Entrem en un altre cicle polític?

Falta una setmana. La campanya és estranya. Transcorre per camins poc habituals. Amb personatges de tota la vida i amb una sèrie de nous protagonistes que, en molts casos, miren de trobar la seva ubicació i la millor manera d'expressar-se. Alguns candidats, en veure'ls en debats i pronunciant discursos en mítings i reunions, generen un cert amoïnament. Força déjà vu i una certa dosi de tendresa per a aquells que segueixen obstinats a convence'ns quan ja fa temps que els havíem considerat com del tot amortitzats. L'opció de situar cares noves en els primers llocs planteja certs riscos, ja que en alguns casos no acabes de relacionar aspecte, discurs i tarannà amb la tradició del partit o coalició que vol representar. La cosa funciona bé quan s'aconsegueix relacionar adequadament novetat en la persona, novetat en la manera d'expressar-se i novetat en el contingut, i quan, a més, tot això, és consistent amb la trajectòria personal del candidat i amb la peripècia col·lectiva que busca simbolitzar. En aquest sentit, en el cas de Catalunya, Xavier Domènech “casa” bé missatge i persona, i en canvi Gabriel Rufián té més dificultats. Però, tots dos expressen amb claredat un canvi de cicle polític, la qual cosa en canvi és molt difícil de defensar si ens atenim als casos de Jorge Fernández Díaz, Carme Chacón, Josep Antoni Duran Lleida, Francesc Homs i fins i tot Juan Carlos Girauta amb els seus intents fallits de ser triat a les files del PP.

La campanya és també estranya ja que se situa en un final d'eleccions no resoltes i enfront d'unes altres per celebrar. Les eleccions del 27-S sembla que estiguin al congelador, però els seus resultats són esgrimits en sentits molt diferents. Serà difícil tornar a la casella del 27-S després de la gran sacsejada que ens oferirà el 20-D. A tot Espanya es parla obertament de reforma de la Constitució, de federalisme, de dret a decidir, i per primera vegada a llocs com Cadis, Tenerife, Saragossa (o al petit poble de Zamora on va començar la campanya Pablo Iglesias), la gent ha sentit parlar no només de la unitat indefugible i indissoluble de l'Espanya de sempre, sinó també s'ha sentit gent que defensa que Catalunya ha de poder decidir en un referèndum. Si afegim a això el més que probable descens de la suma dels dos grans partits del 84% de vots que van sumar el 2008, o del 73% del 2011, a un percentatge d'un 50% dels vots després de les eleccions del 20-D, no podem negar que alguna cosa molt de fons s'està movent.

Però tot això, no ha d'amagar-nos que el que ha caracteritzat el canvi de cicle des del 2011 ha estat l'exigència d'aprofundir la democràcia, de tallar la servitud de la política institucional en relació amb els interessos dels més poderosos, de recuperar la capacitat de lluitar contra les creixents desigualtats. No es tracta doncs només de canviar de cares i tarannàs, per rellevant que això sigui des del punt de vista de renovació saludable de la democràcia representativa. El que hauria d'estar en joc és la capacitat d'anar més enllà de la mera delegació de la nostra capacitat de decidir en mans dels quals afirmen representar-nos. Ja fa molts anys Hanna Arendt afirmava que “el govern representatiu s'ha convertit de fet en un govern oligàrquic”. És cert que democràcia i representació no són elements fàcils de barrejar per molt que els hàgim acabat confonent. Amb això no volem dir que no sigui una relació necessària, però hem d'avançar en formats que no segueixin convertint els representants un cop triats en absolutament autònoms. El que està en joc és ser capaços d'anar construint una democràcia que puguem exercir diàriament, i no només quan ens inciten a omplir les urnes.

No podem quedar-nos satisfets amb el fet que el 20-D es pugui posar fi a la llarga hegemonia bipartidista per important que això sigui, que ho és. Això seria reduir el canvi de cicle a una reconfiguració de l'escenari. Si abordem l'oportunitat del procés constituent des d'una aspiració democràtica de fons, hem d'aspirar a reduir l'autonomia de la política institucional i reforçar la capacitat del polític, de les articulacions socials i ciutadanes que transporten altres formes de representació i apropiació democràtiques. Aquest sí que seria un canvi de cicle necessari per afrontar un futur problemàtic.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.