_
_
_
_
_

Kilian Jornet: “La meitat de les vegades, la por em fa fer mitja volta”

El tres vegades campió del món de curses de muntanya estrena el documental ‘Langtang’, que narra el seu viatge personal a aquesta ciutat nepalesa, destruïda després d’un terratrèmol

Juan I. Irigoyen
Kilian Jornet, divendres passat a Barcelona.
Kilian Jornet, divendres passat a Barcelona.JUAN BARBOSA

El pare, guarda de muntanya; la mare, mestra d'escola. Ell: corredor, esquiador, alpinista, escriptor, dibuixant i documentalista. Kilian Jornet (Sabadell, 1987) és aquell nen que amb cinc anys va tocar el sostre de l'Aneto i amb 10 va travessar de punta a punta els Pirineus. Avui, mentre polvoritza rècords a pujar i baixar els grans cims del planeta (ha deixat el seu segell a l'Aconcagua, el Kilimanjaro i l'Everest), s'ha coronat tres vegades campió del món de skyrunning. “Sóc un home de muntanya”, afirma Jornet, aventurer de l'any el 2014 per National Geographic. Quan mana el protocol posa un peu a la ciutat: estrena el documental Langtang, que narra el seu viatge personal a aquesta ciutat nepalesa, destruïda després del terratrèmol de l'abril passat. És divendres al matí, el Kilian arriba abans que ningú a la cita i espera al carrer. El reconeixen i li demanen fotos. No es queixa. Ho accepta, somriu i mira cap endavant.

Pregunta. Quina relació té amb el reconeixement?

Resposta. Sé que quan sóc a Barcelona, o quan vaig a d'altres ciutats, és una cosa per la qual he de passar. Em costa una mica perquè sóc una persona introvertida, però no em desagrada. Té una cosa bona: ningú se t'acostarà per dir-te que ets un idiota. Però el que a mi m'agrada és anar a la muntanya. Perdre l'anonimat m'incomoda.

P. Què és la solitud per vostè?

Hi ha gent que només pensa a pujar a una muntanya per fer-se una foto

R. És molt important i, personalment, crec que cal viure-la. És imprescindible. Quan estàs sol és com un mirall on et pots veure. Analitzes quines coses et preocupen, pots destriar entre el que és important i el que no. En societat és difícil fer-ho perquè sempre estàs comunicant i t'estàs projectant en altres persones. Jo puc estar un mes sol, sense veure ningú, i estic bé. Estic amb el meu flow (el meu rotllo) i reflexiono sobre el que vull ser, sobre les meves pors…

P. De què té por?

R. De moltes coses, de morir…

P. És estrany en algú que viu temptant la mort.

R. No, no és que temptis la mort, és que t'hi acostes. És un joc. En l'esport de risc t'aproximes a situacions on la possibilitat de mort hi és, però has d'arribar a una zona de confort, a prop del límit. Mai has de passar aquest límit perquè, si ho fas, ets mort. El gladiador ho tenia clar: si guanyava, vivia; si perdia, era mort. En el futbol passa el mateix però metafòricament. En el nostre cas és real, si perdem, som morts. I això fa que el procés de reflexió i de presa de decisions sigui molt real i important. Quan has de triar entre girar enrere o seguir endavant, el que hi ha en joc és molt. I és llavors quan cal escoltar la por.

P. Com conviu amb la por?

R. La meitat de les vegades que vaig a la muntanya faig mitja volta per por. Sé que o tècnicament no estic preparat, o que les condicions no estan bé, o hi ha ics risc. Hi ha moltes coses que a les muntanyes no podem controlar. Aquesta por és el que ens manté vius.

P. Com va sorgir la idea de fer el documental Langtang, el seu tercer projecte amb Summits of my life?

R. La nostra idea era anar a l'Everest i filmar-ho, però ens vam assabentar del terratrèmol al Nepal quan érem a l'aeroport abans de viatjar i vam pensar: ‘Anem a veure en què podem ajudar’. Era la primera vegada que vivia un terratrèmol (hi va haver dos sismes, el primer el 25 d'abril i el segon, el 12 de maig), i el que més et xoca és trobar els cossos. Però al final ja saps què hi vas a fer i amb l'adrenalina del moment només penses en el que has de fer: trobes un cos, en fas fotos i avises les ambaixades.

