèlach— “en productes monogràfics com l’obra catalana de Pablo Picasso”, en títols il·lustrats i en una diversitat de volums de temàtica especialitzada que busquen l’excel·lència amb una edició propera al llibre objecte (L’art gòtic a Catalunya, El Modernisme, Catalunya, nació d’Europa: 1714-2014, volums de gran format amb obres de Dalí, Plensa, Perejaume...). Encara hi ha quota de mercat per a aquest tipus de llibres? “Venem entre 3.000 i 6.000 exemplars”, explica Pèlach, per venda directa i en la modalitat de pagament a terminis, “perquè a les llibreries, amb preus tan elevats, no té gaire sortida”.

Els miralls de l’enciclopèdia

Assurbanipal (669-627 aC) va fundar una de les primeres grans biblioteques a la ciutat assíria de Nínive, que acollia (en forma de tauletes cuneïformes) diccionaris, arts, ciències i qualsevol forma de saber a Mesopotàmia. Des d’aleshores la fascinació pels llistats i les taxonomies, això és, pels sistemes de classificació propis de l’enciclopèdia, ha donat obres tan reeixides com els 37 volums de la Historia Naturalis de Plini (77 dC), un dels esforços intel·lectuals més abracadabrants de l’Imperi romà, amb un compendi estructurat de coneixements que abasten disciplines com l’astronomia, la zoologia, la medicina i la botànica en el seu intent declarat de contenir la vida i “el món natural”.

En tant que proposta d’ordre, l’enciclopèdia ha seduït històricament creadors que s’han emmirallat en la seva aparença de perfecció per configurar mons propis. “Debo a la conjunción de un espejo y de una enciclopedia el descubrimiento de Uqbar”. Un dels inicis més feliços de la literatura de Borges (del conte de Ficciones “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”) epitomitza la devoció per un univers que el va captivar des de petit, quan freqüentava els volums de la Britannica: “Yo he sido siempre lector de enciclopedias, creo que es uno de los géneros literarios que prefiero porque de algún modo ofrece todo de manera sorprendente". No és estrany que als relats de Borges, sovint disfressats d’assaig, hi apareguin obres com “cierta enciclopedia china” intitulada Emporio celestial de conocimientos benévolos(del conte “El idioma analítico de John Wilkins”), on els animals apareixen classificats en funció de si són “(a) pertenecientes al emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación...”. L’important en aquest cas és la precisió de Borges quan escriu: “Notoriamente no hay clasificación del universo que no sea arbitraria y conjetural. La razón es muy simple: no sabemos qué cosa es el universo”.

Juan José Millás comparteix la fascinació borgiana per l’enciclopèdia. En el seu cas, la porta d’ingrés van ser els més de 100 volums de l’Espasa, on de jove s’havia perdut tardes senceres com en un “petit reducte de realitat ordenada”. Molts anys més tard, la novel·la El orden alfabético (1998) es va convertir en un homenatge hilarant a l’estupor d’aquella lectura: “No entendía bien por qué, siendo la enciclopedia un modelo de organización, la realidad no se ajustaba siempre al orden alfabético. El uno, por ejemplo, iba antes del dos aunque la U era una de las últimas letras del abecedario. Además, desayunábamos antes de comer y comíamos antes de cenar, cuando en una progresión alfabética se debía comenzar el día con la cena para continuar con la comida y acabar la jornada con un buen desayuno. Esta falta de acuerdo permanente entre el mundo enciclopédico y la existencia real constituyó una de las preocupaciones más fuertes de mi infancia”.

Sense fer soroll, el món del llibre a través de la subscripció sembla haver trobat un forat entre els lectors catalans. Després d’haver-se encarregat de la realització editorial “d’obres a crèdit per al Grup 62 (La Guerra civil a Catalunya, Catalunya poble a poble...), Izaskun Arretxe, directora editorial d’Ara Llibres, va decidir aprofitar el “coneixement editorial, de canal de venda i de públic” per tirar endavant el projecte de La Segona República, això és, tres volums il·lustrats (800 pàgines, 400 imatges, 150 articles) dirigits per Jordi Casassas que no es comercialitzen a les llibreries sinó per subscripció, amb un sistema de venda telefònic. “Són obres pensades per a la venda a terminis —matisa Arretxe— que en aquests moments tenen al voltant de 2.000 subscriptors, tot i que l’obra està encara en procés de comercialització”.

Entre la primera i la segona edició, fins a 200.000 llars van adquirir la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’

El paper del digital

El 13 de març del 2012, l’Encyclopædia Britannica, tota una institució amb 244 anys de prestigi acumulat, va anunciar que deixava d’editar en paper. El món va llegir aquella notícia en clau de fi de cicle: la consolidació definitiva d’internet com el magatzem universal de la informació. L’evolució de l’analògic al digital té una traducció directa en el gros de persones que s’hi dediquen: en la redacció original de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) hi havia un centenar de treballadors, sumats a “una xarxa d’uns 1.500 col·laboradors que feien articles especialitzats”, recorda Pèlach. Ara l’equip editorial el formen quatre persones, encarregades del manteniment en línia de les obres de referència, un total de sis: quatre enciclopèdies i dos diccionaris, que s’han d’anar nodrint i sobretot actualitzant per combatre l’obsolescència. Conscients, molt abans que la Britannica, que la nova vida de les enciclopèdies seria virtual, el grup va crear el 1997 la Hiperenciclopèdia, “la primera enciclopèdia online d’Europa”, explica Pèlach, “però funcionava únicament per subscripció i en l’àmbit escolar, en la modalitat usuari-password”. Ara, amb motiu del cinquantè aniversari, el portal Enciclopèdia.cat ha portat a la xarxa les obres de referència històriques, amb més de 600.000 entrades i 39.000 imatges.

La GEC, el diccionari i el conjugador català són, com abans, d’accés lliure, perquè de moment el digital, segons Pèlach, “no ens el plantegem com a negoci, el negoci el seguim veient en el paper. Aspirem a tenir subscripcions suficients per mantenir el nostre equip de redactors. Fins ara ho ha estat a través de les subvencions al nostre accionista, Enciclopèdia Catalana, però la idea és generar ingressos per mantenir l’equip editorial que treballa amb el producte”. La viabilitat del conjunt passa, doncs, per “un model freemium, meitat free meitat premium: la part gratuïta continuarà sent l’enciclopèdia i els diccionaris de llengua catalana, i la part de pagament, els diccionaris bilingües i les obres temàtiques”. Començar a cobrar per una part dels continguts ha estat una decisió recent, perquè fins fa molt poc ha estat gratuït, tot i que “de les subscripcions online no vivim”, subratlla Pèlach. En termes de contingut editorial, qui vulgui profunditat d’informació la trobarà en les obres temàtiques: “Si vols saber on va néixer i quines obres té Antoni Gaudí, ho trobes a l’enciclopèdia. Però si vols relacionar Gaudí amb els moviments artístics, veure’n plànols i conèixer els seus deixebles, has d’anar a les obres que nosaltres hem definit com premium”.

Larousse, un històric en l’àmbit de l’edició d’enciclopèdies, ha après a combinar el paper i el digital en el famós Pequeño Larousse Ilustrado, un dels diccionaris enciclopèdics més veterans, publicat per primer cop a França el 1905. En l’edició espanyola, el seu encert va ser anar per davant de l’Acadèmia: “Durant molts anys el diccionari de la RAE anava molt lent en la incorporació de lèxic nou, i en canvi Larousse es podia permetre, anualment, ampliar el repertori de noves paraules”, explica Enrique Vicién, responsable de màrqueting i comunicació. Des del 1994 editen un Pequeño Larousse cada any (unes 2.000 pàgines), amb un terç del contingut nou o ampliat. I des de fa tres anys, han trobat una manera rendible d’estar presents a la xarxa, un complement en línia: quan compres el Pequeño Larousse en paper, el llibre inclou un codi que dóna accés als continguts premium permanentment actualitzats. “Les enciclopèdies tradicionals s’han mort”, sentencia Vicién.

Un dels noms més repetits per explicar la defunció de la Britannica en paper va ser el de Jimmy Wales, fundador de Wikipedia. Tot i que Pèlach no ho veu com a competència (“nosaltres apostem més per la profunditat de coneixements i per una visió catalana del món”), el cert és que les xifres d’aquest esperanto de la informació torpedinen tots els rècords: és el cinquè web més consultat del món, amb 21,5 milions de visites per hora: 1,6 milions de visites en castellà, 10,3 milions en anglès i 37.000 en català. Àlex Hinojo, gestor cultural i un dels viquipedistes més actius (àlies Kippelboy), parla dels “dos requisits” necessaris per fer un article a Viquipèdia: “Coneixement publicat (biografies, llibres de referència, memòries...) i un voluntari que en faci el resum”. Fidel al seu esperit de construcció col·laborativa, la Viquipèdia en català compta amb “1.500 persones que editen, com a mínim, un cop al mes, en castellà unes 15.000 i, mundialment, unes 100.000 persones editant”, on editar té el doble sentit de crear articles nous o simplement modificar una coma. “Tothom hi pot sumar —explica Hinojo—, no cal ser un expert: si algú va més fluix en ortografia, es pot centrar en els continguts, un altre corregir les faltes, un tercer fer la revisió d’estil...”.

Els editors, en el món viquipèdic, són per tant “persones normals que tenen com a hobbie fer una enciclopèdia”. Una de les crítiques més esteses té a veure amb la fiabilitat. Hinojo, que també fa divulgació des de l’Amical Wikimedia (Associació d’Amics de la Viquipèdia), creu que “res no és fiable per si mateix” i fa sempre una recomanació clau: “La Viquipèdia és el millor lloc per començar una cerca i el pitjor per acabar-la; de fet a internet la consideració de font autoritzada es reserva a l’últim lloc on es fa una cerca”. Si Wikipèdia i tot el que representa ja viu entre nosaltres, en el futur l’enèsim pas endavant es diu Wikidata: “En la meva opinió, això és present i futur de la gestió del coneixement a nivell enciclopèdic”, assegura Hinojo. Es tracta d’una base de dades estructurada, “multilingüe (ara mateix en 280 idiomes), oberta, de domini públic, que pot ser llegida i actualitzada tant per humans com per màquines”. Amb el seu sistema d’estructurar la informació, és possible fer-li “preguntes dinàmiques, com quines són les ciutats més grans del món amb una alcaldessa, quants ministres són al seu torn fills de ministres, quin és l’edifici més alt de Barcelona...”. Una mena de “repositori comú —conclou Hinojo— de la informació de la humanitat”. En els nous magatzems digitals els sabers sí que ocupen lloc, però de moment el núvol no presenta problemes d’espai.

Xavier Hinojo.