Novembre feminista

Set de novembre. Una manifestació històrica recorria els carrers de Madrid demanant la fi de totes les formes de violència masclista i el compromís de les administracions amb aquest objectiu. Milers de dones ens vam unir en la mateixa demanda: un pacte d'Estat que lluiti efectivament contra unes violències que ens estan oprimint, que ens estan fent mal i que ens assassinen. Ho exigíem amb la nostra presència a l'espai públic, conscients que d'aquesta manera ja estàvem iniciant el pacte. La demostració de compromís de la ciutadania és sempre la primera pedra per fer realitat els avanços socials.

No obstant això, l'alegria d'aquest empoderament col·lectiu es va extingir massa ràpid. No vam poder conservar-la tant com hauríem volgut i, sens dubte, com hauríem necessitat. L'endemà vam saber que el mateix dia 7 l'Antonia va ser assassinada. El dia 8, l'Elvira i la Magdalena. El 9, la Isabel... els dies posteriors van ser la Mari Carmen, l'Eva, i dues dones més, els noms de les quals no han transcendit. Des del mateix dia en què, juntes, exigíem la fi d'aquesta violència brutal, fins avui, vuit dones han estat assassinades. Ens quedem, una vegada més, amb aquesta sensació tan perversament coneguda entre la consternació i la ràbia, i amb aquest dolor que només podem gestionar a través del sentiment feminista, l'acció solidària i la constància en la lluita. Ni un pas enrere.

En contraposició amb això i al mateix temps, hem pogut comprovar com alguns diaris no reconeixien la manifestació històrica com una notícia a l'altura de les seves portades. No només això, sinó que el rostre més mesquí del patriarcat es va mostrar, desacomplexat i altiu, en forma d'opinions infames que pretenien ser al moviment feminista actual el que en el seu moment va ser la guillotina per a la Declaració dels Drets de la Dona.

Ni un pas enrere perquè falta molt encara. Hem anat aconseguint coses i drets que avui dia pensem que són indiscutibles. Estem tocant l'os, estem qüestionant les relacions de poder que semblen normals des d'un sentit comú violent i patriarcal. El 7-N vam aconseguir posar el dit a l'ull del patriarcat, i per això alguns, preocupats, es van remoure als seus seients i ens van llançar els seus exabruptes.

Les feministes que estem als governs locals demanem la voluntat política per definir un pacte d’Estat que garanteixi els drets de les ciutadanes i abordi el problema del masclisme i l’androcentrisme

Perquè estem guanyant terreny també en les institucions, a poc a poc, amb esforç i perseverança. Cal que cadascun dels poders que operen en la societat es responsabilitzi per posar fi a aquesta xacra violenta que qüestiona els principis democràtics de la vida digna. La responsabilitat serà el ciment del pacte que demanem.

Per això, també les feministes que estem als governs locals demanem la voluntat política per definir un pacte d'Estat que garanteixi els drets de les ciutadanes i abordi seriosament el problema del masclisme i l'androcentrisme en les nostres societats. Demanem la voluntat política perquè és condició sine qua non per forjar consensos, però exigim, a més, que es tradueixi en mesures concretes i en pressupostos associats, i que es treballi en aquesta línia coordinadament en tots els nivells de l'Administració, ja que entenem que la voluntat política no és voluntarisme, sinó responsabilitat pública i garantia de drets.

Sabem que sí que es pot, per la qual cosa serà qüestió de temps, de lluita i de treball ingent col·locar el problema de les violències masclistes com una qüestió d'Estat. La millor notícia és que, tal com hem comprovat el 7-N, som moltes, fortes, i estem unides.

Laura Pérez és regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona