Els nazis d’Al·là
Resulta cridaner que, quan la sang de les víctimes encara no havia estat netejada del tot, sorgís una altra vegada la beata cantarella: “Sobretot, no caiguem en la islamofòbia!”
La magnitud de les matances va en augment, però la pauta de les reaccions segueix sempre el mateix patró. D'entrada, sota la commoció, hi ha una condemna unànime i una solidaritat sense pal·liatius: al gener, Je suis Charlie; ara, Je suis Paris. Però després, molt ràpidament, comencen a sorgir des de determinades franges d'opinió o d'anàlisi els matisos, les excepcions, les reserves, les reticències: després de tot, aquells dibuixants corrosius de Charlie Hebdo eren uns provocadors i uns irresponsables capaços de ferir els sentiments religiosos de centenars de milions de persones, de manera que Je suis pas Charlie; pel que fa als morts del supermercat Hypercacher, es tractava de jueus, no? Doncs d'alguna cosa devien ser culpables, com a mínim de simpatitzar amb Israel...
En els atacs de divendres passat, els objectius van ser indiscriminats..., tot i que pot ser que no tant. Entre tots els locals parisencs (discoteques, sales de festes, bars musicals, etcètera) plens a vessar de gent a aquella hora, per què van escollir el Bataclan? Potser perquè ha estat durant quatre dècades –i fins fa dos mesos– propietat de jueus i, com a tal, blanc dels reiterats escraches de grups antisionistes? Potser perquè el grup musical en cartell, Eagles of Death Metal, havia actuat a Tel Aviv el juliol passat contravenint les consignes de boicot? Vés a saber.
En qualsevol cas, el més significatiu no és que, en iniciar l'assalt a la sala Bataclan, els terroristes cridessin: “Us farem el que vosaltres ens feu a Síria”. El més inquietant és que, al cap de poques hores, veus respectables sostinguessin la mateixa tesi. Per exemple, l'inclassificable filòsof Michel Onfray escrivia: “França ha de posar fi a la seva política islamòfoba. Dreta i esquerra [franceses], que han sembrat internacionalment la guerra contra l'islam polític, recullen nacionalment la guerra de l'islam polític”.
És l'ISIS l'islam polític? En comptes de combatre'l militarment, hauríem de reconeixe'l i intercanviar-hi ambaixadors? Resulta ben cridaner que, quan la sang de les víctimes encara no havia estat netejada del tot, sorgís una altra vegada la beata cantarella: “Sobretot, no caiguem en la islamofòbia!” No, no hi caiguem. Però, per evitar aquest risc, cal tancar els ulls a la realitat i sostenir –com ja han fet alguns presumptes experts i certs corresponsals de diaris d'ordre– que la religió no té gaire res a veure amb aquell terrorisme, ja que la gran majoria dels gihadistes tenen una pobra formació doctrinal en matèria d'islam? Que potser per assassinar en nom d'Al·là es requereix ser teòleg diplomat per la Universitat d'Al-Azhar?
Aquesta tendència reiterada a buscar en el terror islamista només causes socioeconòmiques (la taxa d'atur, la situació a les banlieues...), personals (famílies desestructurades, joves mal integrats) o fins i tot psiquiàtriques reflecteix el que el recentment desaparegut André Glucksmann anomenava “la por de parlar malament del mal”. La massacre de París mostra una vegada més la dificultat del gruix de les comunitats musulmanes a Europa per acceptar que el mal nia al seu si –en certes mesquites, en determinats predicadors...– i, una vegada admès això, per contribuir a aïllar-lo, denunciar-lo i extirpar-lo.
La tragèdia del 13 de novembre evidencia també les greus dificultats d'alguna esquerra europea per entendre que no tots els mals del planeta són culpa d'Occident, i que no tot el que sorgeix del món araboislàmic, encara que sembli antiamericà, i anticapitalista, i antisionista, i..., és bo i digne de simpatia. Ja han vist la reacció del líder de Podem, Pablo Iglesias: res de pacte antigihadista, admonició a no caure en la “venjança” i una referència a la invasió de l'Iraq, com si l'espectre del “trio de les Açores” justifiqués qualsevol cosa, des de Madrid 2004 fins a París 2015.
Permetin-me afegir que la fascinació esquerrana cap a l'islamisme radical té mèrit. No només moral, vist el grau de barbàrie que primer Al-Qaida i després l'ISIS han mostrat tant en els seus atacs contra Occident com en les seves atrocitats a l'Orient Mitjà. També mèrit cultural: n'hi ha prou de llegir el comunicat de l'Estat Islàmic reivindicant “la mort de no menys de 100 croats” a París, la majoria a la sala Bataclan, “on centenars d'apòstates s'havien reunit en una festa de prostitució i llibertinatge”. Que aquest integrisme medieval mereixi la indulgència de persones passades pel marxisme és una cosa que s'escapa de la meva capacitat de comprensió.
Joan B. Culla i Clarà és historiador.