P. Es naturalitza, la mort?

R. Sí, però és com quan hi ha un accident a la muntanya. Fins i tot si li passa a un amic, els primers moments són d'acció. Penses: què puc fer? És viu? No hi ha sentiment en els primers instants. Això arriba quan tot ha passat, quan ets a l'hospital o quan vas en l'helicòpter. I al Nepal ens va passar el mateix. Vam tornar aquí i vam pensar: ‘Collons, i jo em preocupo per unes ximpleries...’.

P. Què va ser el que més li va impactar?

R. Que es viuen les crisis de manera diferent. Vam arribar a un poble i ens vam trobar un home que havia perdut tota la seva família, i al cap de tres dies ja estava pensant què faria. Tenia dolor, però no era un drama. Pensava a seguir endavant.

Al Nepal, viuen les crisis d’una altra manera. Tenien dolor, però no era un drama

P. I a vostè, què l'angoixa?

R. En situacions com les del Nepal, la corrupció que hi ha. No és que el que passa allà sigui una excepció, però en situacions tan extremes és quan les coses haurien de funcionar. Per exemple, hi havia associacions que volien entrar menjar i els deien que havien de pagar impostos. No confio gaire en l'home.

P. A què es refereix?

R. Desconfiança, no, però al final t'adones que és molt fàcil pervertir-nos, que hi hagi corrupció o que no s'ajudi a l'altre. És curiós com estem vivint: nosaltres som d'una generació que quan va començar a viure encara no hi havia telèfons mòbils, i Internet era una cosa rudimentària. Hi havia més interacció amb la gent i amb la naturalesa. Ara vivim en un gran Matrix [realitat paral·lela]. Vivim més a la xarxa que a la realitat. La vida són les relacions entre els homes i el medi, i quan viatges a d'altres llocs perceps que hi ha molta més interacció humana. Però ara, vas a un poble perdut i tothom té Facebook.

P. Això li fa pena?

R. Les xarxes socials són eines molt bones, però el problema és utilitzar-les per viure allà dins. Hi ha gent que només pensa a pujar al cim de la muntanya per fer-se una foto, i si es queda sense bateria ja no hi puja perquè ningú ho veurà.

P. Corre per escapar del que veu al món?

R. Tots correm per alguna cosa, i el món en què vivim l'estem espatllant. Visc a la vall de Chamonix, que és una de les més contaminades. També sento que és una paradoxa que faci discursos sobre la conservació del medi ambient i d'altra banda no sé quants vols agafo a l'any.

Una hora després d’arribar a la meta, la cursa te la bufa

P. Se sent un hipòcrita?

R. Sí, em sento un hipòcrita. Tinc aquesta paradoxa i hi he de conviure. Intento prendre'n consciència. A casa faig servir la mínima calefacció, tinc un hort i faig la major quantitat de les reunions i les entrevistes possibles per Skype.

P. Què li grinyola?

R. La informació constant que ens arriba. Un dia és un atemptat, l'altre que Rajoy va dir tal cosa, i després una altra notícia. I al final, ja has oblidat el que va passar fa dos dies, fa una setmana o fa cinc minuts. Per mi és important el silenci, és el meu temps per reflexionar.

P. Què li agradaria com a epitafi?

R. Res. Al final, les coses que fem han de tenir un valor intrínsec. M'agrada la metàfora dels mandales tibetans: l'art efímer. Les pintures de sorra que es destrueixen quan s'han acabat. Quan fas una activitat és això: la fas i ja està. És sentir l'emoció del moment. Quan fas una cursa, arribes a la meta i sents una emoció, però una hora després la carrera te la bufa. És igual si has guanyat, si has perdut, si era el Campionat del Món o la cursa del teu barri. Avui tot es mesura en marques personals, sembla que hem de tenir un gran currículum. Estem donant-li valor a coses i, al final, només som humans. I això vol dir que no som gaire. Hem de fer coses importants per a nosaltres, que ens omplin.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Juan I. Irigoyen
Redactor especializado en el FC Barcelona y fútbol sudamericano. Ha desarrollado su carrera en EL PAÍS. Ha cubierto Mundial de fútbol, Copa América y Champions Femenina. Es licenciado en ADE, MBA en la Universidad Católica Argentina y Máster de Periodismo BCN-NY en la Universitat de Barcelona, en la que es profesor de Periodismo Deportivo.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_