Política i representació
Es governa tenint al davant els moviments, els col·lectius, la gent que s'organitza i que no es vol veure dissolta en una representació incondicional
Amb les eleccions del 20-D, i a costa del que decideixi el Parlament de Catalunya, tancarem l'intens cicle polític obert el 2011. Un any en el qual la crisi es va fer indefugible (compareixença de Zapatero a les Corts). L'any de les places reclamant “Democràcia real ja” i cridant “No ens representen”. L'any d'eleccions municipals i generals en les quals el PP va recollir els fruits de la desorientació dels socialistes i les pors que generaven les incerteses econòmiques i d'ocupació. L'any del canvi constitucional de l'article 135 que consagra les polítiques d'austeritat. També l'any en què es va celebrar la consulta a Barcelona, tancant les més de 500 que es van fer en altres municipis, que anticipaven les grans mobilitzacions sobiranistes posteriors.
Quatre anys després, no ha canviat tot, però la veritat és que el moviment ha estat i continua sent molt notable. La quantitat i intensitat de les mobilitzacions i protestes no ha tingut parangó a Europa. I els seus efectes són significatius al govern de molts municipis i en la configuració dels sistemes polítics autonòmics.
Tenim nous polítics, però ens queda el dubte de si tot això ha servit per tenir “nova política”. Una de les claus de les mobilitzacions va ser la voluntat de protagonisme ciutadà i social davant institucions molt tancades en si mateixes i molt condicionades per interessos econòmics. Era clara l'exigència de més connexió entre representants i governats. Els nous alcaldes i alcaldesses sorgits de les mobilitzacions ciutadanes miren de mantenir oberts els canals i les tensions entre les dinàmiques institucionals i les exigències socials. I les noves formacions polítiques busquen sortir dels estereotips de representació tradicionals. Però el problema és saber si més enllà dels canvis en les formes de comunicar, de vestir i de parlar, la política (institucional) acaba sent menys autònoma del que ha estat des de la configuració inicial de la democràcia representativa.
No es tractava només de relacionar-se d'una altra manera amb els electors. El que estava en joc era trencar la tradicional desconnexió entre polítics i ciutadans després de les eleccions. Des de l'ortodòxia de la democràcia representativa, els polítics, un cop triats, trenquen el seu compromís amb els electors. L'estatut dels “presents” (els electes) els confereix plena llibertat per fer i desfer al seu gust sense haver de complir els seus compromisos ni les seves promeses amb “els absents” (els ciutadans no presents a les institucions). El poder institucional cerca la seva legitimitat no tant en el passat (les eleccions ja fetes), sinó en el futur (els èxits que aconsegueixi amb la seva tasca). Per tant la política institucional és estructuralment autònoma de la ciutadania. L'eficàcia de l'acció de govern és la clau, i no tant el manteniment dels compromisos anteriorment realitzats.
En aquest sentit la política en la seva expressió més institucional se separa del polític, entès com la constant tensió i conflicte que es dóna en l'acció quotidiana, en la vida de cadascú. Ens referim a la presència “del polític”, dels conflictes de poder que es donen en esferes com la salut, l'educació, l'habitatge, el reconeixement de la diversitat, la qualitat ambiental o les pautes de consum més sostenibles. Des de les institucions els ciutadans són “governats”. Un col·lectiu abstracte al qual s'al·ludeix quan es prenen decisions en el seu nom, seguint els procediments previstos. Les dinàmiques i els processos socials són directament “polítics” ja que busquen responsables directes i concrets del que els esdevé, i no l'expressió abstracta i genèrica que els partits representen en les institucions.
La nova política sorgida del gran cicle de protestes i mobilitzacions vol governar amb la gent, des de dins i des de fora de les institucions. Però això exigeix entendre que les dinàmiques socials són i han de seguir sent autònomes, i que per molt que vulguis governar en el seu nom, la seva identitat és específica i pròpia. Es governa tenint al davant els moviments, els col·lectius, la gent que s'organitza i que no es vol veure dissolta en una representació incondicional. Hem de buscar formes més directes perquè la ciutadania decideixi. Tenim nous polítics, i tindrem més després del 20-D. El que està per veure és si aconseguim anar afermant aquesta nova política més enllà de formes i llenguatges.
Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB
