La deliqüescència socialista
La seva alineació amb el bipartidisme i la seva contribució a bunqueritzar-lo situen el PSOE com a representant genuí del règim esgotat, al mateix nivell que el PP. És difícil guanyar des de l’oposició sense un projecte vigorós
Les polítiques d'austeritat expansiva han deixat fractures profundes en la societat; Rajoy va arribar amb una allau populista de promeses de les quals no n'ha complert cap; s'ha confirmat que la corrupció era estructural al PP amb el cas Bárcenas, que afecta directament el president; l'independentisme ha aconseguit a Catalunya cotes mai somiades; la fallida de la cultura de la indiferència a partir de les mobilitzacions del 2011 i la seva traducció política ha obert una bretxa a les muralles de la partitocràcia bipartidista; el PP, amb un candidat que fa dècades que habita els salons del poder, és el representant més genuí de l'anomenada vella política, i ha vist passar el relleu a la Corona i a la direcció del PSOE i la irrupció dels nous lideratges sense immutar-se, i, per si fos poc, Rajoy ha perdut l'herència més preuada que li va deixar Aznar: el monopoli del vot de la dreta. Amb aquest panorama, el PSOE hauria de tenir les eleccions guanyades. I, no obstant això, els sondejos el situen de camí cap als pitjors resultats de la seva història.
Per què? El mal del PSOE no és passatger. La socialdemocràcia va a la deriva a tot Europa, incapaç de trobar una posició pròpia i alhora creïble i diferenciada de la dreta. És la conseqüència dels canvis produïts en l'estructura de classes de la societat, en el pes de la indústria en el capitalisme i en les hegemonies ideològiques. La socialdemocràcia era forta quan la classe obrera estava unificada i tenia capacitat de generar una identitat. La indústria era la base principal del capitalisme i, l'empresa, el seu lloc d'expressió: els partits socialdemòcrates amb l'aliança dels sindicats van negociar amb la dreta i el món empresarial, condicionats pel fantasma dels règims de tipus soviètic, un capitalisme domesticat. Gràcies als drets adquirits durant aquells anys, part de la classe obrera va mutar en classe mitjana i el sistema d'interessos es va complicar, fet que va generar conflictes entre grups que abans operaven unitàriament, i va obrir bretxes entre empleats, aturats i precaris.
Es va entrar en una fase de debilitació i desprestigi de l'Estat i d'allò públic i es va construir una hegemonia ideològica sobre la competitivitat com a manera d'estar al món, el compte de resultats (personal o empresarial) com a mesura de totes les coses, la ineficiència del públic, i la meritocràcia i l'individualisme radical com a horitzons morals del nostre temps. La socialdemocràcia va perdre peu i es va posar a rebuf de la dreta. Ara ho paga. El PSOE n'és un exemple: li falta un discurs per respondre a les grans qüestions del moment –el creixement exponencial de la desigualtat, la crisi de l'ocupació, les amenaces sobre l'Estat del benestar i la qüestió de la immigració–. Quan la feina és escassa i tenir-ne no garanteix unes condicions de vida dignes, el mateix sistema perd legitimitat. Ni tan sols sobre això la socialdemocràcia hi té alguna cosa a dir. O és capaç de construir a escala europea una alternativa real o el seu temps s'acaba.
El PSOE n’és un exemple: li falta un discurs per respondre a les grans qüestions del moment
Però el PSOE també pateix problemes específics del cas espanyol. La seva alineació amb el bipartidisme i la seva contribució a bunqueritzar-lo situen el PSOE com a representant genuí del règim esgotat, al mateix nivell que el PP, i no comptabilitza com a factor de canvi. En comptes de fer del pluripartidisme naixent virtut, el PSOE s'entesta a destacar la seva posició de partit d'ordre, per diferenciar-se dels nous. I així no surt de l'ombra del PP, que és el que més mal li fa.
La inseguretat paralitza el PSOE. L'última fase de la campanya ve marcada per dues qüestions clau: el sobiranisme català i la qüestió gihadista. En els dos casos, el PSOE ha preferit no tenir posició pròpia, parapetar-se al costat del Govern espanyol, amb la vana il·lusió d'evitar el debat. Pot ser que no es parli de la guerra d'Hollande, perquè a Rajoy no li interessa, però el president farà servir la qüestió catalana al màxim per donar múscul a la seva imatge flegmàtica. I, en aquest tema, a remolc de Rajoy i Rivera, Sánchez queda planxat, convertit en actor menor, sense veu pròpia. És difícil guanyar des de l'oposició sense un projecte polític vigorós i el del PSOE és deliqüescent.
