La complexa posició de la CUP amb el terrorisme

“El nostre suport absolut a la ciutat de París davant d'aquesta irracionalitat. Aturem el feixisme!” Amb aquesta frase va condemnar oficialment la CUP els atemptats d'Estat Islàmic a la capital francesa. Que la cita parli de feixisme, i no de terrorisme, no és casualitat. Tampoc feien referència explícita a terrorisme les puntuals intervencions escrites sobre l'assumpte que van fer els representants del partit. El perquè es pot trobar en un document de la CUP del març 2014, adreçat a la mesa del Parlament. El document era una carta firmada pel diputat David Fernàndez per explicar la negativa de la CUP a signar una declaració de condemna del terrorisme per al Dia Europeu en Record de les Víctimes del Terrorisme, desè aniversari de l'11-M. Concloïa la carta: “Difícilment signarem cap declaració que –precisament sobre terrorisme– no denunciï que també és terrorisme envair i destrossar un país esbotzant el dret internacional i amb arguments que es van demostrar obertament falsos –Iraq–, amb la implicació directa del govern espanyol”.

“No compteu amb nosaltres”

Fernàndez recordava aleshores els problemes que es van produir durant la Cimera Euromediterrània del 2005 per definir terrorisme i esmentava alguns exemples de la posició de la CUP: “Si no som capaços de reconèixer els 150.000 morts civils iraquians o l’acte impune de terrorisme que va suposar l’assassinat del periodista José Couso, no compteu amb nosaltres. Si no sou capaços de reconèixer la mort continuada de civils a l’Afganistan sota els bombardejos de l'OTAN, no compteu amb nosaltres”. El document també afegia una característica recurrent en la comunicació del món cupaire: “No signarem una declaració que no abordi l’horror de les violències en totes les seves perspectives i dimensions”. Amb els atemptats a París s'ha repetit aquesta retòrica. Els regidors de la CUP a l'ajuntament de Barcelona van participar en el minut de silenci del ple del 16 de novembre mostrant una bandera de les unitats femenines kurdes de defensa de Kobane, YPJ: “Record per a les víctimes de París i les YPJ, en combat incansable contra Estat Islàmic”. El dia dels atemptats a París, la diputada Eulàlia Reguant va piular: “Nit trista. Nit de dir: no a la islamofòbia”. L'endemà, Reguant va escriure “Ens llevem commocionades pels atemptats de París. Commocionades per les massacres de París, Iraq, Kurdistan, Afganistan, Beirut”. I va afegir: “La vida de milers de persones està condicionada per l'amenaça de massacres arreu del món: Kurdistan, Palestina, Somàlia”. De nou, els assassinats de París s'han de recordar juntament amb altres catàstrofes i sense utilitzar la paraula 'terrorisme'.

Un altre factor que complica el posicionament de la CUP és la seva bel·ligerància vers França, com especifica el seu programa electoral per al 27-S: “Forçarem la ruptura amb els estats espanyol i francès a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català i apostarem per una República Catalana que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”. Quan la façana de l'Ajuntament de Barcelona va ser il·luminada amb els colors de la bandera francesa, la CUP del districte de Sant Martí va piular “Això no és solidaritat! Els colors d’una bandera imperialista a la façana de l’Ajuntament”.

“Fals clima social d'inquietud”

La CUP considera que l'amenaça del terrorisme pot ser utilitzada per l'estat com una eina per controlar la societat. El programa electoral del partit proposava una reforma radical del cos policial en aquests termes: “S’ha de capgirar l’actual concepte de «seguretat ciutadana» evitant des dels poders públics crear un fals clima social d’inquietud (amenaça terrorista, racisme, immigració, vandalisme), pel principi de seguretat ciutadana es vol justificar la pèrdua de llibertat individual o col·lectiva”.

És significatiu del posicionament de la CUP vers la política internacional contra el terrorisme islàmic aquest passatge del programa: “La CUP - Crida Constituent rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. Promourem el tancament de totes les bases militars i la construcció d’una societat que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista. [...] Mirarem d’establir com a prioritaris de la nostra solidaritat internacionalista, a causa del component històric, estratègic i d’arrelament a casa nostra, els següents països: Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria”.

David Fernàndez i el diputat Benet Salellas van participar en la redacció del llibre Rastros de Dixan. El llibre és una sèrie de textos que analitzen el cas del comando Dixan, un grup condemnat per l'Audiència Nacional el 2007 per terrorisme d'arrel salafista. El seu advocat va ser Benet Salellas. Grups de drets humans i de l'esquerra alternativa insisteixen que els condemnat són innocents. La introducció de Rastros de Dixan s'escriu que “el clima posterior a l'11-S i en aquesta societat hiperinformada, estar informat és, també, romandre espantat: saber és témer. [...] El segon objectiu d'aquest llibre és, precisament, mostrar com tot l'aparell intel·lectual desplegat per think tanks, mitjans de comunicació, «opinions autoritzades», fonts policials... és pensament màgic que no atén a raons o a fets comprovables, sinó que serveix per mantenir l'imaginari adequat per a un clima de temor i alarma social”.

“Violència política”

Un altre factor que determina l'estratègia de la CUP amb el terrorisme són els seus estrets vincles amb l'esquerra radical basca. Fernàndez considerava, en la carta parlamentària, que la violència al País Basc és política: “Aquest país ha sofert les irreparables conseqüències de la violència política des del final de la dictadura franquista […] aquest país ha estat igualment víctima d’unes polítiques antiterroristes embogides […] i d’una violència institucional, policial o parapolicial que, sota paràmetres d’absoluta impunitat i cobertura, eleva el nombre de víctimes mortals en el conflicte basc a 1.300: 850, de forma innegable, provocades per ETA i 472 per altres formes de violència i terrorisme d’Estat. Per tant, la no-inclusió i no-reconeixement de totes les formes de violència i terrorisme sofertes, i per tant el no-reconeixement de totes les víctimes, impossibilita obertament que la CUP-AE signi cap declaració que no reconegui totes les vulneracions dels drets humans”.